Reflexions a l’ombra del 10-J

La dona d'un reputat cirurgià agafa els Ferrocarrils de la Generalitat a Terrassa aquest dissabte. Quan el tren arriba a la Floresta, s'obren les portes automàtiques i puja un matrimoni. Són pacients del reputat cirurgià. Classe mitjana, prudent, discreta, el nervi central d'un país. No han anat mai a una manifestació. Es miren amb la dona del doctor. "Suposo que anem al mateix lloc?", es diuen. "Sí, a comprar, no?", responen amb complicitat i un cert punt de timidesa.

Els protagonistes d'aquesta petita història, com les milers que es van viure al voltant de la manifestació del 10-J, formen part de la majoria silenciosa, de la Catalunya real que la presidenta del Partit Popular a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, no va veure, que es va manifestar dissabte i que serveixen per exposar la primera constatació de la manifestació d'Òmnium: el dret a decidir dels catalans, la voluntat de ser, no és una mania d'uns polítics desconnectats de la realitat. I dins del mateix paquet, una segona constatació: no tothom a Catalunya és catalanista, però el catalanisme és l'únic relat capaç d'aglutinar el país en uns consensos bàsics, el fil conductor més potent per construir Catalunya. Per això el PP és un partit tan minoritari a Catalunya. Perquè no vol veure la realitat.

Dit això, perquè fins i tot això s'havia posat en qüestió, hi ha altres constatacions en la manifestació de dissabte. Per exemple, que existeix una gens menyspreable quantitat de catalans que no viuen amb els complexos de les generacions anteriors i que plantegen amb tota normalitat el camí de la independència.

Es diria que, com en el Barça, hi ha dues menes d'independentista. Els que, com els seguidors del Barça que van estar 14 anys sense guanyar una Lliga, ho són amb patiment, gairebé per resignació i esgotats de tants intents, l'últim del qual aquell que Esquerra Republicana de Catalunya va anomenar "l'estació federal". I els que, com els culers 2.0 acostumats a guanyar de manera descarada, no saben tan sols que tenen consciència política, i que formen part d'un moviment ni tan sols catalanista ni nacionalista ni independentista, sinó nacional. Positivament nacional. Són tota aquella massa de votants que encara cap força política ha aconseguit aglutinar i que busquen una abella reina.

La constatació anterior ens porta a parlar d'una altra que hi té relació. Qualsevol habitant del planeta Mart que dissabte es mirés des de la seva nau la manifestació es preguntaria com pot ser que, sent el crit d'independència el més repetit, no sigui ERC, l'únic partit amb representació parlamentària que se'n proclama, qui aglutini tota aquesta gent. És la pregunta del milió que es deu fer Joan Puigcercós cada matí quan s'afaita i que deu tenir a veure amb el fet que, fora dels dies d'efervescència, als catalans els ve de gust una certa austeritat formal no incompatible amb la reivindicació nacional creïble.

Però no només cap a ERC van els missatges. La manifestació va acabar desbordant els partits. Els ciutadans estan esgotats de tot el procés estatutari, emprenyats, però van ser on tocava. Ara toca als polítics, a qui es dóna una nova, potser última oportunitat, de treure el país d'aquest atzucac. Que fixin un full de ruta visible i creïble. Amb realisme però amb ambició i imaginació. I, sobretot, amb serietat.

I compte, aquesta manifestació no ha estat contra el PP, només. Per tant, el PSC hi té molt a dir al Congrés dels Diputats. Han canviat moltes coses amb la retallada de l'Estatut, i aquest nervi central del país no perdonarà que el president Montilla no usi la força dels seus diputats votant en contra del PSOE al Congrés, si convé. I a CiU, la gran favorita per governar a partir de la tardor, no se li perdonarà que, un cop passat el fervor d'aquests dies, torni a la vella política del peix al cove.

La manifestació del 10 de juliol tanca un període que, oficialment va començar el 2003 amb la presidència de Pasqual Maragall, però que té l'arrel en la majoria absoluta d'Aznar i el final del pujolisme, del qual també en aquest període s'ha viscut l'ocàs dels seus vicis ocults. Ha estat una etapa convulsa, no només pels vaivens del Dragon Khan, sinó també pel llarg i feixuc procés estatutari que ha acabat com el rosari de l'aurora. Però el que pot semblar una mala etapa pot ser clau per entendre com serà la realitat de Catalunya d'aquí uns anys.

La sentència de l'Estatut del 9 de juliol del 2010 és un punt final, però la manifestació del 10 de juliol és un punt d'arrencada d'un moviment de fons, l'inici d'un camí que portarà Catalunya a un lloc diferent. Espanya també té un problema, i gros, encara que el PP i el PSOE facin com els tres micos savis i no ho vulguin veure, perquè s'ha trencat el pacte constitucional.

I amb Catalunya en peu de guerra, per molt que es doni per tancat el procés autonòmic, l'actual Espanya també és inviable. Catalunya potser es va fer un autogol amb el procés estatutari. Però els magistrats del Tribunal Constitucional s'han empatat en pròpia porta. I ara cal el desempat.