Yolanda Díaz, vicepresidenta del Govern, i Javier Pacheco, secretari general de CCOO a Catalunya --  Enric Fontcuberta / EFE 

Fernando Luengo, economista

El recent acord assolit entre el Ministeri de Treball i Economia Social, les patronals Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) i Confederació Espanyola de la Petita i mitjana empresa (CEPYME), i els sindicats Comissions Obreres i Unió General de Treballadors de procedir a reformar el marc de relacions laborals és un fet polític de gran rellevància que deixarà una petjada profunda en la legislatura.

El consens aconseguit amb els actors socials que han estat representats en la negociació -cal precisar que una part de les organitzacions empresarials no han estat convocades a la taula de diàleg i que només s'ha comptat amb els sindicats majoritaris, més pròxims a les posicions del govern- no es pot avaluar al marge dels continguts dels acords. De cap manera el consens es pot considera com una finalitat en si mateixa.

És cert que, en el context del desacord permanent que presideix la vida política -que, lluny de minvar en temps de pandèmia i de profunda crisi econòmica i social, s'ha intensificat-, disposar d'espais d'entesa representa un baló d'oxigen, que, sens dubte, agraeix la ciutadania. Però cal preguntar-se sobre quin ha estat el resultat d'aquest consens, sobretot quan els interessos en joc eren, en principi, tan dispars i quan les últimes dècades han estat caracteritzades per una persistent degradació de les condicions laborals, tant en períodes de creixement del Producte Interior Brut com en els d'estancament i recessió.

No pretenc realitzar aquí una anàlisi detallada de l'articulat del text aprovat -que deixaré per a un altre moment-, però hi ha una cosa evident: la reforma laboral aprovada en el 2012 pel govern del Partit Popular (PP) presidit per Mariano Rajoy -que va suposar un atac frontal contra els drets de les persones treballadores, que des de llavors han sofert un minvament històric- no ha estat derogada.

Tant el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), per boca del seu secretari general i president del Govern, Pedro Sánchez, com els dirigents d'Unides Podemos (UP) i, de manera destacada, la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, han declarat en nombroses ocasions (es pot consultar l'hemeroteca sobre aquest tema) que la derogació de la reforma laboral era urgent, imprescindible i innegociable. Així mateix, en l'acord programàtic subscrit per tots dos partits per formar el govern de coalició apareix aquest objectiu de manera nítida; era, i després ha deixat de ser-ho, una de les pedres de toc del mateix.

Es poden fer jocs malabars amb les paraules, com afirmar que la derogació no era "tècnicament viable", però que s'ha produït una "derogació política". Però és inútil i contraproduent. Quan tot sovint parlem de la creixent desconfiança i apatia amb què la ciutadania contempla l'exercici de l'acció política, l'actuació dels partits i el funcionament de les institucions, alguna cosa tindran a veure aquests sentiments amb l'incompliment dels compromisos electorals, i que, finalment, tot s'acaba justificant, que no explicant. Doncs bé, aquí tenim un altre exemple.

Per quina raó era inviable abordar la reforma (supressió) d'un conjunt d'articles especialment lesius per als drets dels treballadors, que de fet han quedat fora de la negociació, i, per tant, romanen en vigor, formen part de la "legislació laboral del canvi"? La resposta no pot -o, més ben dit, no ha de- ser el silenci, ni tampoc es pot acceptar l'apel·lació a una correlació de forces desfavorable als interessos dels treballadors i les classes populars, acudint al "això és el que hi ha". En efecte, aquesta situació existeix, però la correlació de forces no millora practicant l'opacitat política i descafeïnant el programa de govern. Tot el contrari. No es pot esperar res dels que sempre han estat instal·lats en aquesta "cultura política", però resulta xocant que també la facin seva els qui han defensat la transparència, la rendició de comptes i el compromís amb les majories socials, els qui es reclamen com a hereus del 15M.

Cal aclarir que estem parlant d'aspectes fonamentals de la reforma de Rajoy -que, per cert, no va fer sinó portar més lluny la realitzada dos anys abans pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. Per assenyalar alguns aspectes destacats, es manté intacta la causalitat dels acomiadaments col·lectius per raons econòmiques, tècniques, organitzatives o productives, la qual cosa concedeix a les empreses, encara que tinguin beneficis, un ampli marge per seguir realitzant reduccions de plantilles; els Expedients de Regulació d'Ocupació no precisen d'autorització administrativa; no es recupera la indemnització per acomiadament improcedent, que continua estant en 33 dies per any treballat amb un topall de 24 mensualitats, ni tampoc els salaris de tramitació. L'acomiadament pràcticament lliure, sense restriccions i barat, queda, doncs, instal·lat en la legislació laboral afavorida pel govern de coalició.

