"El primer pas és indignar-se, però després s'ha de reaccionar"

Arcadi Oliveres nota que l'aparició dels indignats a la plaça de Catalunya ha canviat l'escenari per als qui fa molts anys que defensen propostes alternatives. Des de la irrupció, al professor d'economia aplicada li demanen que participi en moltes més xerrades i l'assistència a aquestes s'ha multiplicat. Espera que aquest moviment ciutadà es transformi i generi el que anomena "una tardor calenta".

Vostè va anar a parlar als acampats. Què els va dir?

Vaig anar a parlar de l'únic que els podia parlar, i això va ser presentar algunes propostes que crec que s'haurien de fer en l'àmbit econòmic, que és el que conec, per transformar aquesta economia injusta.

Com quines?

Cinc o sis coses que em semblen raonables. La primera, la famosa taxa Tobin. Després, el tema dels paradisos fiscals i del frau fiscal, que van lligats. També les ajudes incommensurables als bancs, la reforma de les caixes d'estalvi, el suport a la banca ètica i el desdoblament de l'euro en dues monedes, una per als que poden seguir i una altra per als que no poden.

Quina força poden tenir els acampats per plantejar canvis?

Penso que seria massa precipitat demanar-los accions ja. Les transformacions socials al llarg dels temps han tingut una gestació lenta. Feia dos anys i mig teníem un sistema que no funcionava, que causava maldecaps a la gent, que enviava la gent a l'atur, que els treia les pensions i ningú no havia obert boca, i ara estem en un moment, primer, d'obrir la boca, d'indignar-se, i, segon, de generar diàleg i pedagogia. Veig que cal una mena de pedagogia popular si et fixes quines van ser les conclusions de les eleccions. Si per protestar contra el PSOE han d'anar cap a CiU o el PP, encara és pitjor. En segona instància, s'ha de triar cinc o sis temes bàsics per pressionar els poders econòmics, com per exemple, la llei electoral, la dació a les hipoteques... i a partir d'aquí començar a treballar.

Un llibre com Indigneu-vos!' pot desencadenar un moviment?

No, jo crec que és el catalitzador, la gota que fa vessar el got. Primer és la indignació i després la reacció, com escriu José Luis Sampedro. Per descomptat, el primer és indignar-se. Però no et pots quedar només indignat. Has de reaccionar.

Sí que sembla que els indignats han despertat més simpatia que altres moviments.

Segurament perquè tot això tocava més de prop la gent, s'hi troba més o menys identificada. També han perdut el pis o la feina.

Com es pot canalitzar l'energia de les acampades?

Encara és massa aviat per respondre a això. Ha de ser un moviment social que estigui molt darrere dels partits i també dels poders econòmics. Jo no penso que només s'hagi d'anar a veure diputats i senadors sinó també directors de bancs, de caixes, i d'empreses, i fer-los veure que la seva actuació és perversa.

Aquest moviment s'ha de transformar en un partit polític?

Mai, en un partit polític mai. En tot cas, han de pressionar els partits. En aquest sentit sempre recordo el cas dels Verds alemanys, que era un moviment social, reivindicatiu, ecologista i va acabar tenint un ministre d'Exteriors, Joschka Fischer, reunit a la OTAN preparant la invasió de l'Iraq. Això no pot ser.

L'intent de desallotjament demostra un desconcert del poder davant d'aquest fenomen?

No, penso que ratifica que el poder té por de qualsevol incident a la via pública, té por del poble.

Els indignats han agafat per sorpresa?

A curt termini sí que ha estat sorprenent. Jo mateix, quan tornava de la manifestació del 15 de maig no m'imaginava que pogués passar. Ara, si ho mirem des d'una certa perspectiva, ja fa dos anys i mig que va esclatar la crisi financera i una reacció d'aquest tipus s'havia de produir.

Si hagués hagut les actuals tecnologies, el maig del 68 hauria estat molt diferent?

No sé si diferent, perquè una cosa és la capacitat de convocatòria que donen les tecnologies i una altra cosa la filosofia que s'amaga al darrere. Tot i que és evident que la situació recorda molt el maig del 68. Llavors s'havien de fer molts més esforços, penjar pasquins, fer servir el ciclostil, però la finalitat era més o menys la mateixa.

Davant les retallades a l'Estat del benestar hi havia certa anestèsia o cert realisme pel fet de ser inevitables?

