Pedro Sánchez, Nadia Calviño i Yolanda Díaz al Congrés dels Diputats durant el debat de la Llei de Pressupostos -- Juan Carlos Hidalgo / EFE

Mireia Vehí

Diputada al Congrés de la CUP

Són els pressupostos més expansius fins ara, tal com ja els va presentar la ministra. 458.970M€. El detall que ella no va explicar és que no ho són perquè la fiscalitat progressiva (més dura amb els de dalt) hagi passat a ser una més gran font de recaptació. De fet, és a l'inrevés. A les grans hidroelèctriques els baixen l'impost especial de l'electricitat fins el 0,5% i els perdonen l'impost de producció elèctrica de moment fins a final d'any. L'impost de societats l'estableixen amb el tipus impositiu mínim del 15% perquè el va marcar l'OCDE i el G20 i la mateixa ministra ha reconegut en seu parlamentària que només afectarà el 0,1% de les empreses.

Hi ha més diners per l'entrada dels fons europeus. 27.633M€. I a pesar que moltes veus d'esquerres celebren l'entrada dels fons públics, encara no s'ha aclarit quines contrapartides suposaran. I la baralla per la reforma laboral d'aquests dies entre la ministra Díaz i la ministra Calviño ha acabat amb una fórmula que ningú sap amb detall què implica: es derogaran els aspectes de la reforma laboral d'acord amb l'acord de coalició entre els dos partits de govern –que només es centra en algunes de les mesures de la del 2012, obviant les del 2010-, respectant l'acord amb Brussel·les –que continua sent una incògnita en els seus detalls-. D'altra banda, els fons per a inversions verdes no incorporen la repartició de la riquesa, van en la seva major part a grans corporacions. Són les que poden accedir al circuit que estableix el RD 36/2020 per a poder optar als PERTE, i les que poden dur a terme macroprojectes en temps rècord.

Álvaro García Linera parla d'això com aquell corpus de normes, lleis, decrets i altres mecanismes que simulen imparcialitat mentre asseguren una distribució dels recursos segons els privilegis del corpus polític que està en permanent conflicte. En el cas espanyol, un dels grans conflictes per a la distribució del poder és el que hi ha entre les institucions i les grans corporacions, i volem recordar, per exemple, que una de les grans consultores, Deloitte, va ser contractada al mateix temps pel Ministeri de Transició ecològica per distribuir fons i per l'empresa CEPSA per optar als mateixos.

Això no és cap 'Green New Deal'. No es regula el mercat –ni el de lloguer segons la nova llei d'habitatge-, ni es creen impostos que redistribueixin la riquesa (excepte la taxa Google aprovada fa mesos), ni hi ha un gran pacte entre el capital i el treball (les dades de l'EPA, optimistes amb la taxa d'atur d'octubre, també revelen que el 60% dels nous contractes són temporals i que som dels estats amb la quota d'atur juvenil més alta de la Unió Europea), ni les inversions "verdes" qüestionen les grans empreses responsables de les majors taxes de CO2. De moment és un traspàs de diners públics en grans quantitats a les grans corporacions.

A més, en els pressupostos no hi ha impostos verds. Es puja l'especial del tabac, es baixa l'IVA de la llum i l'Estat deixa de recaptar per no tocar els beneficis de les elèctriques, que ja van amenaçar amb tancar centrals nuclears si perdien algun privilegi.

Ni verd, ni nou tracte.