Jordi Muñoz

Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Ara ha fet un any de la sentència del judici de l’1 d’octubre. Ara ha fet un any que el Tribunal Suprem va certificar la seva venjança camuflada de justícia. Ara ha fet un any que nou persones innocents van ser condemnades a penes absolutament desproporcionades. Ara ha fet un any que molts demòcrates van preferir callar o, pitjor, van treure a passejar aquells tòpics gastats del respecte a les decisions dels tribunals i la independència de la justícia. I ha fet un any, també, que molts nacionalistes espanyols, no tan demòcrates, van aplaudir els jutges venjatius, i es van lamentar perquè en volien més. Més presó, més càstig, més revenja, més autoritarisme. Ara ha fet un any que l’Estat espanyol va decidir, en bloc, tornar a donar l’esquena a la majoria de la societat catalana, que vol una solució dialogada i democràtica a un conflicte polític.

I per això ara ha fet un any, també, d’aquell esclat popular d’indignació que va recórrer Catalunya i que es va estendre també més enllà. A València, el País Basc o Madrid. A Catalunya, centenars de milers de persones van sortir als carrers en molts racons del país per expressar el rebuig a la revenja camuflada de justícia. Les aules de les universitats es van buidar, l’aeroport es va col·lapsar, les carreteres de tot el país es van omplir de gent, i molts centres de treball van tancar. El passeig de Gràcia va quedar petit. I sí, també va cremar Urquinaona.

Ara ha fet un any. Només un any. Però sembla que faci molt més temps. La pandèmia dona a aquelles imatges de fa un any un aire irreal i distant. En temps de mascaretes, distàncies i grups reduïts, es fa molt estrany veure tota aquella gentada atapeïda, junta, al carrer. Però és important no perdre de vista que només fa un any de tot allò. I que la indignació que expressen les imatges que es van veure durant dies i dies arreu del país segueix viva en la societat catalana, perquè res no ha canviat.

Un any després, el Govern espanyol segueix sense desfer aquella injustícia i el camí del diàleg sembla bloquejat. Encara no hi ha voluntat política per impulsar l’amnistia. Però el conflicte democràtic no desapareixerà així com així, per més que se’l miri de tapar. La magnitud, l’abast i la transversalitat de la mobilització de la tardor del 2019 expressen, millor que res més, la profunditat de la ferida oberta per la repressió. Però també expressen, és clar, la solidesa del moviment sobiranista. Perquè cal no oblidar que les enormes mobilitzacions de la tardor del 2019 passaven dos anys després de la tardor del 2017. I malgrat el bloqueig polític i la divisió interna, el moviment sobiranista va fer una gran exhibició de múscul mobilitzador i capacitat organitzativa.

Això ens hauria de fer reflexionar a tots. Agafar una mica de perspectiva per avaluar el que va passar. I entendre que les idees de l’independentisme com a suflé o com a maniobra de distracció d’unes elits polítiques, tants cops repetides, no eren més que propaganda. No hi ha al nostre entorn cap altre moviment social i polític capaç de mobilitzar tanta gent, i d’articular la diversitat generacional, l’espontaneïtat i la capacitat operativa que van exhibir les protestes posteriors a la sentència. La combinació de diverses formes de protesta, la durada en el temps i la magnitud de les mobilitzacions són característiques que expressen de manera clara la vitalitat i la solidesa del moviment sobiranista. Malgrat l’atzucac polític i les divisions partidistes. Tendim a tenir una memòria molt curta, però crec que tant partidaris com detractors de l’independentisme farien bé de repassar les imatges d’aquells dies per entendre que allà al darrere hi ha un moviment sòlid i durador. Avui potser costa de dir i de visualitzar, però és evident que aquell moviment està ben arrelat. I ho està, fonamentalment, perquè expressa un conflicte democràtic de fons, estructural a la societat catalana i que encara no ha trobat resposta. I ho està, també, perquè ha sigut capaç d’enxarxar-se amb bona part del teixit associatiu del país, i de crear estructures de mobilització pròpies i potents.

La pandèmia ha fet que la política desaparegui dels carrers. No sabem per quant de temps, però ara com ara les imatges del 2019 no són possibles. Ara bé, cal ser conscients que això afebleix la nostra democràcia. La participació ciutadana, la protesta i la mobilització són elements essencials per a una democràcia saludable. Per això, tard o d’hora la política tornarà als carrers de Catalunya. I quan ho faci, el moviment del 2019 seguirà allà. Potser amb noves formes de protesta, potser amb nous lemes o nous líders. Però mentre no hi hagi una solució democràtica al conflicte polític, i mentre la repressió segueixi vigent, aquella indignació continuarà viva i, quan pugui, tornarà a sortir als carrers.