Joe Biden i Jill Biden preparen safates d'aliments a Washington, a la seu d'una organització benèfica -- Oliver Contreras / EFE
Vicenç Navarro
Un canvi substancial està tenint lloc a un gran nombre de països als dos costats de l'Atlàntic Nord (Amèrica del Nord i Europa Occidental) en el comportament electoral de la població, i molt especialment d'amplis sectors de les classes populars i en particular de la classe treballadora. A Europa Occidental la gran majoria de partits d'esquerra van ser creats pel moviment obrer de cada país, i el seu suport electoral era històricament més accentuat entre les classes treballadores que entre altres classes socials. Naturalment que amplis sectors de la classe treballadora votaven, bé per motius religiosos o culturals, a les dretes també. Però històricament les classes treballadores s'abstenien i entre les votants, els partits d'esquerra van tenir la majoria de la seva base electoral entre els membres d'aquesta classe. Aquesta situació ha estat canviant a gran nombre de països d'Europa occidental.
Als EUA els dos partits majoritaris durant els segles XX-XXI han estat el Partit Republicà i el Partit Demòcrata, dins d'un sistema electoral que s'ha caracteritzat per la seva falta de proporcionalitat (afavorint els estats mes conservadors, petits i rurals, a costa dels estats grans i industrials), promovent, a més, un bipartidisme que impossibilita que un partit d'esquerra pugui arribar a tenir representació parlamentària. D'aquí, que els partits d'esquerres -socialistes i comunistes- participin en el procés electoral exclusivament a través de les primàries del Partit Demòcrata, dins del qual exerceixen la seva influència que va aconseguir la seva màxima dimensió durant l'administració Roosvelt, amb l'establiment d'un New Deal amb característiques semblants (encara que no idèntiques) a la socialdemocràcia europea d'aquell temps. Va ser l'època més progressista de la història dels EUA, sent el President Roosvelt el president més popular d'aquell país (fins i tot avui). La vocació redistribuïdora de recursos, rendes i propietats, del Partit Demòcrata de llavors i la seva expansió dels drets socials i laborals (va establir la Seguretat Social) explica que, sense ser un partit fundat per la classe treballadora, va comptar amb un suport electoral de la majoria dels treballadors nordamericans votants (veure People History Of The United States d'Howard Zinn). Tal vocació es va mantenir amb els presidents Truman i Johnson, creant aquest últim Medicare (programa universal de dret als serveis sanitaris per a tot ciutadà resident per sobre dels 65 anys). Però es va diluir i va desaparèixer amb el President Carter i mes tarda amb el President Clinton, inspirador de la «tercera via», liderada a l'Europa Occidental per Toni Blair dirigint el Partit Laborista del Regne Unit. Com a conseqüència el vot de la classe treballadora (la majoria blanca) al Partit Demòcrata ha anat descendint.
La tercera via i la suposada desaparició de la classe treballadora
L'evidència mostra doncs que aquest vot a les esquerres per part de la classe treballadora ha anat disminuint a partir de l'abandonament o distanciament dels partits d'esquerra (a l'Europa Occidental) i del Partit Demòcrata (als EUA) del seu compromís redistributiu i reversió de les creixents desigualtats de renda i propietat. En la mesura en que aquesta distinció entre els partits d'esquerra (favorables a la redistribució) i els partits de dretes (contraris a ella) s'ha anat diluint, han anat augmentant la desafecció de la classe treballadora amb els partits d'esquerra. L'evidència de la popularitat de les polítiques redistributives, tant econòmiques com socials (predominantment expansió de drets a tota la població, de caràcter universal, i no només assistencial) és contundent. Les enquestes realitzades en gran nombre d'aquests països mostren, en alts percentatges, que les classes treballadores de cada país (definides estadísticament com els ciutadans i residents del país que té ingressos per sota de la mitjana del país) consideren que les desigualtats de renda i propietat són excessives; que els impostos a les rendes del capital i de les classes més riques haurien d'augmentar; que hauria de ser responsabilitat de les institucions públiques representatives la redefinició del nivell de desigualtats de renda i capital existents al país; que els drets d'accés a la sanitat pública havien de ser universals, així com l'accés als serveis d'ajuda a les famílies (escola d'infància i serveis de dependència) i així una llarga llista de drets econòmics i laborals. Aquestes són les prioritats econòmiques i socials de la majoria de la classe treballadora. (veure l'últim estudi de les enquestes sobre l'opinió de les i els treballadors nordamericans fet per Common Sense Solidarity, publicat a Jacobin, Nov 2021. Per analitzar els valors de la classe treballadora a diversos països europeus veure el meu llibre El subdesarrollo social de España, causas y consecuencias, i també el llibre de Walter Korpi, The Democratic Class Struggle). També aquests i altres llibres han documentat extensament -com ara el meu llibre Ataque a la Democracia y al Bienestar. Crítica al Pensamiento Económico Dominante- que la direcció de les polítiques públiques en gran nombre de països governats per la socialdemocràcia, versió «tercera via» (inclòs el Partit Demòcrata als EUA) ha anat en direcció contrària al que el sentit popular hauria desitjat que passés. En realitat, el nivell de vida de la classe treballadora ha anat baixant de tal manera que, un percentatge elevat de joves procedent d'aquestes classes no viuran millor que els seus pares. D'aquí ve que no hauria de ser una sorpresa que la classe treballadora abandoni els partits que els seus antecessors van crear.
