Per anar tancant personalment aquest desagradable tema del nicab, m’agradaria afegir unes consideracions

històriques. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial els social­demòcrates francesos, amb al cos de l’antibel·licista Jean Jaurès encara calent, van decidir ser “valents” i “responsables” i alinear-se amb els partits burgesos per donar suport a la guerra. Després de la catàstrofe, l’SPD alemany va ser també “responsable” i “valent” i es va aliar amb la ultradreta contra els espartaquistes. Mes endavant, tant socialistes como comunistes van estar més preocupats d’esgarrapar-se vots que d’aturar els nazis.

Són exemples extrems, bé que ho sé. Però en moments de crisi s’ha de tenir molta por del tacticisme. Perquè els paral·lelismes incipients ja són molt preocupants. Les anomenades esquerres del país, per un grapat de vots, es dediquen a cobejar les idees d’Anglada i a confegir l’agenda segons els desitjos dels partits xenòfobs. Sembla que els fa trempar, com en temps passats, aparèixer com a “valents”, “responsables”, “des­acomplexats” i altres termes associats a la repressió de l’estranger i el diferent. Que vigilin. Jugar amb les idees dels dolents mai surt de franc.

Que CiU rescati la doctrina Ferrusola, aquella que diu que els immigrants només saben dir “Bon dia i dóna’m alguna cosa per menjar”, és fins a cert punt normal. És la veu d’una burgesia poruga que aflora pel país en moments de desfeta. Però fa feredat veure com la progressia, en versió PSC i ERC, treu el múscul repressiu contra el dèbil (nouvingut o indígena) mentre llepa obedient la sabata del capital. Si la crisi s’enquista i tenim subhasta per veure qui és mes dur, prendrem mal. Potser Anglada no serà mai conseller en cap però sembla que s’ha instal·lat còmodament al cap de molts consellers.