Público
Público

La pianista precoç que somia boleros

Escoltava Extremoduro d'adolescent i va estudiar clàssic a l'Esmuc. Clara Peya ja ha tret un disc i va pel segon

MARC SERENA

No pot parar en cap moment d'escoltar música. Caminant, cuinant o abans d'anar a dormir: és igual quan. Hi està enganxada i sempre porta l'iPod a sobre. "L'altre dia me'l vaig deixar a casa i un trajecte de vint minuts se'm va fer etern. Estic acostumada a calcular les distàncies en cançons", confessa. És de les que prem el botó de replay tantes vegades com faci falta. "A vegades puc estar tres dies escoltant només dues cançons. Puc arribar a ser una mica excessiva".

Mentre Clara Peya parla es va movent, balanceja la cadira i mou els dits a l'aire com si toqués un piano. Porta el ritme al cos, i no és un tòpic. És cert fins i tot en el sentit més literal. En un braç s'hi va tatuar els dos calats d'un violí. Al peu, un piano que se li enfila cama amunt. La seva vida s'explica a partir de les notes que l'han emocionat. "La música ho és el cent per cent per mi", assegura convençuda.

Va entrar a l'Esmuc amb 15 anys, i duia cresta i pírcings; van al·lucinar

Només quan es fa el silenci hi afegeix una segona part: "Bé, també hi ha el meu gos, que es diu Beyoncé, i la gent que m'estimo".

Qui sap si tota la passió se li va encomanar quan va estudiar piano amb el mètode Suzuki, d'origen japonès i poc habitual a Catalunya. "És un sistema que t'ensenya a tocar d'orella, des de molt petita. L'important és que et quedin les partitures gravades de seguida a la memòria. Mai no toco amb cap paper al davant".

En el seu primer disc hi van cantar 11 veus femenines com ara Sílvia Pérez Cruz

Va entrar a l'Esmuc als 15 anys, molt abans del que és habitual. Entre la precocitat i que abans portava una cresta gegant i molts pírcings, van al·lucinar. "Tenia un professor de piano rus que no acabava d'entendre que anés tan punky. Però després em va acceptar. Què vols, jo d'adolescent escoltava Extremoduro!".

És amb aquesta energia que ara fa un any va publicar el primer disc sota el seu nom, el seu projecte més personal. El va titular Declaracions i es va acompanyar d'onze cantants com són Mariona Castillo, Judit Neddermann, Elena Gadel, Laura Guiteras, Sílvia Pérez Cruz i Miranda Gas. Un amic poeta de 60 anys, Amadeu Bergés, li va escriure les lletres. Ella els va musicar. "És pop amb jazz? Jazz amb pop? No està clar, només et puc assegurar que les veus femenines m'encanten. Hi connecto moltíssim".

La combinació va funcionar i ara espera gravar un segon disc amb onze noves veus de dona. "Gravar un disc és una feinada. Cal esforç, treball i inversió. A més a més, ja no se'n venen. Tot i així, continuaré fent-ne. De la mateixa manera que segueixo anant a la botiga i comprant-me cedés nous. En tinc molts i tots bens ordenats. Els segueixo valorant molt".

La Clara combina la gestació del nou disc amb l'espectacle El col·leccionista de paisatges, que té lloc al Caixafòrum, el grup de latin jazz Proyecto Cumaco i Psicolab Jazz Quintet. Prepara un espectacle amb la seva germana, coreògrafa. Abans també havia estat amb Xazzar, la banda de fusió guanyadora del concurs de maquetes Sona 9 del 2006, i s'ha encarregat de la direcció musical d'algunes funcions de La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom.

Fa dos anys que cursa els estudis superiors de jazz al Taller de Músics tot i que no aspira a ser pianista de jazz. "He estat interpretant una sonata de Beethoven o un estàndard però no és com millor em sento. A mi el que m'agraden són les cançons boniques, la música vocal".

Quan li pregunten quin és el seu somni, això sí que ho té clar. "A mi m'agradaria tocar el piano amb la Mayte Martín, acompanyant-la en els discos de boleros". Admira músics com ara el pianista uruguaià resident a Barcelona José Reinoso. "És un home que el que penses ell t'ho toca. Fan molt bona parella amb la Mayte, se li nota que té molta sensibilitat. M'agradaria fer el que fa, però mai m'he atrevit a dir-ho a la Mayte Martín. Ho he pensat moltes vegades, però encara no ha arribat el moment".

És intèrpret i admiradora a la vegada. Li agraden també Carme Canela, Sílvia Pérez Cruz, Joan Albert Amargós, Dani Espasa... La llista es va fent cada més llarga a me­sura que avança la conversa. És la música, en veritat, el que la motiva. Qualsevol excusa és bona. "Hi ha gent a qui li excita la sorpresa, les noves emocions. Jo no necessito innovar ni ser transgressora. El que més m'agrada és emocionar-me. Potser és perquè sóc una sensiblona...".