Immigrants a l'espera de poder fer tràmits a comissaria -- EFE

Hi ha organismes de l’Administració que no es cansen de difondre notes segons les quals la ciutadania aconsegueix cada cop més facilitats per dur a terme tota mena de tràmits a distància. A principis d’agost, el Departament de Polítiques Digitals del govern català proclamava que Catalunya "consolida un destacat grau de digitalització i avança a un ritme superior a la mitjana europea en la transformació digital de la societat i l’economia". "La Connectivitat continua sent la dimensió on Catalunya obté la millor posició", deien els responsables de la Generalitat en aquest àmbit.

El passat mes de gener, el conseller d’Empresa i Treball de la mateixa administració autonòmica va signar un conveni de col·laboració de la Generalitat amb l’Ajuntament de Barcelona, les diputacions de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, l’Associació Catalana de Municipis i Comarques  (ACM), la Federació de Municipis de Catalunya i el Consorci AOC per "establir un punt de relació únic entre autònoms i empreses, i administracions públiques que faciliti, simplifiqui i integri la gestió de tots els tràmits vinculats a la seva activitat econòmica".

Des de les instàncies governamentals diverses s’ha anunciat reiteradament al llarg dels darrers anys la implantació de fórmules de cooperació innovadores entre les diferents entitats, sobre la base d’un millor coneixement de tècniques de gestió documental, amb voluntat de transparència i amb la finalitat d’aconseguir la completa digitalització dels procediments.

Impossible recordar, d’altra banda, quantes vegades s’ha fet propaganda sobre la creació de "finestretes úniques" com a presumptes serveis per a la presentació de sol·licituds, escrits, comunicacions, acreditacions davant qualsevol organisme de l’Administració de l’Estat, de les autonomies o de qualsevol entitat de titularitat pública.

L’aspecte més pintoresc d’aquest concepte es troba, però, en la quantitat de ‘guixetes’ que han rebut la mateixa denominació. Hem sentit parlar de finestreta única empresarial, finestreta única de l’advocacia, finestreta única de l’agència tributària, finestreta única de treball social, finestretes úniques dels col·legis professionals, finestretes úniques dels ajuntaments, de les comunitats autònomes... Totes són "úniques", però n’hi ha per dotzenes i és tan àmplia la seva funció que es podria dir que quan paguem pels seus serveis a les gestories ho fem gairebé per caprici.

Es diria que tot l’enrenou de relacions entre la ciutadania i les administracions es pot simplificar a través de la "finestreta única" i hi ha massa exemples ben coneguts en sentit contrari. Un ciutadà, per exemple, que es vulgui comprar un pis o un apartament, després de posar-se d’acord amb el venedor haurà d’anar al notari, que certificarà el canvi de propietat i el pagament. Probablement el comprador necessitarà diners i demanarà un crèdit a un banc, que també exigirà un altre document notarial. Les escriptures quedaran redactades en uns termes que no són mai fàcils d’interpretar, perquè les dades essencials es trobaran a no se sap a quines pàgines. El que digui l’escriptura, a més, cal que quedi reflectit al Registre de la Propietat. La mateixa notaria farà la gestió, no sempre, a canvi d’una quantitat addicional de diners. En cas contrari, si es vol fer per pròpia iniciativa cal anar al registre on els registradors i els funcionaris que els ajuden es probable que demanin alguna esmena. Si és així, caldrà tornar a cal notari, per anar de nou al registre, les dades del qual tot sovint no es correspondran amb les del Cadastre, controlat pel ministeri d’Hisenda. La lectura dels documents corresponents exigeixen un bon esforç d’exègesi, que el comú dels mortals no està en condicions de realitzar.

És només un exemple de la basarda i la despesa gratuïta de temps que genera la paperassa de les institucions.

Es poden gestionar tràmits electrònicament, a distància? Alguns sí, però si les interessades són persones que mai han pogut superar la bretxa digital, ja poden anar directament al gestor. A la resta, usuaris "connectats", els resulta sovint més que complicat moure’s pels portals web oficials, plens de terminologia que no coneixen i d’un elevat grau de soroll informatiu. Sovint acaben buscant alguna manera d’obtenir suport telefònic de l’oficina que pertoqui, que amb una mica de sort aconseguiran que els facilitin cita presencial amb un funcionari o empleat públic. Hi ha manera de simplificar tràmits a través d’una de tantes "finestretes úniques"? És evident que les probabilitats són molt poques.

