Cultura i institucions: el cas de Kukutza

La setmana passada, l’Ertzaintza, amb un gran desplegament de mitjans, va desallotjar la fàbrica okupada al barri de Rekalde de Bilbao i va començar-ne l’enderroc. Kukutza

–aquest era el nom del gaztetxe

o casa okupada– havia estat en els darrers 13 anys un espai alternatiu i autogestionat, on es feien multitud d’activitats per al barri i la ciutat (dansa, menjador ecològic, rocòdrom, escola de circ, sala de teatre i de projeccions, punt d’intercanvi de roba, biblioteca, lloc d’assaig...). Abans era una fàbrica que va ser tancada l’any 1991 en trobar-s’hi drogues i va ser abandonada. L’any 1995, aprofitant el Pla General d’Ordenació Urbana, i tot i la petició de l’associació de veïns de convertir-ho en equipament, l’Ajuntament va requalificar com a urbanitzables aquests terrenys comprats per quatre duros per una empresa aprofitant que eren d’ús industrial. Rekalde és un barri popular de Bilbao que no disposa encara ara de centre cívic, i que per tant va trobar a Kukutza un espai on trobar-se i fer activitats. La legalitat empara la reclamació dels propietaris. La seva legitimitat és dubtosa, i més encara si es pensa que al llarg de tot aquest període hi ha hagut moltes possibilitats de trobar alternatives que mantinguessin el projecte cultural i autogestionat i que no vulneressin les grans plusvàlues que l’empresa havia aconseguit amb l’operació. L’alcalde de Bilbao, Iñaki Azkuna, i la conselleria d’Interior del Govern basc han volgut fer palesa la seva autoritat amb una gran demostració de força. Lògicament, els enfrontaments generats s’han fet servir per alertar de la presència de l’esquerra abertzale.

Les coses no són tan senzilles. Una persona com ara Imanol Zubero, que fins fa dos dies era senador independent a les llistes socialistes, comenta en el seu magnífic blog (imanol-zubero.blogspot.com) que no entén “que s’hagi deixat de parlar de cultura a la ciutat i que es parli només d’okupes, de Bildu, de propietat, de permisos d’obres, d’interlocutòries judicials, d’intervencions policials o de kale borroka”, i afegeix: “No crec que Rekalde i Bilbao necessitin més habitatges que equipaments per/amb les i els veïns”. Un altre gran expert basc en temes de cultura com és Ramón Zallo, catedràtic d’universitat, ha publicat un comentari amb l’expressiu títol de Kafka en Kukutza (www.rpublica.org), on diu coses com aquestes: “En la postmodernitat, es dóna prioritat absoluta, des dels nous conceptes de branding i màrqueting de ciutats que competeixen, als centres de les ciutats, recuperant espais, acumulant equipaments costosos sense gaire cautela sobre la relació cost-rendiment. Es dóna preferència a zones escollides de desenvolupament urbà, mentre altres queden com a perifèries discriminades. És el cas de Rekalde. (...) L’Ajuntament no ha sabut entendre que Kukutza és un viver de creativitat a potenciar, per obrir-se a noves expressions creatives nascudes de mix i de trobada social”.

A Barcelona tenim el cas de l’Ateneu Popular Nou Barris, que és un bon precedent i que té molts punts de contacte amb Kukutza. Un centre cívic i social que avui el mateix Ajuntament considera una instal·lació exemplar pel que té d’excel·lència cultural i d’inserció i proximitat amb l’entorn, amb una escola de circ reconeguda internacionalment. L’Ateneu Popular Nou Barris és encara avui dia un equipament de “gestió cívica”, és a dir, un centre gestionat directament pels veïns, i ha estat un exemple per a altres equipaments de la ciutat que també han volgut seguir aquest camí

d’autogestió.

Som en moments complicats, i convé saber quina és la ciutat que volem i quins són els aliats per aconseguir-ho. Gent com Richard Florida aconsella invertir en cultura i creativitat per afavorir el desenvolupament econòmic local. Ara bé, molts cops aquesta visió econòmica i institucional de la cultura no té en compte les circumstàncies locals, i es generen efectes socialment discutibles. El Guggenheim ha servit per recuperar econòmicament un Bilbao molt afectat per la reconversió industrial, però no crec que ningú pugui parlar d’arrelament d’aquest centre cultural. Iniciatives socials com són les de Kukutza i l’Ateneu Popular Nou Barris contrapesen la globalització i indiferenciació amb activitats i dinàmiques que ajuden des de la proximitat a la inserció i la cohesió social. Són espais que busquen la qualitat en la seva accessibilitat, el seu potencial per implicar la ciutadania i la seva repercussió en la gestió del conflicte social. No semblen valors negligibles.