Davant l'espoli i l'objecció fiscal

Francesc Homs afirma categòricament que el Govern no té pla B i que només preveu el pacte fiscal en la línia del concert econòmic basc i navarrès. El canvi de CiU sobre el finançament és sorprenent i espectacular. El president Jordi Pujol, durant 23 anys, va optar per la política del peix al cove assumint traspassos i competències sense un finançament adequat. En aquest sentit, la prioritat era bastir l’autogovern com fos, endeutant-se si calia, i esperar les conjuntures favorables de CiU en la governabilitat de l’Estat per reduir el forat. Tot amb tot, ni la cessió parcial dels grans impostos, ni el gran acord pactat per Artur Mas, com a conseller en cap, l’any 2001, van servir per quedar situats sobre la mitjana espanyola després del repartiment territorial.

Va ser el nou Estatut del 2006 i el sistema de finançament pactat el 2008 per Antoni Castells, en nom del Govern d’Entesa, catalanista i d’esquerres, que ha permès reduir la contribució catalana al fons de solidaritat territorial. Tanmateix, la davallada dels ingressos tributaris ha desdibuixat, en bona mesura, la bondat del sistema actual. CiU, que no va donar suport a la millora que significa el nou sistema de finançament, va optar per una fugida endavant amb el triple salt del concert econòmic. Ara Òmnium Cultural li ha posat la xarxa de seguretat amenaçant amb la insubmissió fiscal.

Més enllà de l’actualització de les dades de l’espoli a càrrec de l’Estat, no sembla versemblant que amb la pressió fiscal catalana actual, deu punts menys que l’Alemanya, n’hi hagi prou per garantir un Estat del benestar de qualitat. Sense una política fiscal potent i redistributiva de rendes difícilment pot haver-hi cohesió social i igualtat d’oportunitats per a tothom. En aquest sentit, Òmnium Cultural hauria d’afegir també a la seva crida la lluita contra l’espoli fiscal que fan els rics amb el frau fiscal i la supressió dels impostos que graven el patrimoni. Per no parlar del saqueig de les arques públiques amb la transferència de recursos a entitats financeres i empreses. Insubmissió fiscal també per deixar de pagar impostos que només beneficien els més poderosos.