Quina és la resposta a aquesta realitat per part dels dirigents de la «tercera via»?
En general, dirigents i intel·lectuals pròxims als partits socialdemòcrates de sensibilitat «tercera via» (la qual és només la simple adopció del liberalisme en les seves polítiques públiques, apareixent com la light version, al costat de les dretes que representen la heavy version) neguen que existeixi tal desafecció per part de la classe treballadora, perquè neguen fins i tot que existeixi tal classe treballadora, que consideren que ha desaparegut, havent-se transformat en «classe mitjana». Aquest supòsit està molt estès en els grans mitjans d'informació a Espanya. Alguns d'ells, no obstant això, accepten que sí, que la classe treballadora continua existint, però que el seu elevat absentisme (suposadament impossible de canviar) l'han fet irrellevant, i per tant és una pèrdua de temps centrar-se en els seus problemes, sent més productiu des del punt de vista electoral centrar-se en els problemes de les classes mitjanes, i molt en particular de les classes mitjanes professionals, d'educació superior, que consideren que tenen més pes electoral.
La pandèmia ha mostrat que hi ha classes socials, incloent classe treballadora
La pandèmia ha mostrat l'error dels arguments anteriors. Ha assenyalat clarament que hi ha classes socials i que la seguretat i protecció de la ciutadania es troba prou determinada per la classe social de la població. Les famílies amb un nivell de renda superior al de la mitjana del país van poder, en la seva gran majoria, ser a casa seva i treballar des de la mateixa. No així les famílies de renda familiar inferior a la mitjana del país la major part de les quals van haver d'anar a treballar per cobrir els serveis essencials, sent aquest el sector de la classe treballadora (la majoria dones) el que té una menor estabilitat laboral, pitjors condicions de treball i menor nivell salarial i menor protecció social. Aquesta situació es va donar en la major part de països afectats per la pandèmia a tots dos costats de l'Atlàntic Nord. La majoria dels ciutadans amb renda per sota de la mitjana (la majoria de classe treballadora) no van treballar des de les seves cases durant la pandèmia, com sí ho van fer la major part dels ciutadans i residents amb rendes superiors a la mitjana, i van tenir comportaments polítics diferents. Els primers van votar a aquells que prometien donar prioritat al manteniment i creació de llocs de treball que necessitaven per sobreviure econòmicament (com ara Trump als EUA i la ultradreta a Europa) i els segons votaven pels que donessin prioritat al control de la pandèmia.
L'abandonament dels partits progressistes i d'esquerra per part de la classe treballadora
Aquesta classe treballadora s'ha anat distanciant dels partits d'esquerra en la mesura que aquests han anat abandonant el seu ideari socialdemòcrata progressista. Als EUA (el punt de referència internacional pels partits liberals), la classe treballadora (la que votava) ha anat abandonant el Partit Demòcrata des de finals de la dècada dels 70 quan el President Carter va abandonar les polítiques redistributives substituint-les per les polítiques liberals, que van ser seguides a continuació pel President Clinton i per Obama. La vitoria de Biden es va deure a la mobilització en contra de Trump, més que pel suport al Partit Demòcrata. La recuperació de la tradició New Deal per Biden és l'intent de revertir aquest abandonament i recuperar el suport a les classes populars, i molt en particular de la classe treballadora.
