Estupefacció i una mena d'alegria que apropa a la plenitud són sensacions que colpegen en enfrontar-se a quelcom nou, mai vist, i alhora d'una brillantor indiscutible. Després de quasi 40 anys mirant futbol (vaig néixer el 1971, com Pep Guardiola); després d'haver jugat diverses vegades contra el Barça en categories inferiors i conèixer des de l'arrel les possibilitats de la proposta de Cruyff de posar el 4 per davant de la defensa; després d'haver gaudit del Dream Team, dos anys de Ronaldinho i l'esclat Guardiola... el dilluns que el Barça va estrenar la Lliga contra el Vila-real vaig seure davant d'una tele i, en presenciar l'estranya harmonia sobre la gespa, vaig sentir estupefacció i aquesta mena d'alegria. Què estava passant? Per primera vegada des que penso en futbol, no entenia què feien els jugadors. Com havien arribat a això?

El primer any com a professional, va dir: 'L'important no és arribar, és mantenir-se'. Sonava a frase feta de jovenet que no sap gaire sobre la vida i la dificultat real de mantenir-se. No ha estat així. Com a 4, va executar al camp la fantasia de Cruyff. Va guanyar molt i, amb el repte de la Copa d'Europa assolit, va voler viatjar. Els musulmans a Qatar, el dopatge a Itàlia; la violència mexicana... Tot era futbol, però també viatge, coneixement de sensibilitats, trampes extraesportives i, sobretot, del valor del grup, del vestuari.

L'últim partit va mostrar la millor fantasia d'algú molt racional

Com a entrenador, va pujar al primer equip recolzat en tàctiques desenvolupades pensant sempre en com enaltir la idea de Cruyff. I qui els que les podien interpretar millor? Els que s'havien criat amb ella. Per això, Guardiola va donar el poder al planter. 'Paciència en l'elaboració'; 'pressioneu a dalt'; 'que corri la pilota'; 'pivoteu sobre Xavi, sobre Busquets'... I als nois, guiats per l'instint d'anys combinant amb els amics de quasi sempre, no els costava gens variar sobre la partitura de partida. Va recuperar Piqué mentre es felicitava de tenir Messi amb ell. Els musulmans Keita i Abidal sabria integrar-los. Va completar l'equip amb les indispensables estrelles mundials i... som-hi.

Va començar a guanyar. Les coses rutllaven. El Reial Madrid va contractar Mourinho per intentar desmuntar Guardiola a qualsevol preu i, a final de temporada, Madrid i Barça es van enfrontar quatre vegades en un desafiament llegendari que va fer Guardiola encara més triomfant. Per si fos poc, a l'agost el Barça ha guanyat al Madrid la Supercopa i ha anihilat el propòsit merengue de treure's aviat de sobre el fantasma de la superioritat culer. I Mourinho s'ha autohumiliat davant tothom.

El noi de Santpedor ja ha batut tots els rècords. Ha sublimat la idea de Cruyff, molt bé. I ara? Vol alguna cosa més, quelcom diferent. I se sent lliure per fer-ho. Quins jugadors tinc?, pensa Guardiola. Per exemple, ara també té Cesc, que va assimilar el sistema culer essent un nen. I contra el Vila-real, què més tinc? La majoria de defenses estan sancionats o lesionats, hauré d'improvisar. Explica als jugadors el seu pla. No hi ha temps per detallar-ho, però sap que han comprès la idea. Són molts anys plens d'afany, sí, i de mecanismes automàtics. Confio en vosaltres, ho fareu molt bé.

Va portar la seva confiança en el planter i el sistema a un esglaó insòlit

Improvisació meravellosa

Al camp, surt un sol defensa acompanyat a la rereguarda per dos migcampistes reciclats. Arrenca el partit i els jugadors del Barça comencen a creuar posicions amb una anarquia, a pressionar amb una intensitat, a jugar amb un desordre, que fa pensar en nens en un pati de col·legi... però que mai perden la bimba. Va ser aleshores quan m'ho vaig preguntar: què està passant? Fins a comprendre que assistia a una mena d'improvisació meravellosa en què Guardiola havia portat la seva confiança en el planter i el sistema, la filosofia del 'sortiu a gaudir', a un esglaó insòlit. Mai havia vist tanta llibertat ben emprada sobre la gespa. En comprendre-ho, vaig tenir una d'aquestes estranyíssimes sensacions que només regala allò nou de debò, una lectura, un quadre, una jam session d'aquelles que et projecten a un lloc que intuïes que existia però no sabies on era.

Un periodista va dir 'avui hem vist al Barça del futur'. Pichi Alonso va parlar de 'caos organitzat'. Per mi, el partit havia estat la millor fantasia d'algú molt racional. El pintor Joan Miró va dir que, abans de l'abstracció, va aprendre a fer paisatges amb la seva casa, el seu arbre, el seu sol. Guardiola ens ha donat tres anys de cases i sols esplèndids, si bé el dilluns del Vila-real va deslligar del tot el seu geni confiant cegament en el dels seus jugadors, en el sistema amb què han crescut per portar el futbol a un altre lloc. Un de més lliure, més bonic.