Màrius Díaz, l’alcalde del PSUC que el 1979 va guanyar les eleccions municipals, tancarà la llista de Guanyem Badalona en Comú als comicis del 26-M. No en va el projecte polític que encapçala Dolors Sabater es reclama hereu de les esperances que representava el PSUC als inicis de la Transició, i que es podien copsar en un cartell electoral ben explícit de les seves intencions, almenys metodològiques: "Amb el poble per canviar les coses".

Com va passar el 1979, els ajuntaments pel canvi s’han format amb persones de referència per a molta gent. La majoria provenen del teixit associatiu, molt actius en moviments socials com el veïnal, el pacifista, contra l’especulació immobiliària, en defensa del medi ambient, a favor dels drets humans, la solidaritat i la cooperació, la cultura... Gent relativament jove, amb idees renovades sobre la política i amb moltes ganes de canviar-ho tot. Com al 1979, en els plens de constitució dels nous governs municipals de fa quatre anys, es respirava una sensació d’eufòria i de confiança que una altra política seria possible.

PSUC i ajuntaments pel canvi, diferents generacions d’activistes que, malgrat que els seus contextos d’arribada fossin diferents –els uns, com a resposta a la fi del franquisme; els altres, com a resposta a la triple crisi, econòmica, territorial i de representació que encara dura–, tenen en comú diagnosis similars: creure en els ajuntaments com a instruments de transformació social, de millora de la situació de les classes populars. Si aquesta és la diagnosi, amb molts matisos –sobretot pel que fa a la centralitat de la institució en el repertori d’acció política–, quines serien les diferències? Moltes, tantes que es fa difícil fer exercicis comparatius.

El 1979, però, tot estava per fer i tot era possible. Ni el capitalisme estava desbocat com ara, ni la burocràcia juridicoadministrativa era un poder fàctic –no hi havia la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local–, ni l’extrema dreta estava encoratjada com ara –n’hi havia molta, sí, i igual de perillosa o més, però era un fenomen que era socialment percebut com a quelcom a superar–. Tant cert és això com que les condicions de la majoria de la població eren precàries: l’heroïna matava joves a cabassos i molta població malvivia amuntegada, al límit de l’exclusió. Calien col·legis, universitats, centres d’atenció primària, fàbriques, habitatge, carreteres, clavegueres... Calia fer-ho tot: construir un Estat del benestar més o menys decent.

I ho van fer. D’això en vivim les generacions posteriors, les que ara protagonitzen els ajuntaments pel canvi. I els ho hem d’agrair, perquè van fer molta i bona feina: al PSUC i a tanta altra gent d’altres partits, societat civil, teixit productiu... Van cometre errors, és clar que sí. Van confiar massa en el capital privat com a finançador públic. Van perdre el carrer, van fortificar els partits i les institucions i, sovint, es van anar tancant a la gàbia dels mecanismes de la democràcia representativa, que, com sabem, és un bon sistema si es complementa amb d’altres: deliberativa, directa...

Això vol dir que el moviment dels ajuntaments pel canvi ho farà millor? Segurament no cometrà els errors assenyalats, però n’hi hauran d’altres. De reptes, no en falten, per bé que aquests quatre anys de gestió al capdavant dels consistoris han resultat, en general, prou positius. Fer front al capitalisme global desregulat, canviar l’Administració pública rovellada i poc eficient, articular un projecte que no depengui massa de la gestió del poder institucional i que, sobretot, faciliti la construcció d’una alternativa socioeconòmica que pugui respondre a les necessitats de la ciutadania sense dependre del crèdit de la banca tradicional –spoiler: aquest sistema és el cooperatiu– seran els reptes que determinaran el suport social dels municipis pel canvi.

Cal tenir consciència de moviment que traspassa la memòria, les experiències, els encerts i els errors, entre diferents generacions –en aquest cas la del PSUC i la dels ajuntaments pel canvi–. Els moviments que es traspassen bé la memòria perduren en els anys i se’n surten. I necessitem que el municipalisme sigui fort, dinàmic, potent, creatiu. Si ho fan així i es traspassen bé la memòria –el cas de Badalona ho manifesta–, tenim ajuntaments transformadors per a 40 anys més. Així sigui.