Va passar el temut Sant Jordi Sant i no va ser per a tant. El que vaig trobar a faltar va ser més presència de la figura de Josep Pla pel trentè aniversari de la seva mort, que el bon Déu va tenir la gràcia de fitxar el Dia del Llibre, i va aplegar així més personal per commemorar.

Perquè la gent en general, quan regala un llibre, creu que ho fa en honor de sant Jordi i això no és ben bé cert. Regalar llibres va ser una pensada de l'editor valencià Vicente Clavel, que volia fer avinent la mort de Cervantes el dia 23 d'abril. El pobre escriptor del Quixot, gran amant de Barcelona, no va tenir sort i el sant li va menjar la batalla simbòlica. Si no de Cervantes, per què no fer memòria de Pla per la diada?

Pla és autor per a la gent gran i amb l'edat començo a compartir-hi certa indiferència cap a la ficció

A mi, em va passar com a tants catalans que ja tenen una edat: Pla em feia mandra. La mitologia confegida per l'antifranquisme més agitat va fer que la seva boina dibuixés el negre forat dels anys franquistes; els de la Catalunya que es mira el melic i pobra. Han passat 30 anys des del seu traspàs i han caigut mitja dotzena d'avantguardes i, ves per on, aquell 'horror per tot el que és còsmic, excessiu i desorbitat' que patia s'ha anat fent simpàtic al meu gust.

Potser Pla és un escriptor per a gent gran, perquè, amb l'edat, començo a compartir-hi certa indiferència cap a la ficció. 'A partir dels 40 anys no s'han de llegir novel·les', deia bruscament. En la ficció, l'esforç per arrodonir l'obra fa que els fets narrats sempre surtin massa 'ben trobats'. Quan un s'avé, però, a llegir assaig, memorialística o, fins i tot, el Codi Civil, s'adona de la natura esfilagarsada del món i de com demana d'una paraula precisa per la seva momentània comprensió.

És bo recordar, ara que en parlem, que Josep Pla va pertànyer a una generació d'or de la cultura catalana que la desfeta del 1939 va anorrear d'una manera massa sagnant per a un país tan petit. Xammar, Gaziel i Trabal eren als diaris. Francesc Pujols i Segarra, a la tertúlia de l'Ateneu. López-Picó moderava la pompositat del noucentisme d'Eugeni d'Ors cap a una mena de 'culte civil', burgès i enraonat, mentre aquell petit miracle d'eficiència sense calés que va ser la Mancomunitat catalana s'inventava un país on només hi havia diputacions.

A la cultura catalana vivim avui uns temps d'hiperèmia sentimental, de follia cosmopaleta i d'una ferma voluntat política de fer passar bou per bèstia grossa pel bé de la marca-país. Potser hem de tornar a fer una ullada atenta a allò que Gabriel Ferrater Mora a Les formes de la vida catalana va definir com els quatre trets fonamentals del nostre poble: continuïtat, seny, ironia i mesura.

Si resseguim aquest promptuari, veurem que coincideix amb la feina i el tarannà de Josep Pla, i assenyala d'aquesta manera un 'camí ral' cap a la catalanitat més essencial. Un personatge, una generació, una vida, des del seu 'retiro aldeano y dandi', que deia Paco Umbral, on va saber combinar el gran món amb el petit país.

Lliçons que donen ansa a obrir un debat sobre el paper actual de l'intel·lectual català, cosa que ens farà falta ara que es veu que tornem a voler volar sols. Però no em facin gaire cas. Són només opinions molt personals i Pla ja va deixar dit que 'és més difícil escriure que opinar. I per això tothom opina'. Fins i tot ho faig jo. Dos dies per setmana, si són servits.