Pedro Sánchez, Nadia Calviño i Yolanda Díaz després de la convalidació del decret sobre la reforma laboral al Congrés dels Diputats -- Kiko Huesca / EFE

Miguel Guillén

El passat dijous es va convalidar al Congrés dels Diputats el decret de la reforma laboral, un text, no ho oblidem, pactat entre el govern, els sindicats i la patronal. I en temps com els actuals, que organitzacions amb posicionaments i interessos tan diferents arribin a acords és quelcom que hauríem de ser capaços de valorar en la seva justa mesura. Dels 48 diputats catalans, 25 van votar a favor (els del PSC (12), En Comú Podem (7), PDECAT (4) i C's (2)) i 23 van votar en contra (els d'ERC (13), JxC (4), PP (2), CUP (2) i Vox (2)). És a dir, la majoria de diputats catalans van donar suport a la reforma laboral. No ho perdem de vista, sense oblidar tampoc que els sindicats CCOO i UGT, part imprescindible de l'acord, representen pràcticament el 80% dels treballadors de Catalunya. Però aquí la qüestió que crec que mereix una anàlisi particular és el posicionament d'ERC, un partit d'esquerres que, suposadament, hauria de defensar els interessos de les classes treballadores, que en aquest cas, a través de la representació democràtica que ostenten els sindicats, és indefectiblement i extraordinàriament clara. Com a indicador, hem d'atendre també a la pobre participació que es va produir la setmana passada en les mobilitzacions que van convocar a Catalunya les organitzacions minoritàries que estan en contra d'aquesta reforma laboral, que van quedar en pura anècdota.

El posicionament d'ERC, i singularment del seu portaveu al Congrés, senyor Rufián, mereix alguns comentaris, perquè va estar especialment desafortunat en les seves intervencions en seu parlamentària. Va cridar l'atenció la seva frase "digues qui et vota i et diré qui ets", quan el seu grup va votar exactament el mateix que Vox i PP, per exemple, i quan porten anys i panys votant amb la dreta nacionalista catalana tot allò que se'ls requereix. El portaveu republicà, en prendre possessió de la seva acta de diputat en el ja llunyà 2015, va dir que deixaria el seu escó en 18 mesos, ni un més, moment en què suposadament Catalunya esdevindria independent... És a dir, signava un contracte d'obra i servei, aquests que ara amb la reforma laboral desapareixeran. Doncs bé, sembla que el fet de disposar d'un contracte indefinit (més de sis anys com a diputat no són pocs) sembla que l'ha fet perdre de vista què suposa per a molts treballadors haver d'anar encadenant contractes temporals. Aquest és un altre problema important: la desconnexió de determinats representants polítics respecte dels ciutadans que diuen representar.

L'argumentari de Rufián no em va semblar massa treballat aquesta vegada, sincerament. I molt em temo que el posicionament del diputat no era del tot sincer, només calia atendre a la seva cara, potser perquè prové d'uns orígens humils i de classe treballadora i sap perfectament que la reforma laboral representa un avenç inqüestionable, singularment per a aquelles persones amb contractes temporals i en situacions laborals més precàries. Perquè no ho oblidem, si tothom hagués fet com ERC, la legislació laboral aprovada pel PP el 2012, absolutament lesiva per als treballadors, hagués quedat plenament vigent i intacta. Amb quina cara un partit d'esquerres demanaria el vot a aquelles persones que, en virtut d'una decisió política curt-terminista, haurien seguit encadenant contractes temporals? I aquells treballadors que no tindrien l'oportunitat de veure augmentats els seus salaris perquè el conveni hauria caducat i l'empresari no voldria pactar un de nou? Estem parlant de qüestions materials, palpables, i aquí l'estratègia partidista hauria de quedar a una banda.

Sovint, una part gens menyspreable de la nostra societat percep determinades actituds polítiques com un mer divertimento d'alguns dels nostres representants, com aquell qui juga al Risk amb els amics un diumenge durant la sobretaula. I en aquest assumpte de la reforma laboral s'ha vist prou clar: serveix per recuperar poder adquisitiu per a molts treballadors i molts d'aquests veuran transformats els seus contractes temporals en indefinits (les dades de contractació del mes de gener i l'augment espectacular d'aquests contractes són ben evidents), però mentrestant, ERC (i no només aquest partit) posa per davant els interessos particulars del partit, bàsicament per dos motius que intentaré analitzar: la por a la figura emergent de Yolanda Díaz per la banda esquerra (i la conseqüent fuita de vots en favor d'En Comú Podem), i l'habitual por a perdre vots en la qüestió nacionalista, en aquest cas cap a Junts per Catalunya. Novament, i no és la primera vegada, l'interès del partit passa per sobre dels interessos del país i ja no diguem de les classes treballadores. I de retruc, l'esperit de col·laboració entre ERC i En Comú Podem a Catalunya queda clarament afectat, en uns temps que reclamen noves majories, més transversals i sense blocs estàtics ni vetos. A més, la majoria de la investidura a Madrid queda també molt tocada, i això no representa en absolut una bona notícia. Tampoc no ho hauríem de perdre de vista: la majoria d'esquerres i plurinacional, com algú la qualifica, és quelcom que s'ha de cuidar, sense dubte, però no oblidem en aquest cop qui l'ha trencat irresponsablement.

