"El risc de col·lapse social i econòmic és massa greu per a no emprendre la transició energètica de manera immediata i a gran escala", es diu en un manifest (1) recent en favor de l'acceleració dels "projectes de renovables a Catalunya", una crida per aconseguir suport social i polític a la instal·lació de  plaques fotovoltaiques i aerogeneradors.

"Centrals fotovoltaiques i parcs eòlics -terrestres i marins- han de passar a formar part del nostre paisatge". "Només amb un aprofitament decidit del vent allà on més bufa i del sol on més irradia avançarem vers l'ineludible canvi que encarem com a civilització", es pot llegir en aquest manifest, que d'aquesta manera deixa clara la voluntat d’afavorir un determinat model d'implantació de fonts d’energia renovable. Signen aquest text un seguit de professionals de diferents àmbits, entre ells la presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, Mònica Roca, o el director del Global Carbon Project, Josep Canadell. La iniciativa va rebre el suport immediat del consorci promotor del Parc Tramuntana (BlueFloat Energy i SENER), que preveu la instal·lació de desenes d'aerogeneradors gegantins flotants, més alts que la torre més alta de la Sagrada Família (més de 200 metres d’alçada), a les portes de la badia de Roses, al golf de Lleó.

No hi ha dubte, la tramuntana bufa sovint amb força al nord de Catalunya i és cobejada també com a font d'energia per empreses com IBERDROLA, que ambiciona la instal·lació d’un altre macroparc a la mateixa àrea marítima, o com ENDESA, que preveu implantar polígons de molins al Parc Natural de l’Albera.

Les persones que signen el manifest diuen que aposten per un model híbrid, "on conviuran comunitats energètiques locals amb productors i consumidors que intercanvien energia, amb un mercat energètic de gran abast regional i internacional". Lamenten que en els darrers anys s'han desestimat projectes amb una potència d’almenys 1.369 MW, però res diuen ni se sap en concret quina mena de suport institucional demanen per a projectes descentralitzats, basats en l'aprofitament de capacitats d’instal·lacions fotovoltaiques, eòliques i hidràuliques de proximitat, que en conjunt, segons diuen investigadors prou acreditats, tenen o poden tenir un potencial de generació energètica enorme.

Cap referència a formes d'acabar amb el malbaratament progressiu de recursos. Cap al·lusió tampoc a la titularitat de les empreses del sector de l'energia. El que predomina d'aquesta manera són les expectatives de negoci dels inversors, per sobre de les necessitats de qui pateix pobresa i de la preocupació per la salut de l’espai natural. En aquest terreny admeten l'existència d’"incerteses" sobre l'impacte dels macroparcs "en aspectes concrets de la biodiversitat", però no poden dissimular ni dissimulen, tal com explica l’investigador Antonio Turiel (2), la voluntat d'afavorir el projecte del Parc Tramuntana, que preveu l'ancoratge a gran profunditat de macromolins gegantins a la zona de més biodiversitat del Mediterrani (3). I ni tan sols esmenten l’afectació sobre el territori que tindria el traçat previst de noves línies de molt alta tensió (MAT).

Asseguren que els parcs eòlics i solars poden ser compatibles amb les activitats agrícoles i ramaderes, però no deixen de posar l'accent en els "ingressos per taxes i lloguers" que rebran els ajuntaments i els propietaris de terrenys. Més clar no pot ser el missatge adreçat a la pagesia que lluita per sobreviure amb el conreu de camps i la producció d’aliments.

Convé, d'altra banda, parar atenció sobre alguns significatius agents que demanen la signatura del manifest a través de xarxes socials. Costa creure que els plans d’aprofitament i distribució d'energia siguin respectuosos amb la naturalesa si es realitza sota el criteri dels mateixos que defensen la intensificació del tràfic aeri, l'explotació de l'aigua com a negoci o una indústria de l'oci desmesurada i insostenible a les costes i a la muntanya. La protecció del medi ambient no sembla una prioritat, per exemple, pels partidaris de l'ampliació de l’aeroport de Barcelona sobre espais naturals del delta del Llobregat. Tampoc semblen gaire sensibles a la destrucció de l’entorn natural els defensors de les inversions al Pirineu per la celebració de jocs olímpics d'hivern (sense estalvi de neu artificial, cal suposar), o els qui potencien la construcció del megaprojecte turístic Hard Rock al Tarragonès, sobre terrenys expropiats a la pagesia i actualment protegits per la Xarxa Natura 2000. Tots ells semblen creure que l'economia va bé si el territori s’omple de més formigó, més asfalt i més construccions.

