Entendre el desig del feixisme

Entendre el desig del feixisme

El líder de Vox, Santiago Abascal, durante un acte del seu partit el passat mes de juny /  AFP

Elizabeth Duval

"Contra aquest espectre s'han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Europa, el papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys": segona frase del Manifest comunista, a la qual el filòsof francès Jacques Derrida va dedicar una llarga anàlisi en el seu llibre sobre els espectres de Marx (Espectros de Marx: El Estado de la deuda, el trabajo de duelo y la nueva internacional). Les traduccions modifiquen cada línia del manifest amb la seva pròpia subtilesa: en lloc d'atemorir, recórrer o rondar, hi haurà qui triï que l'espectre (o fantasma) assetgi o fins i tot obsessioni a Europa.

Avui el que obsessiona ja no és el comunisme i tampoc ho és Marx, encara que continuï atemorint; Derrida inventa la fórmula hauntologia, del francès hanter, però només la utilitza tres cops en el seu text. Seran els estudis literaris i culturals —i després Mark Fisher— els qui la reciclin després. L'important no és la conversa ni el debat, ni tan sols fer una rememoració d'aquests espectres: és diferenciar entre un espectre i un zombi.

L'espectre s'assembla a l'Horlà que turmenta el protagonista de Maupassant i li fa pensar coses estranyes: està en la seva ànima i no està, després torna des del passat al present com a projecció d'un futur abans possible. Tots els temps es barregen. El zombi és molt més pop: menja cervells, balbuceja, no està ni viu ni mort, existeix de formes molt refinades —el zombi filosòfic, un experiment mental— i de formes tosques —en pel·lícules de sèrie B—, es resisteix a morir, infecta.

El zombi és cos i gairebé cap, i això ofereix també una característica inquietant: s'assembla molt més a nosaltres que un espectre, perquè un espectre amb prou feines es comprèn. El que plana avui damunt d'Europa no són espectres comunistes, sinó zombis del feixisme, criatures alhora vives i mortes que arrosseguen cossos passats, però sempre es materialitzen en el present.

Diuen Deleuze i Guattari, a Mil altiplans, que "al desig mai se li enganya: l'interès pot ser equivocat, mal conegut o traït, però no el desig. D'aquí el crit del Reich: no, les masses no van ser enganyades, van desitjar el feixisme, i és això el que cal explicar". Si les masses no van ser enganyades, sinó que van desitjar el feixisme, formar part d'aquella altra gran potència de la massa, que s'abstinguin tots els que preferirien rebentar l'exèrcit de zombis amb una o diverses motoserres, categoritzant immediatament els convertits —els que ja van per aquí sent no-morts o no-vius— d'éssers abominables, inhumans, l'extinció dels quals és necessària. En algunes versions dels zombis sempre hi ha possibilitat de retorn. I el desig també significa que hi ha alguna cosa del zombi dins de nosaltres, que la possibilitat o la llavor ja era present en alguna part: an cas contrari no turmentaria ni obsessionaria tant; l'espectre no seria tan poderós.

El motiu pel qual Zemmour, Abascal o Meloni viuen el seu auge a França, Espanya o Itàlia no és una bogeria col·lectiva, ni tan sols el deliri que produeixen els espectres o fantasmes. El senyal ha de rastrejar-se fins a un cert esperit del temps del qual el mateix Boris Johnson és també una materialització. És el motiu pel qual Abascal pot citar amb tota tranquil·litat el concepte de Ramiro Ledesma Ramos de l'"imperi solar hispànic" (i no deixin vostès que apareguin cretins buscant en Felip II un suposat origen menys feixistoide, doncs que no hi hagi posta de sol o que el món no sigui suficient a l'apel·lació concreta hi ha un bon tros).

És la inspiració darrere de tants escarafalls sobre la Hispanidad o el fil secret que permet que les paraules d'Abascal en la seva particular festa voxista podrien perfectament haver estat signades, des del principi a la fi, per figures que avui exerceixen com a columnistes a diaris com El País.

Algunes no aspirem a desaparèixer difuminades entre els zombis feixistes, però tampoc agitem la bandera de voler exterminar-los toscament —com si no sabéssim que es tracta d'un altre tipus diferent d'hidra—: som conscients que l'objectiu primordial no ha de ser l'escàndol davant la seva existència, sinó l'intent de reconèixer què és el que provoca que hi siguin, aquí, que sedueixin, que tinguin tanta força.

El que cal buscar és un antídot per al virus dels zombis, una anàlisi seriosa de les condicions de possibilitat que la nostra època i ubicació territorial ofereixen: extirpar els motius pels quals alguna cosa pot sorgir, no els símptomes.

El feixisme no es combat primordialment negant-lo, negant la seva existència, il·legalitzant-lo. El monstre que assalta la seu de la Confederació General Italiana del Treball no desapareixerà pel nostre escàndol, ni tindrà menor intenció de vot, ni Zemmour marxarà perquè ens sembli abominable, ni hi haurà prou amb la cantarella que tot és sempre una revolta dels rics per sostenir els fonaments del sistema perquè ens sentim millors el dia posterior a la victòria de l'extrema dreta en les eleccions. L'extrema dreta que avui està gairebé viva també és al mateix temps feixisme i no-feixisme, té una existència ideològica liminar; i per aquest motiu és més perillosa.

La temptació nihilista seria la d'afirmar que, per desitjar alguna cosa —encara que el desig no s'expressi conscientment—, hem de merèixer també el que desitgem. L'única resposta digna que hi cap és que un poble no es mereix tot el que desitja i ni tan sols coneix allò que el seu desig pot engendrar. I, per combatre a l'extrema dreta, són necessaris menys gestos grandiloqüents d'indignació i més treball per preparar d'una altra manera l'arada, reconduir els desitjos, donar respostes alternatives, permetre a la gent la llibertat de desenvolupar les seves vides. Si la reacció de l'esquerra a l'auge de les dretes es redueix a l'alerta antifeixista, guanyarà el desig del feixisme. Si la reacció, per contra, és la d'un roig-pardisme socialdemòcrata de baixa qualitat que busqui imitar la seva retòrica, continuaran guanyant les paraules dels feixistes. L'única resposta i l'únic programa: entendre aquests desitjos, amb cura, per desfer els seus nusos.