En aquest procés de convalidació del decret de la reforma laboral ha quedat en evidència la desconnexió absoluta que existeix entre part de l'anomenada classe política i els treballadors del país. I aquí ERC, que compta amb un important nombre de sindicalistes en les seves bases, hauria d'haver escoltat aquestes persones, perquè coneixen de primera mà què ocorre als centres de treball. A Junts és difícil demanar-li res en aquest sentit, perquè representa sense complexes a qui representa, però ERC, aquest cop, no ha estat a l'alçada, i sembla que ha primat el parer del petit empresariat i sectors de la menestralia, sectors amb pes entre els votants d'ERC, que no veien amb bons ulls que es generalitzessin els contractes indefinits i que en molts casos pugessin els sous dels treballadors. Difícil equilibri, aquest que ha d'afrontar el partit de Junqueras i Aragonès, això no es pot negar. I no es pot acontentar tothom, per molt que aspiri a ser un partit catch all (és a dir, que pugui pescar vots a tots els sectors de la nostra ciutadania).

Atendrem a algunes dades per entendre aquesta por d'ERC tant a Yolanda Díaz com a una eventual fuita de vots cap a Junts. En primer lloc, si ens fixem en l'Enquesta postelectoral de les eleccions generals d'abril de 2019 que va elaborar el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), observem com un 24,1% dels votants d'ERC en aquells comicis recordava haver votat Junts en els anteriors (juny de 2016), mentre que un 7,7% havia optat per En Comú Podem (que no ho oblidem, va ser la força més votada en aquelles eleccions generals a Catalunya). És a dir, ERC sap que té una proporció de votants important que pot optar clarament per passar-se a Junts, i una proporció també notable, tot i que molt més petita, d'uns altres que poden votar En Comú Podem.

Si ens fixem en l'Enquesta postelectoral de les eleccions generals d'abril de 2019 del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), veurem que hi ha dades respecte dels dubtes dels electors a l'hora de triar entre dos partits diferents. En aquest sentit, destacarem que entre aquells que recordaven haver votat ERC en 2016, un 47,4% va dubtar entre ERC i Junts en les eleccions de 2019, mentre que en el cas dels postconvergents, aquest percentatge va pujar fins al 53,8%. Respecte dels votants d'ERC el 2016 que van dubtar entre ERC i En Comú Podem el 2019, no n'hi ha, mentre que sí que trobem un 11,5% de votants d'En Comú Podem el 2016 que el 2019 van dubtar entre aquests dos partits. En aquesta mateixa enquesta, podem observar com només un 5,4% dels votants d'ERC el 2016 es van passar a Junts el 2019, mentre que a l'inrevés aquest percentatge va pujar fins al 36,5%. Pel que fa als votants d'En Comú Podem del 2016, veiem com un 12,4% va passar a votar ERC el 2019. A l'inrevés, només un 0,7%. Les dades són ben eloqüents: el votant d'ERC pot passar a votar Junts, i viceversa, en qualsevol moment, és a dir, la qüestió nacionalista prima clarament sobre la ideològica (esquerra-dreta). Aquí podríem tenir una de les claus a l'hora de votar en contra de la reforma laboral: els eterns complexes d'ERC davant de l'espai postconvergent, la por a que la gent passi a votar Junts. En la mateixa enquesta postelectoral de 2019 del CIS, podem veure com el votant d'ERC s'autoubica clarament a l'esquerra, amb una mitjana del 2,9 en una escala 1-10 (esquerra-dreta), mentre que els votants de Junts se situen en un 5,6 i En Comú Podem també en un 2,9.

Respecte al fenomen Yolanda Díaz i la por que ERC pot tenir a la seva figura, tenint en compte que podria restar-li suports en favor d'En Comú Podem, si ens fixem en el Baròmetre de gener de 2022 del CIS veurem com la dirigent gallega seria la preferida per ser presidenta del govern per a un 28,8% dels votants d'ERC l'any 2019 (l'opció majoritària entre els republicans). De la mateixa vegada, l'actual Ministra de Treball i Economia Social rep una valoració de 6,4 (sobre 10) per part dels votants d'ERC. Només els votants d'Unidas Podemos i les seves confluències, PSOE i BNG li atorguen una major puntuació. Això vol dir que el votant d'ERC té una percepció clarament positiva de Díaz, i es tracta d'una dada no menyspreable. La ministra, a més, presenta una imatge de serietat i rigor que també fa arrufar el nas a no pocs dirigents del PSOE, perquè els resultats electorals a països del nostre entorn (els més recents de Portugal són un bon exemple, però també els alemanys) demostren que es premia l'estabilitat, i a hores d'ara ningú no pot negar que l'aprovació de la reforma laboral, i sobretot l'acord tripartit, és un mèrit en què Yolanda Díaz i el seu equip tenen un clar protagonisme.

Yolanda Díaz desperta por a les files d'ERC, certament. Però no ens enganyem: el que determina i seguirà determinant els posicionaments dels republicans és la por a perdre suports en favor de la dreta nacionalista. Tot i així, el cas de la reforma laboral representa millores clares que es veuran reflectides en no poques butxaques dels treballadors. Si ERC vol tenir suports entre les classes treballadores, particularment en aquells barris obrers on l'independentisme no ha aconseguit penetrar, el vot en contra de la reforma laboral i l'alineament amb la dreta i l'ultradreta ha estat un tret al peu, un autogol si es vol, que no ha estat prou ben calibrat pels estrategs del carrer Calàbria. Molts treballadors, particularment aquells implicats en els sindicats de classe, no oblidaran el vot d'ERC i singularment les paraules de Rufián des de la tribuna. O almenys no haurien de fer-ho.