El poeta, les lletres i els especialistes

Avui fa anys de la mort de mossèn Cinto Verdaguer. En concret, la poc atractiva xifra de 109 anys. Aquest recordatori pot semblar una mica agafat a contramà però ha coincidit amb la lectura estiuenca que estic fent del primer volum de memòries de Gaziel, Tots els camins duen a Roma, en la ja atrotinada i entranyable edició de la MOLC d'Edicions 62. Just aquests dies, vagarejava per les planes en què l'insigne periodista (sembla una conya però no trobo una descripció més ajustada del personatge) assistia al funeral del poeta d'Osona. Aquell va ser un enterrament multitudinari, emotiu. Una de les fites socials de la Barcelona que agafava embranzida en el món accelerat del nou segle. Com diu el mateix Gaziel: "Era una manifestació estranya i nova que Catalunya potser no havia donat encara mai per ningú". Un estrany debut el català, en la societat de masses. Era tan sols la mort d'un poeta, "el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX", com afirma el mateix Gaziel. Per imaginar la gentada que aquell dia de pluja va pujar fins a Montjuïc, un ha de fixar els seus ulls a la rua del Barça del mes passat. Efectivament, les passions del país s'han desplaçat del plor per un poeta al rodolar de la pilota.

Aquest procés de banalització que exigeix la societat de consum, més que rebuig o resistència, el que està generant és una intensa melangia. Un astorament que, gràcies a Déu, ha trobat com a norai on lligar la nostra deriva l'últim llibre de Jordi Llovet. Adéu a la universitat (Galaxia Gutemberg) és tota una elegia a les humanitats i al món que representaven i construïen, a més d'un èxit de vendes.

La vella cultura de les lletres que s'enfonsa sense remei té, encara, la seva pròpia orquestra del Titànic'

Llovet, sorprès pel ressò, deu veure amb satisfacció com la vella cultura de les lletres que s'enfonsa sense remei té, encara, la seva pròpia orquestra del Titànic disposada a seguir posant música al seu esfondrament. Des dels anys seixanta s'han fet moltes tonteries en l'àmbit de l'educació. La més greu, potser, seria encaparrar-se a formar allò que anomenaven "especialistes". Un gènere de persones blindades en la ignorància i alimentades per la prepotència i que han demostrat, en general, una gran inutilitat. Eren experts els que tenien cura de Fuku­shima. Experts també els que deien que l'economia era una màquina de precisió. Experts van aconsellar envair l'Afganistan i ara asseguren que podrem gaudir de nous models de smart phones però no dels serveis d'un pediatre o d'un mestre.

L'imperi britànic, que ha estat l'únic imperi seriós des dels romans, va bastir la seva glòria sense ni un sol expert en res. Sota el crit de "Floreat Etona", als alumnes d'Eton els va sobrar amb saber grec, llatí i llegir bé Heròdot per conquerir l'Índia. Els americans, però, amb exèrcits d'especialistes s'han topat una vegada i una altra amb la incomprensió del món.

El dia en què un poeta porti al carrer tanta gent com mossèn Cinto el país serà salvat. Hem de superar la maledicció dels gestors i cercar els comprensors. És a dir, gent que es pot elevar per sobre del caos de dades i transmetre l'esperit comú. Això només es fa des de les humanitats, des de la passió per la llengua, no com a matèria parlamentària sinó com a nexe subtil. Hem de fer més cas de Llovet i gens d'Àlex Rovira. Hem de trasbalsar-nos per allò que és inútil per entendre l'essencial. I si ens queda temps, provar de llegir Verdaguer.