El món editorial al revés

Aquests primers dies de l'any, 10.080 persones de tot el món esperen ansioses un regal molt especial. No el porten els Reis Mags d'Orient. No és el típic pijama que sempre cau per aquestes dates. O l'últim model de reproductor de vés a saber què. No funciona amb piles. Tampoc es menja. Però es pot tocar, olorar, doblegar, fullejar, prestar, robar, retornar... i així fins a una infinitat de verbs.

Si fins aquí els sembla tot un misteri, atenció amb el que ve a continuació. El regal en qüestió es diu Orsai, i és una nova revista que s'atreveix a sortir al carrer en format paper en l'era dels ebooks i els iPads. No té publicitat ni intermediaris. En només unes setmanes, els compradors s'han organitzat i han adquirit els exemplars de deu en deu, pagant-los per avançat sense saber res del contingut. Sospiten que és una revista de literatura que comptarà amb grans firmes, que hi haurà il·lustracions i que tindrà una certa periodicitat. Però poca cosa més.

"La gent està farta de no tenir participació activa al seu oci cultural"

Quin és el secret, doncs? "La confiança". Així de convençut es mostra Hernán Casciari, un periodista i escriptor nascut a l'Argentina però català d'adopció que, fa tres mesos, va deixar les seves col·laboracions en diaris, pàgines web i editorials per embarcar-se en aquest projecte. "Els vaig engegar a tots a cagar. Quan vaig començar en aquesta professió, em vaig adonar molt ràpidament que no volia jugar amb gent amb corbata perquè no em diverteixen gens".

I es va envoltar de la gent que estima: la seva dona, el Chiri el seu millor amic, la germanastra, el cosí de la dona i el seu fill... Són uns 20. La majoria, argentins. Casciari els ha anat reclutant al llarg dels últims anys. Fins i tot va convèncer el seu pizzer el Comequechu perquè anés a viure a Sant Celoni i muntés un local al mateix edifici de la redacció. I ara tots tenen un paper actiu i també remunerat en la revista.

"El que volem és posar-nos en la pell dels altres, dels lectors, dels autors... Si a mi el que em molestava era que els meus articles depenguessin de la publicitat que entrava al diari, que es fes una mala distribució dels meus llibres i quatre coses més, per què no fer el contrari?", es pregunta el periodista. Aquesta idea, sorgida d'una llarga sobretaula, la va traslladar al seu blog i la resposta va ser immediata. Tothom desitjava tenir la revista entre les mans. "A mi el que em sembla és que la gent està farta de no tenir participació activa en el seu oci cultural, que tot vingui preestablert i autogenerat des d'un altre lloc. I quan tenen la sensació que, si no fos per ells, allò no sortiria, aleshores s'hi llencen".

Casciari ja téal cap la creació d'una nova editorialutòpica i atípica

Ho demostren els 10.080 exemplars venuts arreu del món sense necessitat d'haver invertit ni un sol euro dels 100.000 que havien destinat al projecte. I perquè no han donat l'oportunitat de comprar-ne més. "Estava funcionant massa bé, així que vam tractar de no fer-nos rics. Perquè, si no, el titular és que hi ha dos paios en un garatge que han fet diners amb una revista, però ningú diu que han complert un somni. I després la meva filla mira la televisió i es pensa que és el fi de les coses".

No ha sortit ni el primer número de la revista que Casciari ja té el cap en els tres següents i en la creació, aquest mateix any, d'una editorial. Sí, evidentment, també serà utòpica i atípica. "Fugirem dels sistemes obscurantistes de les editorials, que no permeten que l'autor sàpiga quants exemplars ven realment. Utilitzarem un sistema per Internet semblant a PayPal que farà que, quan algú compri un llibre, s'ingressi directament el 50% al seu autor. Publicarem només cinc o sis llibres cada any, de gent que admirem molt i que volem que guanyi molts diners perquè ara l'estan robant".

Casciari no té por del futur. Diu que quan un fa coses belles, no li pot anar malament. I se sorprèn que la gent parli de crisi. Perquè Espanya, en realitat, va entrar en crisi fa temps, quan hi havia abundància, però no va ser una crisi econòmica, sinó d'identitat. "Jo vinc de l'Argentina, on mai no hi ha hagut diners, però sí sobretaules. Si no tens res més a la vida que l'opció de comprar-te un mòbil car, és clar que et cau el món a sobre. Però la gent està despertant del somnambulisme en què estaven i es pregunten què hi fan aquí, on han quedat els seus somnis. Perquè segur que no hi ha ningú que de petit tingués com a objectiu comprar-se set cases. I s'adonen que les coses simples acaben sent les més importants".