Ignacio Garriga i Santiago Abascal -- EFE
Als dos costats de l'Atlàntic Nord estem veient avui un creixement molt marcat de partits polítics d'ultradreta, juntament amb un desplaçament de partits de dretes majoritaris cap a postures d'ultradreta. Mirin les dades i ho veuran. Als Estats Units el trumpisme, que controla avui el Partit Republicà, en lloc d'estar disminuint el seu suport electoral l'ha anat augmentant i és probable que, de seguir les tendències, arribi a controlar el Congrés i el Senat dels EUA el 2022 i també recuperi la presidència en el 2024. A Europa la ultradreta ha anat també augmentant en una gran majoria de països i només en alguns pocs ha descendit. A Espanya, per exemple, les últimes enquestes assenyalen com Vox i el PP estan pujant a un nivell amb el qual podrien arribar a aconseguir una majoria parlamentària, tot això ajudats per un sistema electoral escassament democràtic que, com passa en la major part de països de l'Atlàntic Nord, els afavoreix.
Les causes del creixement de la ultradreta
Hi ha dos fets que, en gran part, expliquen aquest creixement de la ultradreta. Un és l'enorme crisi econòmica i social que viu la major part d'aquests països i que determina, al seu torn, una gran crisi política. Aquestes crisis responen a causes comunes, entre les quals cal destacar l'enorme mal causat al benestar de les classes populars (que són la majoria de la població) per la sostinguda aplicació -per molts anys- de les polítiques neoliberals, que han determinat un gran creixement de les desigualtats amb un augment molt marcat del benestar dels sectors més rics de la població, a costa d'un gran descens en la qualitat de vida de la major part de la ciutadania.
Les dades no poden ser més contundents. Si analitzem l'evolució de les rendes de la propietat del capital en comparació amb les rendes del treball (totes dues com a percentatge de la renda nacional), veiem com les rendes del treball (de les quals deriven els ingressos la totalitat de les classes populars a qualsevol país) van baixar molt marcadament durant els últims 40 anys. Aquestes van passar als Estats Units de representar entre 1978 i 1980 un 70% de totes les rendes a un 63% en el 2012; a Alemanya d'un 70.4% a un 65.7% en el mateix període; a França d'un 74.3% a un 68.2%; a Itàlia d'un 72.2% a un 64.4%; al Regne Unit d'un 74.3% a un 72.2%; en la mitjana de la Unió Europea dels 15, d'un 72.9% a un 66.5%; i a Espanya d'un 72.4% a un 58 4%. Aquest gran descens en les rendes de treball ha anat acompanyat d'un increment de les rendes del capital, desigualtats que s'han accentuat encara més durant la pandèmia.
L'abandonament generalitzat de les polítiques redistributives de la socialdemocràcia
Aquest augment en les desigualtats es va iniciar a partir de finals dels anys 70 amb el president Carter i es va expandir en els anys 80 amb el president Reagan als EUA i la senyora Thatcher a la Gran Bretanya, continuant més tard a la resta d'Europa, amb l'abandonament de les polítiques redistributives que havien caracteritzat els partits d'esquerra governants i la seva substitució per les polítiques liberals (característic de la Tercera Via), causant una gran reculada (i fins i tot desaparició en alguns països) de la socialdemocràcia. Aquest abandonament de les polítiques redistributives va causar un abandonament massiu de la seva base electoral, predominantment de les classes populars i molt en particular de les classes treballadores. A Itàlia i a França, la socialdemocràcia pràcticament va desaparèixer. A Espanya, va descendir molt marcadament, salvant-li la rebel·lió de les bases de tal partit, liderades pel dirigent anti-aparell Pedro Sánchez (situat a l'esquerra del que sostenia tal aparell). Va ser el triomf del guerrisme (sense Alfonso Guerra) i del borrellisme (amb Pepe Borrell) dins del PSOE. Sense cap mena de dubte el sorgiment de Podemos, hereu del moviment dels indignats, va ser determinant perquè aquests canvis es produissin.
