Caure en el propi parany

Saben quins eren els signes externs majoritaris dels protaurins, durant la celebració de la darrera corrida a la Monumental? No pas dels que defensaven l’art de la tauromàquia, sinó dels que proclamaven l’espanyolitat de la fiesta: cintes als barrets, adhesius, pancartes… De manera que, indirectament, donaven a entendre que els animals els importaven poc, que el que no toleraven era la depreciació d’una celebració d’espanyolitat. Fora màscares. Exactament iguals, doncs, als que tenien al davant: antitaurins amb un tant per cent d’animalistes que, alhora, aprofitaven per carregar contra un símbol extern espanyol.

Amb la llengua passa igual. La ignorància orgullosa amb què es critica qualsevol aspecte relacionat amb el català (no solament la immersió) es tenyeix d’arguments universals. La qüestió és ridícula, perquè a la mínima t’adones que el que defensen de manera altruista i generosa no ho accepten per al castellà. Per tant, sempre som al cap del carrer de seguida. Recordem les campanyes furioses per la suposada prohibició i persecució del castellà en els rètols de les botigues. I de les multes subsegüents. D’entrada cal dir que molts d’aquests problemes no s’haurien donat si senzillament la majoria de botiguers i comerciants catalanoparlants haguessin tingut una mica més de sentit de país i de respecte pels seus clients. Però en fi, això és una altra qüestió. La llei no prohibeix el castellà, el que diu és que hi ha d’haver les dues llengües, la qual cosa és molt diferent.

Doncs bé, ara, de fonts de la viceconselleria de turisme del govern de les Canàries acabem de saber que s’ha multat un local d’oci a Gran Canària perquè no hi havia ningú que parlés espanyol. L’actuació es va fer després que un particular es queixés de la qüestió en el llibre de reclamacions. I si el govern canari va poder actuar i multar és perquè s’ha dotat –atenció!– d’un decret (des del 2010) que obliga qualsevol activitat turística, d’oci o de restauració a tenir algú que parli espanyol. L’incompliment d’aquesta normativa es considera una falta lleu i, per això, tan sols pot ser penalitzada amb una multa que pot arribar als 1.500 euros. Fa gràcia constatar que aquesta llei canària és clavada, en alguns aspectes, a la llei catalana. Aquí també el consumidor pot exigir que, almenys, hi hagi una persona a l’establiment que comprengui el català, a més del castellà. ¿Algú creu que, per exemple des del PP, algú s’ha queixat del govern canari? El mateix Mariano Rajoy, respecte al cas català, es posicionava des d’una visió que no volia semblar cavernosa, espanyolista i rància i argumentava a favor de la llibertat: que tothom faci el que vulgui en el seu local comercial, que l’oferta i la demanda ja el castigaran. Però no. Resulta que si es tracta de l’espanyol això no val. La suposada llibertat del propietari de l’establiment a enfonsar-se per no voler atendre en espanyol no existeix. Fins aquí podríem arribar.

Bé, el que volem dir és que tots ens entendríem millor i aniríem més per feina si fóssim més sincers. Si es reconegués que entre els antitaurins hi ha molts antiespanyols i que entre els protaurins hi ha molts proespanyols. Però, sobretot, que des de la mentalitat espanyola –tant és el color del Govern que hi hagi– mai no es permetrà que el català pugui arribar a igualar-se al castellà. I punt.