El seu primer paper va ser d'òrfena rica i atractiva: la Rosina del Barber de Sevilla, en una producció del Teatro Real de Madrid. Encara recorda el dia de l'audició, quan va poder conèixer la italiana Cecilia Bartoli. 'És una de les meves referències, em va encantar saludar-la! Bartoli també va començar com jo, fent el paper de Rosina. Em va dibuixar un cor a la partitura per donar-me sort. I va funcionar!', diu ufana.

Fins al paper de Rosina, Carol García havia treballat de mestra de música. 'No havia fet mai res d'escena i, tot i això, em van agafar per al paper principal! Va ser una gran experiència', resumeix.

'Si tens una imatge trencadora no et fan cas, primer has de ser més clàssica'

En el seu àlbum de records, també hi figura en un lloc especial el dia en què la directora artística de l'Òpera de París es va fixar en ella. 'Va ser al concurs de cant Francesc Viñas, al Liceu. Em va escoltar, li va agradar i em va convocar a una audició a París'.

Carol García va acabar sent una de les dotze persones de diversos països del món seleccionades per formar part de l'atelier lyrique (taller líric) de l'Òpera de París. Ara ja fa un any que viu a França, participant en l'experiència: 'Està sent una gran oportunitat per treballar amb gent molt bona. T'obre moltes portes'.

Tenir un sou mensual en un dels teatres més importants del món és un privilegi amb el qual molts somien. 'Hi estaré dos o tres anys i miraré de trobar feina a França. És la manera que, després, quan torni a Catalunya, em valorin. T'han de conèixer a fora perquè et tinguin en compte a casa'.

'T'han de conèixer a fora perquè t'acabin valorant a casa'

Però, en què es devia fixar aquella directora artística de l'Òpera de París? Segurament, en el color de la seva veu. 'Per alguns sóc soprano i per d'altres sóc mezzosoprano. Em diuen que destaco per l'agilitat vocal, abasto un repertori molt ampli'.

També, esclar, hi devia haver algun punt de sort. 'Va ser una grata sorpresa. Però no et pensis que tot m'ha sortit bé. També hi ha vegades que m'han dit que no. Suposo que es tracta d'anar fent audicions fins que t'arriba l'oportunitat'.

Per ser conscient dels seus progressos, Carol García es va gravant regularment mentre canta. 'Veig que la veu em madura, París m'està anant molt bé per formar-me vocalment. Aquí tenim pianistes quan ens cal. Estic agafant una rutina de feina gairebé diària. He pogut cantar amb una orquestra, això també té una riquesa formativa molt important', valora.

La seva gran mestra, però, ha estat una mezzosoprano catalana, Francesca Roig. 'De petita cantava tot el que sonava a la tele. A casa veien que m'agradava la música. Vaig fer vuit anys de piano i també cant coral. Fins que un dia vaig anar a classe amb la Francesca. De seguida va dir als meus pares que tenia possibilitats. I encara hi sóc'. Entre altres coses gràcies al fet que, a casa seva, li han donat suport en aquesta aventura. 'Això que la família no és de músics! Bé, el meu avi cantava saetas. Ah, i tinc un tiet que tocava la trompeta!', confessa riallera.

La intuïció de la seva mestra va ser providencial. Ara encara la visita de tant en tant a París. 'Vaig començar a fer tècnica vocal de solista als 21 anys i, des de llavors, no he parat. També he fet algunes masterclass. Recordo en especial la de Montserrat Caballé. Va ser també molt agradable amb mi. Va insistir molt que em cuidés la veu', recorda.

És clar que ella forma part d'una nova generació. Adora Rossini, Mozart i la música barroca. Aquests dies començarà a assajar Puccini i està encantada. Però no s'identifica amb l'elitisme ni el divisme que semblen implícits a l'òpera. 'Estaria molt bé poder canviar la imatge que en tenim. A mi m'encanten els tatuatges i les motos, però dir-ho no és fàcil. Encara ara, el nostre públic està format per persones de més de 50 anys i mentalitat conservadora. Si tens una imatge trencadora, no et fan cas. Primer has d'anar més clàssic, buscar el reconeixement i, llavors, ja et pots anar desmarcant'.

Quan és a casa, escolta òpera... però també el heavy metal i el hard rock dels anys vuitanta. Porta un tatuatge i li agradaria fer-se'n un altre. Però de moment s'ho va pensant. Té dos somnis: pujar a l'escenari del Liceu com a solista i anar a cantar als teatres... amb la seva Harley-Davidson. Qui sap si aconseguirà totes dues coses, i a la vegada. Mentrestant, té temps per anar-se preparant i per seguir millorant. 'Això t'ho asseguro! A París, a l'hivern, a les 5 de la tarda ja és de nit!'.