Francisco Franco Bahamonde i José Millán Astray 

Sergi Sol

Periodista

‘Tremola quan sent la xiulada de les bales i defuig del seu lloc i explota de la manera més iniqua una ferida que en qualsevol altre hauria estat lleu i per condescendència del metge arriba a ser greu i li costa a l'Estat 9.135 pts’.

Amb aquestes paraules es refereix el general Domingo Batet a l'actitud d'un dels comandaments africanistes en el camp de batalla davant els guerrillers berbers, en el front del Rif en els anys 20, en un informe oficial al Ministeri de Defensa després del desastre d'Annual del 1921. Però de qui parla, de qui es tracta?

Explicava Paul Preston que Francisco Franco Bahamonde va saber sempre manipular amb habilitat a la premsa i forjar-se una imatge, un mite, que tenia en la gallardia un dels seus puntals. No era un tipus robust, ni ostentava una veu greu, ni els seus posats eren expeditius. Ni tampoc va ser mai, tampoc va passar per això, un home atractiu que enlluernés les dones.

Dels tres dictadors europeus coetanis, l'espanyol va ser el més baixet. Tot just 1,63, per 1,69 Mussolini que tampoc era una torre i 1.75 Adolf Hitler. A més, Franco distava molt de ser un tipus esvelt i sí rabassut.

Va forjar el seu crèdit militar i la seva llegenda en els combats al Marroc, contra les tribus del Rif, una guerra sense quarter que va tenir el seu episodi més atroç en l'anomenat Desatre d'Annual on van morir milers de soldats massacrats pels rifenys que van passar a baioneta els espanyols, inclòs al general Silvestre, que en una eixelebrada carrera cap endavant, empès pel mateix rei Alfons XIII, va portar a l'Exèrcit espanyol al pitjor desastre conegut, a la major vergonya enfront d'uns combatents que eren inferiors en nombre i mitjans. De la seva ferocitat hi ha constància a les cròniques de l'època. La mateixa que van utilitzar més tard els generals africanistes contra la República i la seva gent.

Franco, com Millán Astray, va forjar en les escaramusses del Marroc el seu prestigi i, tenint en compte del desastre colonial, cal preguntar-se com és possible que fos d'aquesta manera, que els anomenats generals africanistes sortissin d'aquesta nefasta contesa no només airosos si no havent-se llaurat una reputació de guerrers i valerosos generals. Deia Franco als seus biògrafs ‘la guerra va ser sempre la meva cosa, en la guerra estava jo segur’. L'única guerra que va guanyar va ser, és clar, amb els seus moros a l'avantguarda, la que va executar contra els seus compatriotes. Doncs bé, en el seu breu informe el General Batet retrata sense embuts les suposades heroïcitats els comandaments de la Guerra del Rif. ‘Alguns oficials de Regulars (marroquins i espanyols) i del Terç (Legió) se senten valents a força de morfina, cocaïna o alcohol; lluiten, sobretot els primers, en enganyifa: molta teatralitat, molt ponderar els fets i molt fer-se cap enrere i en desbandada quan troben veritable resistència’.

Millán Astray, el fundador de la Legió, és el paradigma d'aquesta gallardia i fins i tot menyspreu per la pròpia vida. Encara que no va morir en el camp de batalla si no en el llit, igual que el 'Caudillo'. L'aspecte de Millán Astray era el d'un impedit temerari al qual se li presumia valor per les seves cicatrius de ‘guerra’. Era el 'novio de la muerte'. Va perdre un braç al capdavant dels seus legionaris i també un ull tan bon punt una bala li rebentés mitja cara. Doncs bé, en l'informe que el general Domingo Batet (avi de l'actual presidenta del Congrés) va fer després del Desastre d'Annual, no hi ha cap senyal d'aquest coratge. Ni un indici.

Tampoc en el seu venerat Francisco Franco que com la resta d'africanistes va fer una carrera meteòrica pels seus suposats mèrits de guerra en el Rif. El gruix del colpisme es va forjar en el nord d'Àfrica, en àrides planes berbers, i també gràcies a això van ascendir en l'escalafó militar amb una rapidesa inaudita. No debades, Franco va ser el general més jove de tota Europa. I malgrat tot no va aconseguir la seva anhelada 'Cruz Laureada de San Fernando', més coneguda com ‘la Laureada’, la més preuada condecoració militar. Tal vegada, perquè com va deixar escrit el General Batet en el seu informe oficial ‘El comandant Francisco Franco, tan anomenat reiteradament pel seu valor; té poc de militar, ni sent satisfacció d'estar amb els seus soldats, perquè es va passar quatre mesos en la plaça per curar-se malaltia voluntària, que molt bé podia haver-ho fet en el camp, explotant vergonyosa i descaradament una malaltia que no li impedia estar tot el dia a bars i cercles’. I potser per aquest motiu mai se li va concedir la 'Laureada'. Se la va donar després ell mateix, ja que ‘Oficial com aquest, que demana la 'Laureada' i no se li concedeix, on amb tanta facilitat s'ha donat, perquè només va realitzar el compliment del seu deure, ja està militarment qualificat’.

Després, el 1936, després de començar la 'Cruzada Nacional', Franco es va prendre venjança del General Batet, el mateix que havia sufocat a Catalunya la rebel·lió del 6 d'Octubre de 1934 i detingut al president Lluís Companys. El va afusellar, per desafecte i per traïdor.