El cost de la mala gestió privada

El mateix dia que Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya, anunciava que el FROB –és a dir, nosaltres– s’havia gastat prop de 8.000 milions a reflotar caixes i bancs amb problemes, i que la cosa podria tenir continuïtat, el conseller d’Economia de la Generalitat proposava als empresaris, reunits en el Cercle d’Economia, que aprofitessin les oportunitats de negoci que podia oferir la retirada de les administracions en certs camps. És ben curiós l’escenari. La funció del sector públic institucional és conferir credibilitat al sistema econòmic per tal de recuperar la confiança. I, al mateix temps, oferir possibilitats de negoci en aquells sectors que siguin més propicis a facilitar-ho, s’entén.

No crec que el conseller estigués oferint la gestió de la RMI, l’atenció als sense sostre o la cura dels crònics a empreses delitoses de rescabalar-se dels mals moments de la crisi. Quin és doncs el paper de cadascú? Suposo que, pel que veiem, el que toca al sector públic institucional és pagar la mala gestió del sector privat mercantil (amb casos espectaculars com ara la CAM) i sobretot no fer gaire nosa en espais en què els beneficis privats siguin possibles. En aquesta equació, ortodoxament liberal, no sembla quedar gaire espai per a consideracions estratègiques sobre garanties de presència pública en certs camps (energia, recerca, territori, transport...). I tampoc gaire espai per fer complir l’article 9.2 de la Constitució, on s’assegura que “correspon als poders públics promoure les condicions per tal que la llibertat i igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives, remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida econòmica, política, cultural i social”.

De segur que als dirigents econòmics dels nostres governs tot plegat els sona com una cosa obsoleta que més aviat emprenya. O potser simplement es tracta d’un reconeixement del que ja passa: uns fan negoci i la resta paguem si s’equivoquen o ho fan malament. Tal com va recordar el conseller en la mateixa sessió, llàstima que al Govern de CiU li falten sis diputats per a la majoria absoluta. Si els tinguessin, segur que tot aniria com una seda.