Manifestació convocada per la plataforma 'Som Escola' en defensa del model d'educació en llengua catalana -- PÚBLIC

Artur Domingo Barnils

Historiador. Especialista en l’obra i el llegat de Gandhi 

A propòsit de la manipulació i l’ús pervers de determinats conceptes 

D'ençà que es van fer públiques les mesures cautelars dictades pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obligant una escola de Canet de Mar a fer en castellà el 25% de les hores de classe en una aula de P5, a petició d'una sola família, s'ha generat una situació de tensió que alguns sembla que volen aprofitar per provocar un greu conflicte social allà on no es donava.

Aquestes mesures cautelars contravenen tots els criteris pedagògics, així com les lleis relacionades amb la immersió lingüística, consensuades per la gran majoria de la societat i la comunitat educativa que s'apliquen a Catalunya des de la dècada de 1980, que eviten, d’aquesta manera, la segregació escolar per origen lingüístic i garanteixen que al final de l'etapa educativa obligatòria, tots els alumnes puguin esdevenir competents tant en la llengua catalana --reconeguda com a pròpia-- com en la castellana. Cal dir que aquesta realitat escolar i lingüística es va desenvolupar sense tensions destacables fins a l'aparició del partit Ciutadans/Ciudadanos que, des del seu naixement, va fer bandera de la lluita contra la immersió lingüística i la normalització i protecció del català com a llengua d'ús social estesa a tots els àmbits, després de ser durant tants anys anorreada per les polítiques de la dictadura franquista.

Com no podia ser d’altra manera, la majoria de pares i mares de l'esmentada escola han protestat contra aquesta situació i les mesures cautelars del TSJC, ja que s'imposa la voluntat expressada per una família contra la voluntat de tota la resta de les famílies afectades per aquesta decisió. Òbviament, en tota protesta poden haver-hi afirmacions o actituds més o menys afortunades, i fins i tot reprovables, però criminalitzar tot un moviment en favor d'una causa justa per alguna actitud aïllada que es pugui donar, és el que fan els règims autoritaris amb tota mena de protestes.

A partir d'aquesta situació, per part dels partits de la dreta i la ultradreta espanyola i catalana (les fronteres entre els quals, avui, són difícils de delimitar) s’està desenvolupant una vergonyosa i indigna campanya mediàtica, amb el suport incondicional de determinats mitjans de comunicació, basada en la manipulació i la mentida, en el més vell estil del feixisme tradicional i del que també es coneix en els nostres temps com a trumpisme (de Donald Trump). La veritat és el de menys, allò que importa és l'eficàcia possible de la tergiversació o la mentida. I en això alguns i algunes en són autèntics i lamentables "artistes".

En aquest sentit s'han utilitzat tergiversacions i una terminologia inacceptable per a qualsevol sensibilitat democràtica. S'ha acusat les famílies de l'escola de Canet que defensen la línia seguida fins ara, així com als defensors de la immersió lingüística i a les institucions catalanes de "nazis" o de "nazisme", de practicar l'Apartheid, etc., per no parlar de les irresponsables mentides del dirigent del Partit Popular Pablo Casado, sobre una suposada i falsa prohibició --per part d'alguns professors degudament instruïts-- de permetre als alumnes d'anar al lavabo pel fet de demanar-ho en castellà, o de posar pedres a les motxilles dels alumnes que l'usen... Unes afirmacions indignes que, aquestes sí, haurien d'anar a algun Tribunal per atiar l'odi contra una comunitat.

I aquesta és la qüestió: On rau realment el nazisme o el neonazisme o, per dir-ho més suaument, qui n'està més a prop?

