Quan l'univers és tambéa l'interior

La Natàlia apaga la música i deixa de treballar. L'ha vingut a veure el seu pare. El saluda fent-li un petó candorós. "No m'acosto gaire perquè tinc les mans plenes d'argila", diu disculpant-se. "La bata també està ben bruta", sospira.

Aquest matí treballa en unes cames de fang. Està reclosa al seu taller, instal·lat a l'entrada del domicili familiar, en una casa de pagès situada al centre de Viladecavalls (Vallès Occidental). L'interior és fresc però molt fosc. Fins que el seu pare encén el llum. Es veu bastant desordenat.

"Jo faig vida social amb les pedres, la terra, el fang, les herbes, els arbres..."

"Aquests dies estem de trasllat. Estic més nerviosa que de costum i no treballo tant". En una taula hi té unes quantes escultures empaquetades i a punt per ser transportades. La majoria són cossos femenins amb uns pits exuberants, encara que també hi ha algun ésser màgic de formes arrodonides.

És la seva feina dels últims dies."Quan hi ha molt de moviment em costa concentrar-me. El millor moment és a la nit, quan es fa silenci. És quan estic més creativa". Per treballar necessita calma i estar en contacte amb la natura, la seva font d'inspiració. "Jo faig vida socialamb les pedres, la terra, el fang, les herbes, els arbres... Al mar no m'hi banyo gaire perquè em fa respecte, però m'agrada anar a la platja o a la muntanya. Fora de casa, ho aprofito per buscar pedres, la meva gran afició. Em serveixen per explicar el que no es pot dir en paraules".

Té una col·lecció de pedres? "Sí, els hi poso nom segons la forma que tenen. La majoria de vegades me'ls invento, com més estranys millor. Però també m'agraden noms normals com Clara. De fet, m'agraden molt els noms que comencen amb cl". I quantes pedres té a la col·lecció? "El nombre puja i baixa. Em quedo les que em provoquen més sensacions i m'inspiren. N'hi ha que han de passar a altres mans".

És una adolescent de 19 anys, però sentint-la aparenta ser més madura. "Sempre he tingut molt bona relació amb els meus mestres, amb la gent adulta. Potser perquè, a més d'escoltar amb les orelles, escolto amb el cor. Tu ets una cosa i el teu número una altra. L'edat només té a veure amb el físic".

Ara, la seva preocupació és guanyar independència. "Si algun dia vaig a Barcelona, m'han d'acompanyar perquè em desoriento. Però miro de ser el màxim d'autònoma que puc. Per això m'agrada poder fer escultures i guanyar uns quants diners. Però he de millorar en algunes coses, com cuinar. Encendre el foc em fa por i no tinc gaire paciència. De mica en mica...".

El seu pare, Jordi Gual, és fotògraf artístic i la Natàlia li fa de musa. "Ell necessitava una model que li donés tot el que ell demanés. Em va triar no perquè fos filla seva sinó perquè sóc in­vident. Hi ha molta química, m'ha fet centenars de fotos. El deixo fer".

Ara uns alumnes del màster de documental creatiu de la UAB han volgut relatar la seva vida i la relació que s'ha creat entre ells. El resultat, La càmera fosca (The Dark Room), s'estrena el 16 de juliol al CaixaForum de Barcelona. Han estat uns mesos de rodatge en què ella hi ha posat el millor de si mateixa. Però no sap com sortirà: és com una peça de ceràmica. "Cal temps, paciència i despreocupar-se per saber quin serà el color final. Fins que no surt del forn és una sorpresa".