La paraula Estatut ha estat lligada, durant tota la història contemporània catalana, al concepte d'autogovern. El catalanisme polític majoritari sorgit de la Renaixença va convertir l'autonomia, amb més o menys competències, en un horitzó realista per poder construir una Catalunya que fins llavors vivia anestesiada per un Estat endarrerit i desconfiat. En aquells temps, l'independentisme era una utopia només sostinguda per grups marginals amb escàs predicament, de manera que els amplis consensos es bastien al voltant de fórmules d'esperit federal. El primer intent pràctic va ser la Mancomunitat de Catalunya, formada el 1914 a partir de les quatre diputacions i amb competències molt limitades, però la dictadura de Primo de Rivera la va suprimir onze anys més tard.

El primer Estatut real va ser fill directe de la proclamació, per part de Francesc Macià, de la República Catalana el 14 d'abril del 1931, després d'unes eleccions municipals que van suposar la victòria dels partits republicans. Les pressions de Madrid sobre Barcelona van obligar l'avi a fer marxa enrere i a buscar una via intermèdia. Amb una velocitat meteòrica, el 20 de juny del mateix any una comissió va aprovar l'Estatut de Núria, que rebia aquest nom perquè va ser negociat en aquest santuari del Ripollès.

L'Estatut de Núria propugnava una organització federal per a tot Espanya

Sota la presidència de Jaume Carner, els ponents havien donat llum verda a un text molt ambiciós. L'Estatut de Núria propugnava una organització federal per a tot Espanya, preveia un únic govern per a la totalitat dels Països Catalans i designava el català com a única llengua oficial de Catalunya. La Generalitat assumia moltes competències exclusives, com l'educació, l'obra pública, la divisió territorial o l'ordre públic, i a més tenia veu i vot en matèria impositiva i judicial.

El text fou sotmès a referèndum de la població masculina, perquè el sufragi femení encara no havia estat legalitzat. En tot cas, Macià va jugar hàbilment aquesta discriminació i va apel·lar contínuament a les dones per tal que ajudessin a aprovar l'Estatut. Seguint aquesta crida, unes 400.000 catalanes van signar en suport del text estatutari, que finalment va ser aprovat el 2 d'agost del 1931 amb un 99,45 per cent de vots favorables i una participació del 75 per cent.

La Constitució republicana, nascuda aquell mateix any, ja feia intuir que no tot serien flors i violes. La República no es dotaria d'un sistema federal i preveia que els Estatuts d'autonomia, quan arribessin a Madrid, podrien ser retallats segons la voluntat de les Corts.

Tot i la mutilació final, el procés del 1932 va ser vist com un gran èxit

Seguint aquest guió, el maig del 1932 va començar un llarg debat al voltant de la 'cuestión catalana', un procés que galvanitzava l'opinió pública espanyola. La tensió va arribar al seu punt de màxima ebullició amb l'intent de cop d'Estat del general José Sanjurjo el 10 d'agost. La Sanjurjada va fracassar però va accelerar un debat que cremava a les mans del govern de la República. El 9 de setembre, finalment, va rebre l'aprovació definitiva després de perdre bous i esquelles: dels 52 articles inicials es passava a només 18. Entre altres rebaixes, quedava anul·lada la possibilitat d'unió dels Països Catalans, la Generalitat perdia la competència exclusiva en ensenyament i català i castellà passaven a ser llengües cooficials. El text, que per sobre de tot liquidava l'esperit federal del procés republicà, va rebre 314 vots afirmatius i 24 de negatius.

Tot i aquesta constatació que l'Estatut havia estat greument mutilat, l'imaginari col·lectiu de Catalunya va viure el procés com un gran èxit. Cal tenir en compte que des del 1714 no hi havia hagut cap sistema d'autogovern per als catalans. Però l'alegria poc havia de durar. El 5 d'abril del 1938, el mateix dia que el seu exèrcit posava els peus a Catalunya, el general Francisco Franco va abolir l'Estatut de Núria.

Les manifestacions massives al carrer van impulsar el procés a la Transició

Precisament va caldre esperar la mort del tirà per engegar el segon intent estatutari. A diferència d'altres territoris de l'Estat, en el cas català la tossuda actitud de Josep Tarradellas va permetre l'únic cas de continuïtat històrica entre la Segona República i l'anomenada Transició.

Fruit d'aquell pacte entre el règim i l'oposició, i al caliu de les manifestacions massives al carrer, una comissió formada per vint personalitats polítiques van negociar el nou Estatut al Parador de Sau. Dirigents com Miquel Roca, Macià Alavedra, Eduardo Martín Toval, Jaume Sobrequés o Jordi Solé Tura, van negociar el text durant la tardor del 1978, i el 29 de desembre un plenari especial que reunia tots els diputats i senadors va aprovar el text al Parlament de Catalunya, un edifici en desús des del 1939.

Després de les eleccions generals del març del 1979, una comissió mixta de diputats catalans i espanyols va examinar i ratificar el text, que va ser sotmès a referèndum el 25 d'octubre. Amb una participació del 60 per cent, l'Estatut va rebre un 88 per cent de vots afirmatius i un 7,8 per cent de vots negatius. A banda de fixar competències i estructurar la Generalitat, el text definia Catalunya com una nacio­nalitat i obria la porta a crear una policia i una radio­televisió pròpies. Aquestes van ser, sobretot durant la primera part del procés autonòmic, les dues aplicacions més visibles de l'autogovern per part de la ciutadania.

Ni l'Estatut de Núria ni el de Sau van ser recorreguts a la via judicial. En el primer cas perquè l'autonomia catalana naixia d'un pacte que incloïa les dretes catalanes i espanyoles. En el segon cas, perquè la dreta espanyola, liderada per Manuel Fraga, només tenia deu diputats, insuficients per presentar cap recurs.