El procés d'aprovació de la reforma laboral entra en els pròxims dies en una nova fase. Serà debatuda en el Congrés dels Diputats, on el govern espera obtenir una majoria suficient que permeti la seva convalidació. Encara que Pedro Sánchez i Yolanda Díaz han declarat que la seva intenció és mantenir el projecte de reforma en el seu redactat actual, no moure ni una coma d'aquest, és probable que en el curs del debat parlamentari s'introdueixin alguns canvis.

Els grups nacionalistes Esquerra Republicana, Euskal Herria Bildu i el Partit Nacionalista Basc, han mostrat el seu desacord amb diferents aspectes de la reforma, especialment perquè no es reconeix la preeminència dels convenis d'àmbit autonòmic sobre els sectorials, fins el punt de manifestar que, de mantenir-se tal qual, el seu vot serà de rebuig. Veurem què dona de sí el debat i el resultat de les negociacions que, molt probablement, quan s'escriuen aquestes línies, ja s'estan produint, com és habitual entre bastidors. Caldrà veure, així mateix, si el radar del govern s'orienta en altres direccions, com recaptar el suport de Ciutadans, en caiguda lliure en totes les enquestes electorals, i les implicacions que això podria tenir en la posició d'Unides Podem i dels altres socis que fins ara han donat suport a l'acció governamental.

L'estratègia del PP, no només amb la reforma laboral, és d'oberta confrontació amb el Govern, amb la vista posada en les pròximes consultes electorals i, òbviament, en les generals. Amb el vent a favor d'una profunda crisi social -que s'ha agreujat amb la pandèmia i que les polítiques aplicades pel govern no han tingut capacitat per aturar-la- i d'una economia travessada de greus problemes estructurals i enfrontada a un escenari d'inestabilitat i incertesa, que no acaba de remuntar, el partit de Pablo Casado pretén collir els fruits de la desafecció i del descontentament d'amplis sectors de la població, connectant amb un procés d'evolució cap a la dreta que s'estén per Europa i a escala global. Amb aquest plantejament intenta, de pas, tancar el camí o, si més no, limitar la competència procedent de VOX.

Però en aquesta ocasió no podrà comptar, com en moments anteriors, amb el concurs incondicional i militant de la CEOE i de CEPYME; recordi's, per exemple, el que va passar amb la (modesta) pujada del salari mínim, que continua trobant-se a anys llum de les retribucions de les elits empresarials, quan van sortir tots a l'una per criticar-la. Un llast important que col·loca a les dretes en una posició incòmoda, que, no obstant això, no alterarà el seu full de ruta.

Per entendre la posició de les patronals que han subscrit l'acord, cal tenir en compte dues coses. La primera és -com els seus dirigents s'han encarregat de manifestar- que aspectes fonamentals de la regulació anterior, clarament beneficiosos als seus interessos, no han experimentat cap canvi o que les modificacions han estat mínimes.

Però no només això. Encara que és evident que, quan es compara aquesta reforma amb la duta a terme en el 2012 pel Govern de Mariano Rajoy, es recuperen i s'amplien drets que s'havien perdut -tal és el cas, per exemple, de la justificació i acotació de la contractació temporal, la recuperació de la ultraactivitat dels convenis i la prevalença dels d'àmbit sectorial sobre els d'empresa-, la veritat és que el conjunt del text conté nombroses llacunes, ambigüitats i fins i tot regulacions que mantenen els treballadors en situació d'indefensió. Sense pretendre una relació detallada, es pot assenyalar en aquest sentit: la prioritat del conveni sectorial queda reduïda a la fixació del salari-base i els complements, la qual cosa deixa un ampli marge a les empreses per modificar les condicions de treball (horaris, distribució de temps, torns, hores extres...); si les empreses subcontractades disposen del seu propi conveni no tenen obligació d'aplicar el de l'empresa contractista; amb les noves modalitats de contractació temporal, especialment amb la que permet aquest tipus de contractacions per a situacions imprevisibles i ocasionals amb una durada màxima de 90 dies en un any, queden obertes de bat a bat les portes perquè les empreses segueixin instal·lades en la precarietat.