La desaparició dels partits de tradició socialdemòcrata va crear un enorme buit que explica l'atractiu dels partits que es van presentar com anti-establishment, és a dir la ultradreta reaccionària que es va caracteritzar per una idealització del passat, assenyalant que "en el passat vivíem millor". Aquesta ultradreta és la defensa a ultrança entre els sectors econòmics i financers (i els seus instruments polítics i mediàtics) dels seus privilegis, mobilitzant els temes identitaris dels quals el creixement del nacionalisme imperial i conservador, així com del racisme i del masclisme, adquireixen gran importància.
Com respondre a aquesta situació?
És d'una enorme importància i urgència recuperar les polítiques redistributives que reverteixin l'enorme creixement de les desigualtats, intervenint en totes les àrees (de les fiscals a les reformes laborals) de la tasca pública, a fi de garantir el benestar de les classes populars, reduint el percentatge de les rendes derivades del capital a costa de l'augment de les derivades del treball. La resposta més visible mediàticament que ha anat en aquesta direcció ha estat la reaparició als EUA de les polítiques redistributives en el Partit Demòcrata, vencedor de les últimes eleccions presidencials, liderat pel candidat Biden que, en guanyar-les, va intentar recuperar la línia "New Deal", amb un programa que compaginava la reforma climàtica amb la social. La victòria del Partit Demòcrata no va ser, no obstant això, un vot pro Biden sinó un vot anti Trump. En realitat, el Partit Demòcrata estava (i continua) molt desacreditat precisament per la seva identificació amb el liberalisme. L'astúcia de Biden va ser intentar recuperar el suport popular emfasitzant les seves propostes redistributives amb elevat contingut social (veure el meu articule El fin del neoliberalismo y la búsqueda de alternativas). L'elevat nivell de popularitat de les propostes (també entre àmplies bases electorals del Partit Republicà) semblaven confirmar la certesa i saviesa de tals mesures.
Ara bé, la resistència per part de sectors de l'aparell del Partit Demòcrata, així com dels seus legisladors pròxims a interessos financers i econòmics (els privilegis dels quals quedarien afectats per tals mesures) han estat afeblint tals propostes, de manera tal que ha creat un gran moviment de frustració, decepció i desmobilització, aprofitat pel trumpisme per mobilitzar les seves bases i aconseguir derrotar a un gran nombre de candidats demòcrates en les eleccions estatals i municipals de fa una setmana, que podria ser el pròleg del que podria passar en les eleccions al Congrés i al Senat del 2022.
La situació a Espanya
A Espanya les mesures preses pel Govern de Coalició d'esquerres tenen una clara vocació redistribuïdora, molt necessària (però encara insuficient) per corregir les enormes desigualtats existents al país. Però una tensió existeix dins del Govern de coalició, que no és només entre UP (Unides Podem) i PSOE, sinó que travessa també el PSOE, i és definitori del que passi en el futur (inclosa la contínua expansió de les ultradretes), tensió que té elements comuns amb el que està passant ara amb les propostes New Deal als Estats Units del President Biden. La resistència de l'establishment econòmic i financer espanyol, sempre molt influent en els equips econòmics del PSOE, s'està sistemàticament oposant als elements més impactants de les polítiques redistributives, com ara les propostes fiscals i l'eliminació de la reforma laboral del PP. Aquesta resistència alenteix la proposta de canvi, que com als Estats Units està descoratjant i afeblint el suport popular al canvi proposat pel Govern. Aquests frens al necessari canvi són la causa de la desmotivació i falta de suport al Govern Demòcrata dels Estats Units i podria passar també aquí el mateix amb el Govern de Coalició a Espanya. És frustrant que la direcció del PSOE sembla no ser conscient d'això, la qual cosa pot significar un enorme cost per al país. Imaginin per un moment que el trumpisme governés als EUA i la coalició dels partits d'ultradreta governessin a Espanya. Això podria passar i la responsabilitat de que això passés seria l'excessiva moderació i complicitat de sectors importants de les esquerres governants amb els poders econòmics, financers i mediàtics del país, màxims beneficiaris de les enormes desigualtats que existeixen als dos costats de l'Atlàntic Nord i que faran tot el possible per mantenir els seus privilegis. La història d'Espanya està plena d'exemples d'això.