Si no ha sorgit un moviment com aquest fins ara és per què hi havia una certa anestèsia, però l'anestèsia ja ha deixat de fer el seu efecte. Ara crec que l'anestèsia important es diu futbol. Fins i tot hi ha partits de futbol cada dia de la setmana.

Pot ser factible canviar coses concretes com ara la llei electoral i la dació de les hipoteques?

Penso que ara és el moment que, per exemple, hi hagi molts serveis jurídics actius. Si a Espanya hi ha hagut cinc sentències judicials que permeten la dació en pagament, necessitem un grup d'experts advocats i potser diputats progressistes per aconseguir una decisió d'aquesta mena. A través d'iniciatives legislatives populars es poden aconseguir coses com ara una nova llei electoral, que fa anys que està sobre la taula i que s'ha de reformar, i veure de quina manera deixen de tenir monopoli els partits grans, deixen de tenir llistes tancades. I si s'ha de canviar la constitució, es canvia.

Fa deu anys es parlava de globalització i ara estem mirant endins, als nostres països.

Són dues facetes de la globalització. La de portes enfora ens portava injustícies socials de la proporció del deute extern, i per contra aquesta globalització té implicacions a casa nostra, en les pensions, els salaris, l'atur, la qüestió dels pisos, etcètera. Jo diria que són dues cares de la mateixa moneda. I és més, una de les coses que penso que hem de fer ara, com a intent, d'aquí a finals d'any, és ajuntar aquestes dues accions. Ara estem a les portes del Fòrum Social Català, el de gener de l'any que ve, i hauríem d'unir esforços.

Abans no es veien aquests efectes de la globalització?

Abans nedàvem en una abundància artificial, excepte determinades classes socials, que ja semblava que les havíem oblidat. Com que això ara ja no afecta els pobres habituals sinó a cinc milions d'aturats, gent sense expectatives de feina, gent que fan fora del pis, el que semblava un problema extern esdevé intern.

Tot això succeeix també perquè l'esquerra està desorientada?

Jo crec que més que desorientada, diria que és inexistent, almenys pel que fa al partit socialista. Iniciativa i Izquierda Unida se salven una mica, però els socialistes estan escapçats, sense saber on anar. Ni el PSOE ni el PSC han fet cap política que es pugui dir d'esquerres excepte algunes cosetes en l'àmbit social.

Jo em referia més en l'aspecte ideològic i d'intel·lectualitat.

Els intel·lectuals es pensaven que amb el sistema de benestar social dels anys seixanta ja n'hi havia prou i hi viuríem tota la vida. L'esquerra ha congeniat massa amb el poder. Aquí, i a tot Europa. Si mirem la socialdemocràcia a Suècia i Alemanya, li passa el mateix. El partit socialista de Mitterrand tampoc podem dir que fos un exemple d'esquerranisme. A tot Europa sembla acceptada aquesta dretanització de l'esquerra.

Per tant, és la ciutadania la que ara pren el relleu?

Tens tota la raó. Aquestes acampades han d'anar dirigides als ciutadans, que necessiten una bona dosi de pedagogia política tot i que soni massa paternalista això que estic dient. Ara és una avantguarda els que han sortit al carrer i a la xarxa, però a la llarga han d'anar conquerint espais de sensibilització i de consciència.

I què passarà quan s'acabin desconvocant les acampades?

La meva opinió, molt personal, és que el moviment hauria de continuar tot l'estiu, però no acampant a la plaça de Catalunya. Jo, l'acampada, la desmuntaria ben aviat. Ara ha arribat l'hora de fer pedagogia política i traslladar-se als barris, a les capitals de comarca, a les petites poblacions.

Cal aprofitar l'estiu?

És un bon moment per moure's i anar creant aquesta consciència. I llavors com a final d'etapa, al setembre, intentar fer això d'un consens de mínims, tal com diuen dins de l'acampada i agafar coses concretes com ara la dació, la llei electoral, i buscar sis o set temes bàsics i a partir del setembre començar el que m'agradaria que es digués una tardor calenta de reivindicacions davant dels poders econòmics i polítics. I si convé estar-se quatre mesos davant de l'hospital Clínic per dir que no es volen les retallades, aleshores és millor fer-ho allà davant que no pas a la plaça de Catalunya.