Sergi Sol, periodista

El periodista Arturo Puente passejava pel carrer Calàbria de Barcelona quan es va veure sorprès -mai més ben dit- per una concentració d’un centenar de persones davant la seu nacional d’ERC que enarboraven estelades. I amb aguda ironia, al límit del sarcasme, va escriure ‘Passant per davant la seu d’ERC m’he trobat aquesta alegre protesta (adjuntava un vídeo). Deuen ser marchenistes perquè diuen que volen Junqueras a la presó’. Era com una pintoresca versió del trumpisme al Capitoli de Washington, en versió xaranga. Els veritables patriotes prenien el control. Save Catalunya.

Seria còmic si no fos perquè precisament en aquella seu la repressió de l’estat ha colpejat com enlloc. La secretària general, a Ginebra, exiliada. El president, a Lledoners. Càrrecs i militants empurats a mansalva. Històricament també ERC ha estat el partit amb més represaliats, afusellats, exiliats o empresonats. I malgrat aquesta certesa pateix avui també les escomeses de les forces de xoc d’un independentisme iracund, incapaç de gestionar la frustració, que té com a referent totèmic l’exaltació nacionalista. ‘Puigdemont, el nostre president’ cridaven a l’uníson.

Perquè efectivament, Junqueras fa més de tres anys i mig que és a la presó amb la condemna més dura de totes, imposada pel Tribunal Suprem presidit per Manuel Marchena. Tretze anys. Els que bramaven, alt i clar, li desitjaven que es ‘podrís’ a la presó per ser exactes. Era la viva expressió del femer de les xarxes socials, del pitjor d’aquestes, on campen alegrement pontificant i desbarrant, lluint la intolerància i el fanatisme per bandera.

L’odi dels que eren davant la seu republicana és irracional. Visceral. Ferotge. És un odi fratricida que arriba a un extrem que fa por, que no és nou però que va a més. Quan Oriol Junqueras reingressava a Lledoners, en caure el tercer grau, va veure com el retorn a la presó anava acompanyat del comiat feréstec d’algunes de les persones que van concentrar-se davant el centre penitenciari. El van increpar gent de la mateixa tipologia que la que es va manifestar davant Calàbria protestant contra no se sap ben bé què. El van escridassar precisament quan s’acabava el règim de semillibertat i retornava el règim dur de presó. Al cap d’uns minuts, Junqueras entrava a presó per no sortir mentre els que el van burxar, a crit pelat a cau d’orella, bramant ‘Unitat!!!!’, com si li tiressin rocs al cap. És la degeneració de les mobilitzacions multitudinàries que enlluernaven i seduïen, ara reconvertides en concentracions cada cop més minoritàries, crispades i excloents. Pocs i purs.

La pregunta, és quin pes té aquesta sensibilitat en l’espai polític més nacionalista i en permanent refundació? Perquè la resposta a aquesta pregunta és directament proporcional al rebuig visceral a la investidura de Pere Aragonès. Rebuig sense matisos, brutal. Potser no tots els que van participar en aquella concentració compartien la vergonyosa arenga contra Junqueras. Però en tot cas ningú els ho va retreure, ningú va convidar a marxar de la concentració els que sostenien aquesta animalada. En el millor dels casos van guardar silenci i amb el seu silenci van assentir.

Estic segur que el President Puigdemont en absolut comparteix aquelles paraules. Ni aquell to, ni actituds. Encara que tothom hauria agraït que hagués sortit a dir ‘No en el meu nom’. El més desconcertant, no obstant, és que l’espurna que encén la convocatòria va ser una crida pública del director de l’Oficina  (autonòmica) presidencial que literalment va demanar ‘una resposta al carrer’ després del bloqueig de les negociacions a causa de la intransigència d’un sector de la direcció de Junts que volia fer embarrancar la investidura. El resultat van ser uns exaltats amb estelades projectant una imatge patètica davant la seu nacional del partit dels presidents Macià, Companys i Junqueras.

Pujol no hauria estat president sense ERC el 1980. Ni Puigdemont. Ni Mas, ni Torra. Val a dir que tampoc Maragall ni Montilla. Ni Laura Borràs seria avui presidenta del Parlament. Si la investidura d’un president republicà, després de 40 anys, hagués estat definitivament repudiada pels campions de la ‘Unitat’, el cisma hauria estat definitiu. El que sembla definitivament perdut és aquest món que s’expressa preferentment a les xarxes i que assenyala els de de Lledoners com a ‘traïdors’ i els de Waterloo com a herois. Un món que actua guiat per dogmes de fe i que sembla voler convertir l’independentisme en un femer i que lluny de generar cap empatia malmet la imatge de l’independentisme a ulls de la majoria de la nostra societat.