Reacció popular quan es dona a conèixer el triomf del candidat de l'esquerra, Gabriel Boric, en la segona volta de les eleccions presidencials a Xile -- Elvis González / EFE

Pablo Bustinduy, politòleg

La victòria de Gabriel Boric en la segona volta de les eleccions presidencials a Xile és molt més que una millora o una bona notícia per tancar aquest any difícil. També suposa una empenta en favor del pensament constructiu i de l'activació política, i un senyal clar de cap a on hem d'encaminar els esforços per reconduir un present polític dur i complex.

Boric ha conduït una campanya intel·ligent en un context extraordinàriament complicat. Des del primer moment, el seu discurs va saber evitar els paranys que suposa un balotatge amb l'extrema dreta. Fugint tant del victimisme com del triomfalisme, la campanya d'Apruebo Dignidad ha sabut anar més enllà dels registres apocalíptics o de l'exageració fàcil, sabent mantenir un perfil obert i un to propositiu, confiat i optimista.

Centrat en el concret del seu programa, però sense deixar d'interpel·lar els votants indecisos i als qui no van anar a votar, Boric ha obert el camp que calia per atreure  molts aliats necessaris (i fins i tot a diversos adversaris polítics), sense caure en les provocacions dels qui han intentat utilitzar la seva posició per decantar la balança en favor de la ultradreta. Aquest equilibri li ha permès sortir-se del seu rebuf i disputar-li la iniciativa i l'articulació de l'agenda política. Així han aflorat amb nitidesa els dos projectes antitètics entre els quals es decidia el futur de Xile. La seva victòria, des d'aquest punt de vista, és tan clara com valuosa.

Certament, el context concret d'aquesta elecció és imprescindible per entendre el seu desenllaç. En aquest sentit, és d'extraordinària importància que el cicle polític i social que es va iniciar a Xile fa més d'una dècada tingui continuïtat i projecció cap al futur. En gran mesura, el que s'ha resolt a les urnes ha estat la supervivència d'aquest procés; l'aliança política i social entorn del discurs de Kast, de fet, pot entendre's com una coalició d'interessos entorn d'aquest únic punt: avortar el procés de transició democràtica que ha de deixar enrere finalment el règim econòmic, polític i social del pinochetisme. Avui sabem que Xile tindrà una nova Constitució democràtica. I que les lluites exemplars de les dones xilenes, dels pobles originaris, d'estudiants i treballadors, es veuran codificades en un sistema polític nou.

Aquest procés trobarà, per descomptat, els seus propis obstacles i dificultats, com l'agònic que aquesta campanya ha deixat ben clar. Però més enllà del que esdevingui al Xile que ve, el desenllaç d'aquestes eleccions té un impacte importantíssim a tota la regió i al món sencer. Avui Amèrica Llatina espera a Lula amb una correlació de forces nova, resistint les mutacions del bolsonarisme i donant un mandat clar a les forces progressistes -de Mèxic a l'Argentina, de Bolívia a Xile o el Perú- per afermar l'estabilitat política en el subcontinent, reactivar la cooperació regional en un moment d'extrema incertesa geopolítica, i rearticular un projecte econòmic i polític basat en els Drets Humans i la redistribució social. Sobre aquesta base es dibuixa l'enorme repte d'articular un nou cicle progressista amb el qual refundar l'horitzó democràtic a l'Amèrica Llatina.

Per als qui ho seguim des de fora, aquesta victòria deixa també diverses lliçons de futur. Xile ha demostrat que, en aquest clima agitat i confús al qual ens enfrontem, és possible guanyar enfront de l'oportunisme de la ultradreta, i guanyar confrontant en positiu, disputant el marc del debat i els seus significants, obrint el camp polític en comptes de tancar-lo. Xile ha demostrat també que és possible construir políticament sobre el cicle de mobilitzacions, conquestes i derrotes que ve de la dècada passada: cal corregir el rumb quant sigui necessari per mantenir viu aquest llegat. Per sobre de tot, Xile ha demostrat que és possible obrir horitzons polítics alternatius a l'explotació de la por, la impotència o la frustració que s'acumula davant la crisi política i social en què ens trobem: hi ha altres futurs en disputa, i és possible articular-los d'una forma creïble, convincent i guanyadora.

Hi ha eleccions que obren possibilitats d'època, els efectes de la qual van molt més allà del seu context concret (ho va ser la victòria de Trump en el 16, ho havia estat també la de Syriza: l'esdevenir d'aquests cicles depèn sempre del seu desenvolupament concret). Fer de la victòria de Boric la possibilitat d'un cicle democràtic nou, que aporti certeses polítiques per a un futur perillós i incert, és el gran repte polític per al temps que ve.