Joan Tardà i Coma, exdiputat al Congrés per ERC

A principis de l'any 2012 vaig viure i vaig participar al Congrés dels Diputats en un dels debats més funestos que es recorden per a les esquerres. Em refereixo al ple del dia 10 de febrer de 2012, moment en què es va aprovar la convalidació del Reial decret llei de la reforma laboral del Partit Popular. Aquesta norma va suposar (i suposa, per desgràcia) una llosa terrible per a la classe treballadora en el moment més cru de la crisi econòmica que havia començat l'any 2007. Ja l'any 2010, el PSOE havia obert el camí de la pèrdua de drets laborals. Però el 2012, el PP tenia una majoria absoluta acabada d'aconseguir i estava disposat a fer-la valer per anar molt més lluny. Es va imposar un abaratiment dels costos d'acomiadament, es van obrir les causes per a les extincions de contracte de tipus objectiu (els acomiadaments més barats) de manera abans inimaginable, es va convertir les modificacions de condicions de treball i els trasllats dels treballadors en decisions unilaterals dels empresaris, es va facilitar els EROs i les desvinculacions de conveni, es va posar totes les traves imaginables a la negociació col·lectiva, es va inhabilitar les comunitats autònomes en la capacitat d'autorització dels expedients de regulació d'ocupació i es va supeditar els convenis autonòmics als d’àmbit estatal.

El govern de Mariano Rajoy va aprovar totes aquestes retallades de drets en un Reial decret llei sense comptar en cap moment amb l'opinió dels sindicats ni de cap dels partits de l'oposició. Durant el ple de convalidació de la reforma laboral del PP, hi va haver un clam general de tota l'esquerra: no es poden canviar les regles del joc sense diàleg.

Aquesta reforma laboral va donar lloc a una de les vagues generals més multitudinàries que es recorden. I la seva derogació es va convertir en la principal reivindicació i en el gran punt de trobada de tota l'esquerra durant la darrera dècada.

A inicis del 2019 es va conformar un govern progressista entre dos partits que també s'havien compromès amb la derogació de la reforma laboral del 2012. A més, la cartera de treball va recaure en una militant del Partit Comunista, especialment bel·ligerant amb els drets laborals retallats fins aleshores . L'expectativa era, doncs, clara i centrava totes les mirades: calia derogar la reforma laboral.

Arribats a desembre del 2021 i complerts gairebé dos anys des de la conformació del govern progressista, per fi es va presentar el que havia de ser la derogació de la reforma laboral. Tot i les grans gesticulacions del Govern espanyol, avui dia, resulta evident que la norma proposada ni deroga la reforma laboral ni afecta els seus aspectes més lesius. No modifica res relacionat amb els acomiadaments, amb les modificacions substancials de les condicions de treball, ni amb la situació dels treballadors a l'atur, per posar-ne només tres exemples.

Cert que aquesta reforma laboral troba la seva base en les exigències de les institucions europees com a contrapartida als fons next generation i que van ser abordades per part del ministeri, com no podia ser altrament, amb els agents socials. Com cert és que els sindicats van aconseguir recuperar algun dels drets prohibits. D'aquesta manera, es va modificar almenys parcialment l'aplicabilitat de convenis de sector, les condicions dels treballadors subcontractats i la regulació dels contractes temporals. Les negociacions, indubtablement, van haver de ser molt dures per a uns sindicats que havien estat tan combatius com qui més en l'exigència de la derogació total de les dues reformes laborals del 2010 i del 2012.

Per tot això, el problema d'aquesta reforma laboral no rau en l'acord amb els sindicats, sinó en la negativa absoluta del Govern espanyol a negociar-la també amb els partits polítics. No es pot exigir a cap força política d'esquerres que renunciï a la derogació de les reformes laborals en pro d'unes negociacions amb la patronal de què, a més, ni tan sols ha tingut coneixement, tal com ha denunciat repetidament el diputat republicà Jordi Salvador, fins a la finalització. A l’igual que no es pot retreure al republicanisme, que és perfectament coneixedor que l'aritmètica parlamentària possibilitaria recuperar una altra part dels drets manllevats el 2012, que ho accepti sense dir ni piu. Tot això reclamat per part d'Esquerra Republicana des de la centralitat, des del sentit comú de reclamar una tramitació parlamentària i des de la coherència d'haver actuat sempre al Congrés dels Diputats al costat de les demandes de la classe treballadora.

Per tot això i de la mateixa manera, tampoc no es pot esperar que es renunciï a discutir al parlament espanyol una de les lleis que més afectació pot arribar a tenir sobre les condicions materials de vida de les persones treballadores. Des d'un punt de vista republicà, la representativitat política que ostenten els parlaments és un dels valors més preuats de la ciutadania. Resulta incomprensible el tancament del Govern espanyol negant fins i tot la possibilitat de presentar i debatre esmenes sobre el text plantejat. És a dir, iniciar un procés de diàleg transparent i públic entre els grups parlamentaris d'esquerres que hagués permès pactar acords, redactar esmenes conjuntes, coincidir en objectius per poder-los concretar i traslladar-ho posteriorment on hagués convingut millor.

És incomprensible que el PSOE i Unides Podem hagin renunciat tan lleugerament al seu compromís de derogació de la reforma laboral. I a més resulta del tot injustificable que presentin una carència que ja va caracteritzar la reforma laboral del 2012: la manca de diàleg. Un dèficit molt propi de les dretes, però incomprensible si parteix d’un govern que es pretén d’un altre caire.