Hi ha dues grans categories de festes: les ofi­cials i les populars. Distingir-les és facilíssim. El 6 de desembre o el 12 doctubre, per exemple, són festes institucionals. Shan vist mai, en aquestes dates, els carrers plens de gent i xerinola? No. La celebració es limita a quatre càrrecs tancats en els seus edificis, fent discursos dautoconsum. La festa popular, en contraposició, sempre implica certa dosi de caos i aldarulls. A les revetlles es juga amb foc, els sanfermines i similars amb bèsties armades, i en les festes de barri o municipals les multituds ocupen lespai públic amb música i sorolls, alcohols i disbauxa.

Potser és en els carnavals on millor es pot radiografiar la tensió entre poble i poder. Durant segles els carnavals van ser un camp de batalla indecís, sotmesos a prohibicions de la cúria eclesiàstica o el poder polític, també pletòrics de revifades anàrquiques. I és en la història del carnaval on es veu com opera el poder davant dels fenòmens de massa inquie­tants: quan no pot suprimir-los, els parasita fins que es tornen innocus.

La Diada de Sant Jordi és un gran bé col·lectiu, un exercici de civismei una marca exportable

Hi pot haver un carnaval més esteta que el de Tenerife? Lantiga càrrega de crítica i desafiament al poder sha dissolt fa molt de temps. Les festes amb foc sempre impliquen riscos. I, tanmateix, no puc imaginar una cerimònia més domesticada i submisa que les Falles valencianes. El poder polític és omnipresent: presideix la Cremà, la supervisa i la controla. Els ninots, un dia farcits de missatges subversius, avui en dia no passen de referències esportives o venials. I si som sincers: hi pot haver res més hortera que el vestit duna fallera?

Els sanfermines poden ser acotats: comencen amb un Chupinazo, amb discurs previ de les autoritats. Sant Jordi sinicia quan el primer humil venedor de roses decideix oferir-ne als vianants. Per definició, la festa popular està habitada pels excessos. Al 23 dabril hi són absents. Ni sorolls, ni crits, ni consums delirants. Per una jornada, la gent sapropia de la via pública. Lordre del carrer es veu alterat, ocupat. I tot per una marea humana armada de roses i llibres.

Per això sempre mha fascinat el 23 dabril. Duna banda, sescapa del marc habitual de la festa popular, i de laltra, el poder polític no sap ben bé què fer-ne. Si volen patrimonialitzar lacte, els polítics només tenen dues opcions. La primera, fer una cerimònia paral·lela, inevitablement eclipsada per la presència de les multituds al carrer. La segona, fondres entre aquesta mateixa multitud, exercint el ritual de comprar un llibre. (És divertidíssim, per cert, observar el nerviosisme dels guardaespatlles; uns professionals obligats a considerar tothom sospitós, i de cop i volta barrejats entre una massa humana.)

Sí, Sant Jordi és un gran bé col·lectiu. Un exercici de civisme i una marca exportable. Ens permet vendre la foto de les Rambles a lestranger. És cert: com tota festivitat arrelada, practica els seus xantatges: el dia de Sant Jordi vostè no pot no comprar una rosa. El risc és altíssim; lhome que acaba el dia sense rosa sarrisca a un cruel atac de la dona, la filla, la mare, la iaia, la secretària o aquella altra. Però la tradició és tan potent que ni el feminisme radical satreveix a censurar-la. (No està una mica tronat això de la rosa per a ella i el llibre per a ell? Algú em replica que avui en dia ells compren una rosa... i també un llibre. En definitiva: ac­tualitzar la tradició implica que els homes hagin de pagar el doble. Mira quina gràcia.)

Tot això des de la perspectiva del vianant anònim. Els asseguro que Sant Jordi és el dia més bonic de lany... fins que es publica el primer llibre. Aquell dia es transita duna banda de les paradetes a laltra, i és un trànsit per sempre més. Dacord, almenys per un dia els autors són les vedets. Però quina mena de vedets?

Hi ha dues grans categories dautors: els que escriuen llibres i els que són famosos. (I, de vegades, els segons ni els escriuen.) Els primers, ploma en mà, esperen inútilment que sels apropi algú perquè els signi el seu llibre. És una visió més que trista: la solitud en la multitud. El segon tipus dautor té unes cues tan llargues que signa amb lletra de metge, no té temps ni de mirar la cara dels lectors. Duna tipologia o altra, lescriptor passa a ser menys protagonista que oficiant necessari, de la mateixa manera que en un casament el que ens importa és el tiberi, i no el sermó del capellà.

Hi ha una anècdota que posa en evidència fins a quin punt la festa de Sant Jordi desborda la literatura. Un jove autor és en una paradeta quan, per fi, se li apropa una dona perquè signi. Lautor mira la coberta i, desolat, constata que no és el seu llibre. Li ho fa saber a la dona, ell no nés lautor. Ella fa una ganyota, i diu: 'I què? Au, au, signi'.