Inèdit exercici de sinceritat el que Jordi Portabella feia en el diari Avui divendres passat. No li servirà de gaire de cara enfora perquè, dissortadament, el crèdit dels polítics està sota mínims. És probable que ningú se'l cregui i diguin que s'amaga per tornar a sortir quan l'ocasió sigui més propícia.

Tant és, per primera vegada en molt de temps s'ha pogut veure un missatge personal clar procedent d'un dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya. Clar en el sentit de sincer. No amaga que si els resultats en les municipals haguessin estat bons, hauria intentat liderar ERC. Davant la realitat, no ho fa, renuncia a lluitar pels càrrecs directius i demana la renovació del partit.

Bona part de la força d'ERC ve dels votants ocasionals, no només dels simpatitzants declarats o els militants

Hi ha una afirmació en l'article de Portabella que ens sembla clau per entendre la caiguda electoral d'ERC des del 2008. Opina que arran de la confecció del segon Tripartit 'molts dels nostres votants es van sentir enganyats i ofesos pel nostre comportament, i és sobre aquest aspecte que cal disculpar-se' Aquesta valoració dóna més informació del que sembla sobre el comportament del votant d'ERC (una informació que les direccions d'aquest partit potser no han sabut interpretar com calia).

A diferència d'altres partits polítics catalans establerts (PSC, CiU, PP, IC-V), les enquestes i els sondeigs mostren un cop i un altre que una bona part de la força d'ERC prové dels seus votants ocasionals, no només dels simpatitzants declarats o dels militants. Hi ha organitzacions polítiques com les que hem esmentat que tenen una base electoral més estable, ja sigui per la inèrcia estatal, pel gros de militància o per una simpatia ja fidelitzada. ERC té una massa important de votants sense partit, sempre nous, que voten en clau emocional i nacional. Són els que van acostar-se-li en el seu moment àlgid. Volien un partit independentista. I ja els anava bé que fos de tarannà social progressista. Però no era imprescindible perquè ja sabien que aquest tarannà, d'una manera o una altra, el defensaven socialistes i ecosocialistes. També sabien que aquests darrers mai no defensarien l'independentisme. Això ho ha sabut interpretar bé Portabella amb el seu intent municipalista.

En qualsevol cas, només calia parar l'orella el dia de la gran manifestació del 10 de juliol passat. O una mica abans, llavors de l'escissió de Reagrupament. Es va desqualificar Carretero, entre d'altres raons, per conservador. Potser ho és, però tota la gent que se'n va anar amb ell també? No. Eren militants que volien prioritzar clarament l'eix nacional abans que no pas l'eix social.

L'anàlisi de Portabella falla tot i que és pecata minuta en l'atribució, també, a la desunió del partit, del fracàs electoral d'ERC. No direm que no tingui importància, però la distància entre les organitzacions polítiques i el carrer és tan gran que la gent passa força pel damunt de baralles internes (molt més quan el gros de votants d'ERC no es troba dins l'àmbit organitzatiu ni militant ni d'influència del partit).

Esquerra té un programa progressista que, en molts aspectes, no té res a envejar al d'Iniciativa i encara menys al dels socialistes. Podria ser un magnífic partit d'esquerres català en una Catalunya independent. Però, esclar, primer el que cal és la independència.

Moviments com el de Portabella són imprescindibles i molt d'agrair.