La segona raó del posicionament de les organitzacions patronals favorable a la reforma laboral transcendeix l'àmbit d'aquesta. La seva estratègia en aquest moment no passa per xocar amb el Govern -encara que, evidentment, els seus interessos estarien més ben representats amb un del PP, amb el suport o la participació de VOX-, sinó que més aviat descansa en la capacitat d'imbricar els seus interessos amb les polítiques públiques. En concret, beneficiar-se, com de fet ja està succeint, dels fons europeus, de les polítiques d'endeutament de les administracions públiques i de la tebiesa -fins ara hi ha paraules, però no fets- amb què es tracta la possibilitat de reforçar la progressivitat tributària, en un país que, de fet, és un paradís fiscal per a les corporacions i les grans fortunes i patrimonis. Són molts els diners, molt importants els privilegis i molt atractius els mercats als quals es pot accedir amb aquests recursos.

No dic res nou si recordo que la Comissió Europea (CE) i el Banc Central Europeu (al costat del Fons Monetari Internacional, FMI) són actors de primer ordre en les polítiques dutes a terme pels governs. L'arquitectura institucional de la Unió Econòmica i Monetària està pensada per a condicionar i imposar un determinat format de política econòmica, especialment als països perifèrics; Grècia ofereix un dramàtic exemple d'intervenció destinada a posar contra les cordes el projecte que representava Syriza i passar per sobre de la voluntat del poble grec. Ara, amb els fons europeus tenim un altre exemple de manual, en una versió molt diferent de la que contínuament pregonen els mitjans de comunicació, la classe política i el maremàgnum de tertulians que es guanyen la vida opinant de tot.

La "generosa" subministradora de fons per enfrontar la pandèmia, promoure la recuperació econòmica i impulsar la transició verda i digital, entra a sac en les decisions sobiranes dels països, el nostre en aquest cas, per imposar el que les autoritats comunitàries qualifiquen, utilitzant un eufemisme, com a agenda estructural. La CE ha de donar el vistiplau a la reforma laboral, com a condició imprescindible perquè el govern continuï rebent els diners europeus. Els qui, erròniament o interessada, afirmaven que aquests diners no tindrien cost -perquè, en efecte, la reforma aprovada suposa un cost molt important per a les persones treballadores i per a la lluita sindical- aquí tenen un exemple de l'elevat preu a pagar.

Un aspecte a destacar en tot aquest procés ha estat el protagonisme adquirit en el curs de la negociació de la reforma laboral per Yolanda Díaz -que el PSOE ha volgut contrarestar, sense acabar d'aconseguir-ho, intentant col·locar en l'escena a la Ministra d'Afers Econòmics i Transformació Digital, Nadia Calviño. També en aquest cas hi cap una lectura política, que transcendeix la literalitat de la reforma laboral. Amb la seva aprovació, la ministra -i per extensió UP- pretén enviar el missatge que la seva presència en les institucions és imprescindible per impulsar una agenda política social amb perfil progressista, amb un contingut que ha permès forjar una àmplia entesa amb les principals patronals i els sindicats majoritaris. Envien així mateix un missatge al PSOE que són socis fiables, que se saben moure, i ho han demostrat, en l'espai del possible, amb criteris pragmàtics, sempre dins dels marges institucionals, renunciant si és necessari a la implementació d'un punt central del programa consensuat per a la legislatura.

És indubtable a més que la figura de Yolanda Díaz surt reforçada, tant en la seva posició en el govern com en el llançament del projecte polític que pretén liderar, del qual, quan s'escriuen aquestes línies, res es coneix i el poc que despunta té un acusat tint electoral i personalista.

Una pregunta per concloure aquesta reflexió. Quina dinàmica econòmica i social propiciarà la reforma laboral? El relat de les patronals, la CE i institucions globals com l'FMI, sobre la necessitat de la moderació salarial es manté intacte. No només es defensa per augmentar la productivitat i reforçar la competitivitat, sinó també per mantenir la política de creació d'ocupació. Una reforma amb marcats clarobscurs haurà de fer front a un capitalisme amb perfils extractius cada vegada més acusats, instal·lat en una dinàmica d'acumulació que passa per la sobreexplotació de les persones treballadores i la degradació de les condicions laborals. Si bé algunes de les pràctiques més esteses i abusives trobaran un topall en la nova legislació, aquesta llei no ofereix l'ancoratge necessari per ampliar i consolidar drets, perquè no altera de manera substancial la correlació de forces, clarament favorable als interessos del capital.

El debat que està a punt d'obrir-se en el Congrés no hauria de quedar dins d'aquests murs, ni tampoc deixar-se en mans dels experts i tècnics en relacions laborals. És massa important perquè se li doni aquest tractament. És decisiu que arribi a la societat i molt especialment a les treballadores i treballadors. És el moment d'apostar clarament per la democràcia, obrint espais perquè la ciutadania s'expressi.