I una cosa semblant ha anat passant a molts països d'Europa. Estudis realitzats sobre les causes d'aquest distanciament demostren que hi ha casos comuns a la majoria d'aquests països, perquè tenien prioritats semblants, entre elles, les redistributives (com la millora dels salaris, de les condicions de treball i poder negociador), la reducció de desigualtats de rendes i de propietat, i l'expansió del caràcter universal dels drets polítics i laborals són prioritaris, polítiques totes elles que han anat perdent interès en aquests partits, cada cop mes pròxims als poders econòmics i financers que la classe treballadora considera que té excessiva influència sobre l'Estat i els seus mitjans. Veuen aquests partits embolicats mediàticament en temes climàtics, temes que amplis sectors de la classe treballadora consideren importants, però la seva preocupació més important és "arribar a fi de mes", i perceben que el tema climàtic acapara tota l'atenció, enfosquint temes econòmics i laborals que configuren la seva realitat quotidiana. I se senten agreujats i molt enutjats quan la direcció d'aquests partits i mitjans afins els defineixen com a "ignorants", de "escassa educació", "incapaços d'entendre el problema de la crisi climàtica" i altres expressions derogatòries (veure l'informe en Jacobin).
També perceben aquests partits com a captivats per grups d'interessos o moviments socials que posen per dabant la seva causa particular per sobre i a costa dels seus interessos. S'oposen, per exemple, a programes sanitaris per als pobres -com Medicaid- afavorint, en canvi, la universalització dels serveis sanitaris. La reforma sanitària del President Obama (Obama Care) no va ser tan popular com s'esperava pel fet que no va ser una proposta universal i es va finançar, en part, mitjançant l'extra-pagament dels serveis sanitaris dels obrers ja assegurats, en lloc d'aconseguir mes ingressos a través d'impostos de companyies d'assegurances i farmacèutiques que es van beneficiar enormement de tals programes. En realitat, el distanciament està succeint també entre treballadors de sectors minoritaris (negres i llatins, i dones). La majoria de les dones no van secundar ni el partit Demòcrata ni la candidatura de Hillary Clinton per a la presidència dels EUA, no sentint-se representada per ella, sent el percentatge de negres i llatins que van votar a Trump (que es va presentar com el "anti-establishment") més alt en el 2020 que en el 2016. Tot això confirma que les demandes assistencials (orientades a grups específics i no a la totalitat) no són populars entre les classes populars ja que un sistema impositiu regressiu a la major p'art d'aquests països implica que hi hagi una càrrega impositiva important per a les classes populars en aquesta mena de programes sense que la majoria es beneficiés d'ells. El candidat a la presidència dels EUA en 1984 Jessie Jackson, deixeble predilecte de Martin Luther King, es va presentar com la veu de les minories en les primàries del Partit Demòcrata. Com era de preveure va aconseguir un vot molt minoritari. Quan es va presentar, no obstant això, com la veu de la classe treballadora el 1988 (havent fundat el moviment Arc de Sant Martí que agrupava tots els components racials i ètnics de les classes populars) gairebé va guanyar les primàries d'aquell any.
Última observació
Existeix una presa de consciència creixent d'aquest problema que explica l'aparició de nous corrents dins de partits de la tercera via, i noves formacions polítiques que conscients d'aquesta realitat estan intentant recuperar les polítiques públiques que van permetre la creació i expansió de l'estat de benestar, (tan reduït per les polítiques neoliberals de tals partits) així com l'apoderament de la classe treballadora amb les seves demandes redistributives que afecten des de la millora de la situació laboral fins a la reducció dels excessius privilegis de les rendes del capital i la seva abusiva influència anti-democràtica sobre els estats i els mitjans d'informació i persuasió. El futur dependrà del fet que les institucions representatives es democratitzin profundament i facin canvis substancials en la distribució de la riquesa del país, com a conseqüència d'aliances àmplies entre els moviments socials, motors del canvi per establir una unitat d'acció que corregeixi les enormes injustícies que existeixen en aquests països. L'altra alternativa és el feixisme, clarament i simple de la qual cosa vaig alertar en aquest article: Per què la ultradreta està creixent als dos costats de l'Atlàntic Nord.