Tothom sap de què va això i que les dificultats de relació de la ciutadania amb les administracions s’estenen quotidianament per gairebé tots els espais de la vida en societat. Per no cansar, ens limitarem a enumerar-ne uns quants àmbits, sense entrar en detalls: Jutjats, Hisenda i Agències Tributàries, departaments o ministeris de Treball i Seguretat Social, ajuntaments, departaments de Seguretat, Ministeri de l’Interior, casernes i comissaries; escoles, facultats, centres penitenciaris, oficines de Correus, juntes electorals... I d’aquests llocs emanen sentències il·legibles, plenes d’argot pretesament jurídic; papers per fer liquidacions d’IVA, pagaments de tributs, taxes, impostos de renda, transmissions, patrimoni i successions, amb documentació gairebé incomprensible i amb l’obligació de presentar dades perdudes entre calaixos i arxivadors; fulls de salaris gairebé ininterpretables pels perceptors, documents enviats per correu certificat que rarament s’aconsegueixen a través de lliuraments directes a domicili, processos de pagament de multes enutjosos, que massa sovint impedeixen evitar els recàrrecs; anuncis de subvencions previstes per determinades activitats, que semblen destinades a no ser atorgades; concursos, oposicions, sol·licituds de beques, titulacions, licitacions predestinades, matriculacions, permisos, visites a centres penitenciaris, actes... Tot sembla pensat per dificultar la comprensió dels documents necessaris per realitzar qualsevol tràmit, sigui quin sigui el nivell d’estudis de la persona implicada. El temps del ciutadà o ciutadana importa ben poc. I si es busca atenció personalitzada, a banda dels obstacles que es posen per obtenir-la, quan se supera la barrera dels contestadors automàtics i/o els temps d'espera a les portes dels despatxos, a l’altre costat del telèfon, o del taulell si es concerta visita, de vegades, només de vegades, es troba un servidor públic cordial, disposat a facilitar i agilitar les gestions, però no és el més freqüent.

I per a què serveixen doncs els alts nivells de "digitalització" i "connectivitat" si les connexions, comunicacions i gestions directes el que generen és frustració en infinitat de circumstàncies?

Cal tenir present, a més, que una part més que important de la societat, que no ha tingut manera ni ocasió de familiaritzar-se amb les noves tecnologies, troba dificultats addicionals per realitzar qualsevol diligència, la qual cosa accentua les desigualtats socials ja preexistents. El calvari interminable que pateixen els estrangers sense papers per regularitzar la seva residència i fer valer els seu dret a tenir drets és, probablement, la demostració més clara i evident de la injustícia del nostre sistema.

El funcionari, agent o empleat públic que ha d’atendre el ciutadà està habitualment massa preocupat per l’organigrama del seu negociat, per les dimensions del seu despatx o taula, pel temor a l’estat d’ànim del seu cap, pel nombre de subordinats... i llavors cau en la temptació d’afegir requisits abans de realitzar una tasca... "No és la meva obligació". Quantes vegades hem sentit aquesta expressió en boca d’un pixatinters?

A certs nivells de "responsabilitat" administrativa, el que importa menys entre determinats càrrecs alts i mitjans dels departaments de Salut són els malalts. A Agricultura els buròcrates i "especialistes" rarament es posen en la pell d’un pagès o un ramader. A Interior el que preocupa més és l’estat d’ànim de comissaris, inspectors, guàrdies i agents, massa sovint malcarats, sistemàticament elogiats, facin el que facin, com a sacrificats professionals dedicats al manteniment de l’ordre. A Justícia el que impera és la resignació davant la trista realitat dels jutjats, marcats pel despotisme d’un cúpula de fiscals, jutges i magistrats de tarannà conservador. A Indústria i Territori el que s’imposa amb massa freqüència és la capacitat de pressió de grans empreses i el tracte de privilegi amb els seus directius. A Educació, sovint semblen entossudits en mantenir-se a distància dels claustres de professors i de la realitat del les aules. Les prioritats i els pressupostos de Defensa no es discuteixen: venen determinades per la indústria bèl·lica, la banca armada i els interessos econòmics i estratègics de potències econòmiques i militars. A Exteriors concentren la seva atenció en aconseguir que altres estats aturin i reprimeixin les persones migrants que fugen de la misèria, la fam i la guerra.

És tot això una fatalitat? Hauriem de dir que no, perquè encara podem imaginar l’arribada d’un moment en el qual siguin mal vistos els comportaments dels individus que es tiren a sobre de qualsevol bocí de poder i que competeixen entre ells com si fossin bèsties afamades que es disputen unes peces de carn. Ha d’arribar el dia en el qual l’aparell administratiu estigui ocupat per persones indiscutiblement altruistes. Serà llavors quan l’ambició d’acumular poder en poques mans i la voluntat de mantenir-lo indefinidament caurà en el més absolut desprestigi.

Alguna cosa s’ha fet al llarg de la història en contra de la concentració de poder econòmic. Ben poca. De fet, la mà invisible del mercat potencia cada com més l'acumulació de riquesa en poques mans. I quan es van dur a terme col·lectivitzacions, els esforços igualitaristes van acabar destrossats per l’autoritarisme, la restricció de llibertats elementals i la repressió més brutal.

Sembla que costa trobar fórmules que permetin humanitzar l’exercici del poder administratiu i posar límits a les arbitrarietats dels administradors, però cal confiar en què les persones sabrem trobar formes de gestió racionals, que facin més fàcil la vida de tothom i propiciïn la convivència entre iguals.

Caldrà posar-s’hi. Caldrà que els moviments i entitats de caràcter social civilitzin la burocràcia i obliguin els seus representants i governants a prendre consciència de la seva funció assistencial. El debat entre polítics haurà de servir per reflexionar i deliberar, i no per fer mal a l’adversari. Els dirigents polítics hauran d’abandonar les seves ridícules i malaltisses picabaralles pel control de tal o qual institució i els buròcrates de l’Estat hauran d’entendre que són subordinats de la ciutadania, que l’han de servir amb molta cura i atenció. L’Administració ha de ser per damunt de tot un entramat d’entitats facilitador de serveis, amable, proper, transparent i útil. La societat ho ha de percebre d’aquesta manera, perquè en cas contrari el que es genera és ineficàcia, insolidaritat i por.