"Quan vaig sortir, era fosc i tenia por, i vaig plorar"

"M'ho van llegir als ulls. Em van demanar la documentació i vaig abaixar el cap, com si amagués alguna cosa, i va ser la meva perdició". La Paula prenia una cervesa amb un amic argentí a la plaça Pi i Margall un dia d'estiu i va acabar dormint al Centre d'Internament d'Estrangers de la Verneda. Ja en fa 13 anys, però aquesta advocada nascuda a Guinea Equatorial recorda nítidament com la detenien.

Avui té la nacionalitat espanyola, però reconeix que sent l'obligació de justificar-se constantment. Recorda amargament una batuda anys després a la sortida del metro a Madrid: "Vam sortir tres negres per portes diferents i vam acabar els tres junts donant explicacions a la policia".

Al Rabah el van detenir l'agost del 2003, "aquell estiu tan calorós". Era un dels prop de 600 immigrants que ocupaven les antigues casernes de Sant Andreu, reclamant papers per a tothom. Ara ha pogut regularitzar la seva situació i està estudiant, però segueix tenint por i no es deixa fotografiar. "Estem perseguits", assegura. Durant quatre dies va haver de dormir al terra en una cel·la compartida amb 18 persones, fins que el van jutjar i va ingressar, emmanillat, al CIE.

Té ganes d'explicar com era la vida allà perquè el preocupa que la gent no ho sàpiga. "Vaig veure un documental sobre Guantánamo a la televisió i és el mateix", assegura. "No vèiem la llum del sol", diu. "Només sortíem al pati durant una hora dos cops per setmana".

Aquest algerià explica que, cada dia, després de dinar, passaven els interns a una sala on tres o quatre policies els feien despullar-se per controlar que no amaguessin res. El Rabah recorda que, "si t'hi enfrontaves, et portaven a la cel·la de càstig i et pegaven".

Els interns l'única falta dels quals havia estat no tenir papers es barrejaven amb "lladres, gent violenta o assassins". Amb la barreja, diu, "ens tractaven a tots com a delinqüents". A més, assegura que no respectaven els musulmans, "et donaven porc i te l'havies de menjar".

A les cel·les compartides per 10 o 12 interns no podien dormir perquè els agents recollien "amb violència" els expulsats cada nit. "Sempre dormíem amb por, perquè pensàvem que ens tocaria el torn".

Així va passar 33 dies. "Quan vaig sortir em vaig posar a plorar, era fosc i tenia por", recorda el Rabah. Conclou que per a les autoritats i els policies "tot plegat és un joc".

Tant el Rabah com la Paula han hagut de refer la seva vida després de l'experiència traumàtica. És un procés pel qual passen molts, perquè, segons el Sindicat Unificat de la Policia (SUP), finalment només són expulsats del país entre un 6% i un 8 % dels interns, així que els centres no compleixen la seva funció teòrica.

La Paula col·labora amb Papers per a Tots per agrair l'ajuda que li van donar quan va estar reclosa dos dies. "Quan un immigrant arriba a un CIE està indefens i atemorit, no sap on està, ni què fer". "A mi em van treure la roba i em van prendre totes les meves pertinences", recorda. I també denuncia que al CIE, a diferència de les presons, no hi ha assistència social ni psicològica: "Vaig patir ansietat, pànic".

"Jo no sóc cap delinqüent", diu. "Mai he comès cap infracció. No tenir els papers en regla no és més que una falta administrativa que està penada amb una multa de 500 euros i, de forma excepcional, reclusió al CIE".

L'advocada reconeix que no sap quins són els criteris exactes pels quals uns immigrants són deportats ràpidament i altres esgoten els 60 dies i queden en llibertat, però suposa que el país d'origen, el temps d'estança a Espanya i el coneixement de l'idioma són determinants.

La Paula explica que no tots els policies de la Verneda els tractaven igual. Tot i això, recorda un agent que li va dir: "A mi em fa pena la situació en què esteu, però crec que tots els immigrants heu de passar per això".