Somnis (aeris) que s'esvaeixen

Com una pedregada seca, la setmana passada ens van caure del cel dues males notícies per a l'autonomia i l'economia catalana, l'una conseqüència de l'altra. Dilluns Foment suspenia el procés de privatització d'Aena i de més autonomia de Barajas i el Prat; divendres Spanair anunciava que deixava d'operar. Aquestes dues notícies, més enllà de les raons objectives, tenen un valor simbòlic que hauria de fer estremir els fonaments de la classe política i la societat catalanes, especialment si atenem al valor essencial estratègic que s'ha donat al fet de tenir un aeroport transoceànic en què Catalunya fos determinant, i de tenir una companyia aèria pròpia. Si totes dues coses són clau de la nostra capacitat d'autogovern, en una setmana hem reculat anys.

El fre a l'autonomia del Prat i el final de Spanair significa un retrocés d'anys

L'hivern 2005-2006, durant el procés de negociació estatutària, hi va haver moments que Catalunya semblava ser, essencialment, un aeroport. Entre els negociadors catalans hi va haver un estira-i-arronsa de vanitats per veure qui s'enduia la medalla al mèrit aeronàutic. Finalment la cessió del Prat va quedar fora de l'Estatut. Per a alguns allò era un mal averany. Un any després, el març del 2007, prop d'un miler d'empresaris feien a l'IESE una reivindicació sonada de l'aeroport. Un clam del món econòmic i un toc d'atenció sever al Govern de la Generalitat de José Montilla. Durant mesos es va filar molt prim sobre el paper que Catalunya havia de tenir en els òrgans de decisió del Prat. Es podrien escriure manuals sobre el valor que uns i altres donaven als mots determinant, decisiu i majoritari; tot plegat eufemismes per no dir que volíem manar. No sé si tenia raó Unamuno quan deia que als catalans ens perd l'estètica, però el que sí que és cert és que massa sovint ens perd la semàntica. Al final, Foment ha tirat per terra el vell somni i ara el president Mas torna a ser en el punt de partida. La capacitat d'advertiment potser està intacta, però la de negociació està molt debilitada.

Catalunya manté les reivindicacions però des d'una posició 

L'altre somni que s'ha esfumat és el de Spanair. Començava el gener del 2009, quan una colla d'empresaris, amb la societat Volcat (FemCat) i institucions público-privades al davant, amb el suport polític i econòmic de la Generalitat, compraven una companyia amb problemes, per convertir-la en la peça clau d'un gran aeroport. La compra de Spanair se'ns va presentar com l'"ara sí que demostrarem de què som capaços". Per fi el català emprenyat havia tingut un atac de rauxa i coratge emprenedor. I podia haver estat cert, però aleshores ja feia més d'un any que estàvem en el pou de la crisi. Spanair ha estat incapaç de sobreviure sense transfusions de diner públic. I les males perspectives que el Govern del PP obre per a l'autonomia de l'aeroport del Prat han acabat de tirar per terra unes negociacions en inferioritat de condicions, que Qatar Airways no ha tingut interès a seguir.

Alguns van veure un mal averany quan l'aeroport va quedar fora de l'Estatut

El president Mas diu que el Govern ha fet tot el possible per salvar Spanair. Però això no esmorteeix la duresa del cop. Una vegada més la dura realitat ens proporciona la metàfora perfecta del que som. Ens vam embarcar agafant una companyia amb més problemes dels remuntables en aquell moment i, per acabar-ho d'adobar, amb un nom impossible per a un país que vol afirmar la seva personalitat en tot. Algú ha dit, amb ironia, que la companyia de bandera de Catalunya es pot dir de qualsevol manera, mentre tingui un CAT de prefix o de sufix, però mai amb una ressonància hispànica com Spanair.

Els empresaris i el Govern català hi han abocat gran quantitat d'esforços i diners; i al capdavall ha estat el nou govern d'Hispània el que li ha donat el toc de gràcia. Els dos somnis que s'han esfumat en una setmana apunten directament la negror del panorama que ens espera en el futur immediat.