Miguel Guillén

Aquests dies ha quedat clarament palesa la centralitat dels Comuns en el panorama polític català. El cap de setmana el partit va celebrar la seva Assemblea Nacional amb un gran èxit de participació i cohesió, mentre que aquest dilluns la formació ha captat l'atenció de tots els focus amb la decisió de pactar amb Pere Aragonès i facilitar així la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

Durant el passat cap de setmana, més de set-centes persones, militants de Catalunya en Comú, van reunir-se a Barcelona per establir les principals línies mestres i estratègies del partit i també escollir els seus òrgans de direcció. La gran fita que els Comuns marquen en el seu calendari és arribar a les eleccions municipals de 2023 amb renovades forces per, tal i com resava el lema de l'Assemblea, "Arrelar, Guanyar i Transformar". No serà fàcil, perquè el camí cap a les municipals de 2023, encara llunyanes, pot esdevenir un camp de mines en els temps polítics, socials i pandèmics que ens estan tocant viure, però a ningú no se li escapa que qualsevol formació política se situa en millors condicions d'encarar el proper cicle electoral si hi arriba amb una estratègia clara i un partit cohesionat, com sembla que és el cas de Catalunya en Comú en aquests moments, que a més consolida de forma natural la coalició amb Podem, com no pot ser d'una altra manera si es vol seguir apostant per un projecte determinant, transformador i protagonista. L'acte de tancament de l'Assemblea, a més, va dibuixar una imatge il·lusionant amb la participació de Yolanda Díaz, Jéssica Albiach, Ada Colau, Mònica Oltra, Candela López, Lilith Verstrynge, Alberto Garzón i Ione Belarra, aquesta última de forma telemàtica. Una imatge amb molta força que planteja un renovat projecte de país on tothom és necessari, on ningú no hi sobra, de nord a sud i d'est a oest de tota la geografia de les Espanyes, on Catalunya ha de jugar un paper fonamental. El partit ha sortit reforçat de la seva Assemblea, però després de la festa, el matí del dilluns deparava un nou i important protagonisme als Comuns.

La negativa de la CUP a votar els pressupostos del Govern de la Generalitat, precedida d'una sorprenent baixa participació en les seves assemblees locals (a penes tres-centes persones en tot el país), posava en risc la tramitació dels comptes, i situava la data del dilluns 22 de novembre com a límit per negociar. Anteriorment, tant En Comú Podem com el PSC s'havien ofert per facilitar l'aprovació dels pressupostos, però a ningú no se li escapa la incomoditat dels dos partits que formen el govern en comptar amb la col·laboració de formacions no-independentistes, quan la propaganda processista segueix parlant d'una suposada "majoria del 52%" que els fets s'entesten a demostrar que no existeix de cap de les maneres. Com ha escrit Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, "la parella ja no té res en comú, però s'entesta a mantenir les aparences. Bé, sí que té alguna cosa en comú: la conservació del poder autonòmic, que és millor que estar a la intempèrie (...) la comèdia ja no dóna més de si i hem passat de la fredor entre els socis a l'evidència que no poden anar junts ni a prendre una cervesa". Crec que no cal afegir-hi res més.

El cas és que el mateix dilluns En Comú Podem anuncia que s'ha arribat amb un preacord amb Pere Aragonès per facilitar la tramitació dels pressupostos de la Generalitat. Ull, amb el President, no amb el Conseller d'Economia, Jaume Giró, membre de Junts. Per això el paper dels postconvergents a ningú no se li escapa que és del tot incòmode, perquè haver de comptar amb la col·laboració dels Comuns representa fins i tot una qüestió "de pell", és a dir, probablement no hi ha cap formació que desperti més menyspreu i fins i tot odi per part de Junts que el partit d'Ada Colau i Jéssica Albiach. La raó cal anar-la a buscar en la història, però no és l'objectiu d'aquest article entrar en aquesta anàlisi ara mateix.

Amb aquesta jugada, Pere Aragonès, i per extensió ERC, trenca la dinàmica de blocs que tant interessa a la pinça Junts-CUP, caracteritzada també per la tàctica del "com pitjor, millor", i representa un pas que hem de valorar en la seva justa mesura, malgrat que ja sabem que en qualsevol moment poden tremolar les cames al partit de Junqueras, que no es caracteritza precisament per saber deixar anar llast respecte dels seus socis de Junts i la galàxia ultra del nacionalisme català més caspós i intolerant. El cas, però, és que el protagonisme dels Comuns ha posat nerviós a més d'un i a més de dos, en diferents partits de l'espectre polític català, d'esquerra a dreta, però a la vegada suposarà desembussar la situació i posar la primera pedra per tal que d'aquí a un més la Generalitat pugui disposar d'uns nous pressupostos.