Semblen tots disposats a mantenir el "peu en l'accelerador" en la "carretera cap a l'infern climàtic" descrita recentment pel secretari general de Nacions Unides, António Guterres. "El nostre planeta s'acosta ràpidament a punts d'inflexió que faran que el caos climàtic sigui irreversible". "La humanitat té una opció: cooperar o morir", va dir el passat novembre en el marc de la Conferència COP27. Les advertències eren cridaneres, però no noves. En realitat Guterres no va fer res més que remarcar el que els científics assenyalen des de fa dècades sobre les conseqüències catastròfiques de la sobreexplotació de recursos naturals. "La comunitat científica venia alertant sobre els riscos ambientals des de molt abans que aquests apareguessin a l’agenda política internacional", ha constatat Cristina Narbona (4) en la ponència inicial d’un debat obert a Espacio Público. Les contribucions publicades es troben plenes d'advertiments, recomanacions i reflexions sobre transició ecològica des de diferents perspectives.

Malauradament els senyals d’alarma no han servit per gaire més cosa que per constatar l'incompliment de compromisos. A la COP27 es va posar en evidència un cop més aquesta realitat quan va acabar sense manifestació de voluntat ferma i conjunta d'atacar les causes del canvi climàtic.

Els participants a la Conferència no van arribar a cap acord en aquest sentit, no perquè neguessin l'evidència de l’escalfament global, o perquè qüestionessin, com encara fan alguns fanàtics, que l'activitat humana es troba en l’origen d’aquest fenomen, sinó perquè els seus governs són ostatges d'un sistema irracional, basat en el creixement econòmic indefinit i la cerca permanent del màxim benefici pels amos de la riquesa.

En realitat aquests propietaris no poden negar l'evidència. Molts han pres consciència no només d'alguns dels efectes de l'economia basada en l’extractivisme sinó també dels costos energètics creixents dels combustibles fòssils i del seu exhauriment progressiu. Per això molts dirigeixen les seves mirades cap a les oportunitats de negoci que poden trobar en altres fonts d’energia.

Consideren els megaprojectes energètics destructors de territori com a necessaris perquè pensen que la transició energètica ha de ser compatible amb l’actual sistema de producció i consum. Un sistema, que coneixem com a capitalisme, incapacitat per solucionar els problemes que genera.

Sembla evident que cal canviar, però avui molt poca gent gosa entrar en precisions sobre quines noves estructures es poden construir, quines altres relacions i formes de producció i quins altres hàbits de consum es poden establir. "Cal caminar cap a una societat amb capacitat de generar una nova forma de vida amb valors i cultura alternatius al del lucre individualista" (5), afirma Manuel Garí en un text farcit de propostes.

Durant el segle passat es va reflexionar a fons sobre aquest necessari objectiu. Es va pensar molt, es van escriure milers i milers d’estudis, teories i anàlisis sociològiques, i es van aplicar polítiques que hipotèticament havien d'acabar amb la irracionalitat. Les ambicions dels administradors i el conseqüent totalitarisme van abocar al fracàs les experiències socialitzants, però tot i així, avui, no podem deixar de constatar que falten veus que assenyalin la necessitat d’un canvi radical de relacions econòmiques i socials que faci possible que la raó s'imposi per sobre dels instints més primaris de dominació que, com ha escrit Jorge Riechmann, ens han portat a "viure com si no hi haguessin límits biofísics (en un planeta finit els límits del qual ja hem traspassat)" (6).

Governants, representants polítics, administradors, sindicalistes i intel·lectuals del segle XXI no s’atreveixen a plantejar una alternativa que pugui posar en qüestió el poder del capital.

No la plantegen, òbviament, dirigents conservadors, que persisteixen en el negacionisme de l’emergència climàtica. Alguns, com la presidenta de la comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, han pres posició de manera tan grotesca que, si no fos perquè el tema és tan dramàtic ens farien petar de riure.

Altres però, que avui s'identifiquen com a "progressistes", defensors d’un  progrés no definit, s'adapten a la lògica dels mercats financers, que pinten els fons d'inversió de color verd per treure el millor profit d'una transició energètica que no expliquen. Entre ells s’hi troben moltes persones que no fa pas massa temps participaven d'alguna manera en organitzacions que aspiraven explícitament a l'assoliment d'un altre ordre econòmic i social, el socialisme.

Aquest mot ha esdevingut un nom propi. Serveix per designar algunes entitats i partits amb arrels històriques. Convindria recuperar el seu significat com a projecte social, en el qual la producció, distribució i subministrament d'energia, com altres sectors estratègics de l’economia, deixarien de regir-se en funció de taxes de rendibilitat per a uns pocs, per convertir-se en activitats no depredadores, controlades per entitats de titularitat pública, sota estricte control democràtic.

Hauria de resultar inqüestionable en el nostre temps la reivindicació en veu alta d’un anhel tan assenyat.

1. Renovables o una Catalunya a la cua. Panorama, desembre 2022
2. Antonio Turiel. El manifiesto que nadie pidió. CTXT, 8 desembre 2022
3. Marta Ball-llosera. ‘No miris a dalt’ a la catalana. El Punt Avui, 18 de novembre 2022
4. Cristina Narbona. Transición ecològica: una cuestión de justícia global y supervivència. Espacio Público, 28 juny 2022
5. Manuel Garí. La imposible transición ecològica (bajo el capitalismo). Espacio Público, 2022
6. Jorge Riechmann. Sobre las dificultades de la transición ecològica. Espacio Público, 2022