El quilòmetre de litoral metropolità que va del Port Fòrum –a Sant Adrià de Besòs– fins al Pont del Petroli –a Badalona– sembla maleït. En ell es concentren, en dosis elevades, tots els fracassos possibles com a societat. Un quilòmetre de litoral amnèsic, que va ser el Camp de la Bota i que avui és un escape room al qual costa més entrar que sortir-ne. Maleït per la sang de les més de 1.700 persones assassinades per la dictadura militar franquista a trenc d’alba i per la misèria barraquista. Un litoral que ha de suportar la sobredosi de ports esportius i cicles combinats que aboquen electricitat bruta i insostenible a la xarxa, aire contaminat als nostres pulmons i aigua salada calenta a la desembocadura del riu Besòs, en una guerra encara més bruta.

Un riu, el Besòs, assassinat una vegada i una altra per la guerra química prohibida pels tractats internacionals, però no pel capitalisme. Un riu engabiat entre parets de formigó, perquè volem viure on no podem i com no podem. Un riu que va ser claveguera i ara és a cures intensives de manera perpètua. Un riu envoltat de gespa, que és el màxim de natura que podem suportar els de ciutat sense posar-nos nerviosos. Un riu entestat a viure i nosaltres a contaminar-lo, perquè ampliar la depuradora ens fa mandra, ampliar el col·lector i evitar abocaments ens fa mandra, com ens ha fet mandra retornar al riu l’aigua freàtica que brolla per les ferides urbanes. Total, el riu, els ocells, els peixos, no voten.

Un riu que quan plou arrossega les nostres vergonyes al mar i llavors no ens hi podem banyar, com si el més important per al mar fos poder banyar-nos i no ser precisament això, el mar. Un mar que va ser multicolor. Vermell, verd, blau, depenent de quin color fabricaven aquell dia a la Procolor, i un cel sempre negre pel fantasma de les Tres Xemeneies.

Tres Xemeneies amputades i despullades de la seva ànima i convertides en el fantasma del que van ser. És igual que sigui l’edifici més espectacular i amb més possibilitats de tot l’arc mediterrani. En aquest quilòmetre maleït les oportunitats fan nosa. Fantasmes com l’antiga fàbrica CACI que espera torn per ser el Museu del Còmic, en un país en què encara pensem que els còmics són infantils. I quan deixem de ser infants i de llegir còmics ja no tornem a llegir. I així ens va.

Un quilòmetre metropolità maleït destinat a ser tauler de Monopoly perquè és primera línia de mar. I ja se sap: no especular amb la primera línia de mar és de pobres.