Actualment, tothom sap que ens trobem en un canvi de paradigma econòmic, amb la crisi pandèmica del coronavirus i la resposta que s'està donant des de les diferents administracions, singularment el programa de fons europeus Next Generation EU. El fet que s'obri una etapa amb un panorama de pressupostos expansius implica que no es pugui desaprofitar l'ocasió per aprovar nous pressupostos i no caure en l'error, que seria nefast, d'haver de prorrogar comptes d'anys anteriors. En aquest sentit, hauria de ser una responsabilitat dels nostres representants polítics negociar, dialogar i transaccionar tot el que calgui per tal d'arribar a acords i aprofitar aquesta situació de pressupostos de caràcter expansiu, per aconseguir que fins a l'últim euro arribi fins a l'última família. Perquè si no, no serà possible encarar aquesta crisi que estem vivint. Per tot això calen uns nous pressupostos, a Catalunya, a Barcelona i també a l'Estat. En aquest sentit, cal aplaudir per exemple la decisió d'EH Bildu, Más País i Compromís de donar suport als comptes presentats pel govern de coalició d'esquerres a Madrid.

Amb aquest preacord a Catalunya, s'aconsegueix reorientar el rumb erràtic del Govern de la Generalitat i tot sembla indicar que es podrà disposar de nous pressupostos, que, al capdavall, és el que està reclamant la gent. A més, s'aconsegueix reciprocitat respecte dels pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona i Aragonès esmena la plana a la tàctica d'Ernest Maragall, un polític que no ha estat a l'alçada de les circumstàncies, que ha privilegiat els interessos de partit per sobre dels de la ciutat. Ara, el govern municipal podrà disposar d'un nou pressupost que suposarà una despesa rècord d'uns 3.400 milions d'euros, amb un augment del 4,7%. No és poca cosa.

En Comú Podem, a més de la contrapartida dels pressupostos de la capital catalana, aconsegueix arrencar diversos compromisos gens menyspreables: acord per la mobilitat, millora de les polítiques energètiques, reindustrialització, augment de la partida en habitatge, més recursos en sanitat, com ara els psicòlegs i els dentistes públics, Llei de Barris Verds, etc. Si s'aconsegueix un millor aprofitament dels fons europeus que arribaran, caldrà reconèixer el paper dels Comuns en aquest gest de responsabilitat. La política, més enllà del titular o el tuit amb obsolescència programada, ha de servir per ser útil a la gent, per ajudar en la transformació social, per progressar com a societat. Fins i tot quan no s'està d'acord amb el 100% del que s'acaba votant, o millor dit, sobretot quan no s'està d'acord. Allò tan clàssic però tan vigent com la teoria weberiana de l'ètica de la responsabilitat i l'ètica de la convicció i, important, l'art de saber-les combinar.

Amb aquesta entrada en escena d'En Comú Podem en l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat es pot obrir una nova etapa a Catalunya. Permetin-me que em mostri optimista. Queda un mes per seguir parlant, debatent i negociant, però la primera pedra ja està posada. La majoria del 52% queda clar que no existeix i cada cop és més obvi que el país, per avançar, necessitarà d'acords amplis, fugint dels blocs monolítics i teixint noves aliances, amb generositat i mirada llarga. I en aquest sentit, l'espai polític que representa En Comú Podem es presenta com la cola d'enganxar, la formació imprescindible per fugir de la nefasta política de blocs que tant mal ha fet al país en els darrers anys. El PSC, malgrat ser la principal força al Parlament, queda absolutament descol·locat amb la jugada dels Comuns i Aragonès, però a ningú no se li escapa que els d'Illa hauran de participar, d'una manera o una altra, en la governabilitat del país en el futur, perquè representen una porció molt important de la societat catalana. Perquè caldran acords amplis de progrés i aquí, novament, el paper dels Comuns tornarà a ser imprescindible, més encara quan cada cop està més clar que el matrimoni de conveniència entre ERC i Junts algun dia haurà d'acabar en divorci. I si algú segueix somniant en la sociovergència, desig indissimulat de gran part de les elits del país, molt em temo que queda lluny a dia d'avui.

Catalunya es mereix un altre govern, però de moment tindrà uns nous pressupostos millors que els anteriors. I aquí, si bé és cert que el paper de Pere Aragonès i ERC ha estat important, s'ha de reconèixer que En Comú Podem ha sabut jugar la carta dels seus vuit diputats. És de justícia valorar-ho i posar de rellevància la centralitat dels Comuns.