Ofrena floral on va ser afusellat Jon Paredes Manot, Txiki, el 27 de setembre de 1975 -- PÚBLIC

Joan Tardà

PSOE i Unides Podem han presentat un conjunt d'esmenes que corregeixen el seu projecte de Llei de Memòria. Pretenen així acostar-se al que s'ha demanat durant dècades per part del moviment memorialista del conjunt de l'Estat espanyol i d'algunes forces polítiques actives durant el Franquisme, entre les quals es troba Esquerra Republicana, partit polític que no va avalar en el 2007 la Llei de la Memòria de Rodríguez Zapatero. Efectivament aquella llei, vigent avui dia, no podia homologar-se al processat en altres societats que també havien sofert règims polítics vulneradors dels Drets Humans.

Catorze anys més tard, ens trobem davant d'una nova cruïlla: metabolitzar el passat franquista en tot allò que fa referència a la Veritat, a la Justícia i a la Reparació deguda a les víctimes i al conjunt de la societat o continuar blindant (amb un nou maquillatge a manera de Llei Memòria ZP-2) el model espanyol d'impunitat nascut mitjançant la preconstitucional Llei d'Amnistia del 1977. Llei concebuda com a text de punt final a través de la qual jerarques i funcionaris executors de Crims de Lesa Humanitat quedaven eximits de qualsevol responsabilitat, i utilitzada per forjar un relat que va contaminar les noves generacions amb el virus de l'amnèsia històrica, la banalització de la vulneració sistemàtica dels Drets Humans i la imposició d'una doble pena a les víctimes. Efectivament, a aquestes, al llarg dels anys, se'ls va atribuir a través del discurs oficial promogut pel PSOE i el PP, la condició de "revanchistas" i de mancats de responsabilitat i solidaritat en la construcció d'una democràcia basada en la reconciliació.

Poc importava que els tribunals espanyols imposessin a les víctimes un nou calvari rebutjant les demandes presentades amb l'argument de l'existència de la Llei d'Amnistia o que les víctimes haguessin de recórrer, assumint penalitats emocionals i econòmiques, al sistema judicial argentí mitjançant la denominada Querella Argentina. El que realment els importava era esprémer al màxim el contingut de la llei a l'espera de la desaparició física dels responsables dels crims. Amb resultats molt eficaços perquè avui queden en vida ja pocs responsables de la Dictadura. En paral·lel els governs, tant els del PSOE com els del PP, a fi i efecte de garantir la no existència de cap escletxa a través de la qual pogués obrir-se una esquerda en el model d'impunitat, sempre van rebutjar (i encara avui es manté) la ratificació de la convenció de l'ONU sobre la imprescriptibilitat dels Crims de Lesa humanitat del 1968.

A ningú se li escapa, doncs, com d'imperiosa és la necessitat d'actuar amb la màxima diligència mitjançant la derogació d'una part de la llei d'Amnistia. No només perquè amb això s'estaria en millors condicions per intentar portar davant els tribunals els responsables encara en vida, sinó també i en gran mesura per raons de deure moral degut a les desenes de milers de víctimes avui dia desaparegudes per imperatiu biològic que no van ser reparades per culpa de l'existència d'aquesta llei.

L'Estat espanyol, en definitiva, ha de reconèixer la "perversitat" de la Llei d'Amnistia i el mal provocat amb la mateixa. Com? Modificant-la. És a dir, duent a terme el que s'hauria d'haver realitzat un cop aprovada la Constitució Espanyola. No fer-ho ara és menysprear un cop més a les víctimes, sobretot si es pretén posar en valor una "solució" injusta i cínica que afirma que n'hi ha prou amb incorporar en la nova Llei de Memòria que el text del 1977 ha d'interpretar-se d'acord amb el dret internacional aplicat als Crims de Lesa Humanitat.

Desgraciadament pels defensors de la proposta, la "gran solució" va quedar nua i es va fer visible el seu caràcter de subterfugi al cap de 24 hores. I de la mà del mateix vicepresident Bolaños en afirmar que "la seva solució" no faria possible jutjar a ningú, a més de reivindicar les bondats de la llei d'Amnistia del 1977. Ignoro quins càlculs ha dissenyat el Govern espanyol en relació a les aliances. Possiblement ha d'estar negociant la qüestió amb Ciutadans. Està en el seu dret. En tot cas per a algunes forces polítiques (ERC, Junts, CUP, PDeCAT, Bildu, BNG) la reclamació de la modificació de la Llei d'Amnistia és tan troncal com conjunta és la signatura de l'esmena que ho exigeix.

D'igual manera, per al republicanisme català constitueix una línia vermella imprescindible el reconeixement de la il·legalitat del Franquisme i, per tant, la dels seus tribunals i la de les sentències dictades per motiu ideològic (anul·lació que, evidentment, hauria de formar part i constar en els expedients judicials) donant lloc a les reparacions subsegüents. Resulta incomprensible que des de la talaia del 2021, des d'una societat democràtica del segle XXI, encara es resisteixin a reconèixer la il·legalitat d'una dictadura militar nascuda arran d'un cop d'estat contra la Constitució Republicana de 1931 i condemnada per l'Assemblea General de l'ONU per la seva complicitat amb el nacionalsocialisme i el feixisme.

És cert que ja no ens sorprèn trobar-nos davant una nova versió del que van defensar l'any 2007 el PSOE i d'IU-ICV. En aquell moment se'ns va acusar, als republicans, de no arribar a entendre la idoneïtat i l'eficàcia de les tesis del fiscal Jiménez Villarejo per les quals atribuir a les sentències dels tribunals franquistes la condició de "il·legítimes" era pilar suficient com perquè fossin declarades nul·les les sentències per part del poder judicial. Res més lluny de la realitat. Al llarg dels últims anys, tots els intents han topat amb els tribunals i amb el Tribunal Suprem, que van raonar la impossibilitat d'anul·lar una sentència dictada per un tribunal legal.

Diguem-ho de nou. La modificació de la Llei d'Amnistia, declaració de la il·legalitat del Franquisme i, dens dubte, reconeixement clar, categòric, sense ambigüitats i sense un article 5 que eximeix a l'Estat de les responsabilitats patrimonials. I sense hipocresies tan vergonyants com la de negar la reparació econòmica a ciutadans executats com Salvador Puig Antich i tants altres.

Que cadascú actuï en conseqüència. Que ningú dubti que Esquerra Republicana ho farà.