Una de les característiques del nazisme --i dels totalitarismes en general-- ha estat sempre la construcció d'una realitat inventada per tal d'acusar, estigmatitzar i arribar a deshumanitzar un poble, una minoria o una col·lectivitat, acusant-la de coses terribles i detestables per tal de criminalitzar-los i així poder emprendre contra aquests col·lectius una autèntica política de repressió, o fins i tot d'extermini. És allò que els propagandistes nazis van fer en contra dels jueus, els comunistes i socialistes, els homosexuals o els gitanos. No dubtaven en inventar-se històries i llegendes sobre les seves suposades pràctiques i maldats. És això mateix el que estan fent irresponsablement alguns dirigents polítics de l'Estat espanyol i també de Catalunya, siguin de VOX, de Ciutadans/Ciudadanos o del PP.

A més a més, aquestes tergiversacions i terminologia són doblement intolerables. D’una banda, pel fet de basar-se en mentides i, de l’altra, perquè suposen una frivolització del patiment real que van suportar les víctimes d'aquestes persecucions del nazisme i del feixisme, ja fos en els camps de concentració, en l'apartheid real que es va practicar a Sud-àfrica i en determinats estats dels EUA, o bé directament empresonats, torturats i morts. És una frivolització que tan sols poden fer aquells que no han condemnat aquests règims totalitaris --com és el cas del franquisme a l'Estat espanyol-- o s'hi han posat de perfil quan s'ha plantejat la seva condemna en els diversos Parlaments i institucions.

Una societat democràtica no hauria de consentir ni donar carta de legitimitat a aquest ús pervers dels conceptes que, en aquest cas, s'utilitzen per atacar una de les llengües que segons la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, auspiciada pel Consell d'Europa, s'han de protegir, així com per atacar als seus defensors. Justament, un Estat democràtic ha de protegir i promocionar totes les llengües presents al seu territori i vetllar pel seu desenvolupament, si creu realment en la riquesa de la seva diversitat. Malauradament, hi ha massa exemples que mostren que l’estat espanyol no ha assumit encara plenament aquest deure en relació a les diverses llengües presents al seu territori, entre elles, òbviament, la catalana. I la llengua catalana no és pas l'única que l'Estat --a banda del castellà-- hauria de protegir i potenciar.

Però no ens enganyem; més enllà dels interessos tàctics i conjunturals per combatre els adversaris polítics i guanyar-se un espai o evitar la desaparició, l'objectiu que persegueixen molts dels dirigents polítics de la dreta i la ultradreta que diuen aquestes barbaritats és convertir la llengua catalana --com totes les altres presents a l'estat, que no siguin la llengua castellana-- en un idioma minoritzat, i d'ús poc més que familiar i folklòric. Un idioma que no sigui en realitat necessari per viure a Catalunya, que és la via per arribar a la seva extinció final, com expliquen tots els estudis de sociolingüística. Quelcom similar es pretenia durant el tardo-franquisme, un cop fracassat l'intent d'aniquilació directa de l’ús del català acabada la guerra civil. Hi ha nombrosos estudis recents que demostren que la situació de la llengua catalana avui, a Catalunya, es troba en una situació de precarietat en molts àmbits de la vida i la realitat social i cultural. Les causes són múltiples i complexes i se’n podrien citar molts exemples. I aquests estudis demostren també que la llengua castellana no corre cap mena de perill a Catalunya, ans al contrari, com tampoc els seus parlants. Afirmar o insinuar el contrari és una altra de les grans mentides que s’utilitzen per mirar de confrontar i fracturar una societat artificialment, amb finalitats gens honestes.

Com va deixar dit Martin Niemöller en el seu famós poema referit a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat, avui --i en aquest cas-- l'objectiu d'aquesta ofensiva poden ser els defensors del ple ús de la llengua catalana i la política educativa acordada al Parlament de Catalunya; però demà --i en molts casos ja passa actualment-- també ho seran tots els col·lectius que no satisfacin les ànsies de poder i de control per part d'aquests sectors tan reaccionaris.

Per això, aquesta carta s'adreça a tots els habitants de l'estat espanyol i d'Europa que estimin la democràcia. Al feixisme i a la mentida no se'ls pot deixar créixer. És la història de l'ou de la serp. Després, sempre és massa tard.