La desinformació i manipulació dels mitjans sobre Vistalegre

Vicenç Navarro

Autor del llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante

Aquest cap de setmana he estat a la II Assemblea Ciutadana de Podemos a Vistalegre i he pogut veure des del primer minut fins a l'últim el que estava passant. Crec conèixer bé, doncs, el que ha passat allà i que coincideix molt poc amb el que he estat llegint a la premsa, escoltant a la ràdio o veient a la televisió sobre Vistalegre durant aquest cap de setmana (i en dies anteriors). Clarament hi ha hagut aquests dies dos Vistalegres: el real (el que va passar a Vistalegre) i el mediàtic, és a dir, el Vistalegre que els mitjans (que s'autodefineixen com d'informació) van intentar presentar amb una abundant manipulació, escassa veracitat i gran hostilitat cap a Podemos. Un cop més, és fàcil de veure que un dels majors problemes que té la molt limitada democràcia espanyola és la manca de llibertat de premsa, amb una escassíssima diversitat ideològica i amb una absència de mitjans progressistes que puguin mostrar i denunciar la seva clara orientació cap a la dreta. En lloc de mitjans d'informació, ho són de persuasió i propaganda. Vegem les dades, i primer parlem del Vistalegre real.

Què va passar al Vistalegre real

A Vistalegre vaig veure un gran debat que es va iniciar ja fa unes quantes setmanes sobre temes essencials per al país, com ara l'estratègia per assolir un país més just, més democràtic, més solidari i més plurinacional. Una força política que no existia fa només tres anys s'havia convertit en la segona força del país (en aliança amb IU), convertint-se en l'oposició real a la coalició PP-PSOE-Ciutadans, compromesos aquests últims en la continuitat de les polítiques que s'han estat imposant a la població espanyola sense que hi hagués un mandat per a això. Aquestes polítiques -reformes laborals encaminades a reduir els salaris i la protecció social del món del treball, i retallades de la despesa pública social destinats a reduir i afeblir els serveis (com sanitat, educació, habitatge social, serveis socials, escoles bressol, serveis domiciliaris a persones amb dependència, prevenció de la pobresa i exclusió social, entre d'altres) i de les transferències de l'Estat del benestar (com pensions) - han tingut un impacte summament negatiu en la qualitat de vida i benestar social de les classes populars. Les dades que documenten aquesta realitat són clares i convincents. No és sorprenent, doncs, que aquestes classes hagin canalitzat el seu empipament i frustració a través de noves forces polítiques a tot el territori espanyol, dins de les quals Podemos i el seu aliat, IU, juntament amb les confluències com En Comú Podem, En Marea, Compromís i altres han estat les més importants.

I és de gran importància i interès observar que, mentre aquest rebuig i enuig cap a l'establishment (és a dir, l'estructura de poder polític) s'ha canalitzat a través de partits polítics d'extrema dreta en països com els EUA (Trump) i França (Le Pen), a Espanya han estat partits clarament progressistes, arrelats en les esquerres, els que han sabut escoltar i verbalitzar aquesta protesta i rebuig, i respondre amb propostes autènticament transformadores l'aplicació de les quals significaria previsiblement una amenaça per a aquests establishments polítics i pels interessos financers i econòmics que representen. L'empenta d'aquests moviments ha significat un tsunami polític que s'està expandint a nivell no només central, sinó també autonòmic i municipal. I tot això ha passat en un període de temps extraordinàriament curt.

La importància de Vistalegre II

No és, per tant, d'estranyar que un moviment polític-social que ha crescut d'una manera tan ràpida hagi hagut d'anar solucionant problemes sorgits com a conseqüència de la seva limitada experiència i de l'enorme tasca a realitzar. D'aquí la necessitat dels grans debats sobre temes essencials en un partit com Podemos, que van aparèixer en els documents que les tres principals sensibilitats existents dins Podemos van presentar al congrés, i que contenien les seves propostes d'orientació política (d'on venim i a on volem anar), de forma organitzativa, de plantejament ètic i les seves propostes de com aconseguir la igualtat entre homes i dones. La lectura de cada un d'aquests documents era fonamental per entendre tal moviment polític-social i els debats a Vistalegre.

Al llarg de la meva llarga vida a diversos països i en més d'un continent (com a assessor i / o participant en moviments amb vocació de servei a les classes populars i amb intenció transformadora), he participat en molts congressos i he llegit molts documents congressuals , i puc donar constància (com a economista i com a politòleg) que a Vistalegre cada un d'aquests documents reflectia un elevat grau de compromís amb el canvi, amb una gran qualitat d'exposició i amb una feliç barreja d'idealisme amb realisme. I el que és també important de destacar és que els intensos debats que van existir entre les diferents sensibilitats es van realitzar amb gran maduresa i sense insults. Vaig estar amb la meva dona tots dos dies, sense absentar-me de Vistalegre ni un minut, i vaig poder escoltar totes les presentacions. I puc donar testimoni que no vaig veure cap sarcasme, cap insult i cap símptoma de la famosa mala llet ibèrica que apareix amb excessiva freqüència en reunions polítiques de tal naturalesa. I això va passar, repeteixo, en ple exercici d'un debat intens amb clares opinions contraposades i amb crítiques molt fortes cap a postures contràries. En realitat, el desig de trobar punts comuns i establir un projecte unitari va caracteritzar l'assemblea, que va transcórrer durant tota la reunió amb el clar objectiu, manifestat per la gran majoria dels presents de, respectant la diversitat, reforçar la unitat.

Va ser un plaer per la meva dona i per a mi estar aquests dos dies amb gent de tot arreu d'Espanya, de totes les classes socials (amb clara majoria de classes populars), i veure, entre d'altres milers d'exemples de companyonia, a una treballadora de Coca-Cola, en vaga, confraternitzar amb un general de l'exèrcit, o una infermera amb un guardia civil, tots ells en un projecte comú: transformar profundament aquest país. L'única crítica que jo faria és que l'excel·lent sentit de fraternitat que es vivia no es reflectís amb una cultura del cant, desaprofitant l'enorme gamma de cançons populars de protesta, amor i esperança que hi ha en aquest país. M'encanta L'Estaca, que es va cantar al final, però va ser de les poquíssimes que es van cantar. Espero que a Vistalegre III es canti molt més. Fins aquí el meu informe sobre Vistalegre sobre el que vaig veure. Però res d'això va aparèixer en el que es va presentar al públic per part dels grans mitjans.

El Vistalegre dels mitjans

Aquest altre Vistalegre, el qual va aparèixer en els grans mitjans d'informació, va ser molt diferent. En primer lloc, no hi va haver cap gran rotatiu, o programa radiofònic o de televisió, que presentés els documents que es van debatre en el congrés. Repeteixo, ni un. En el seu lloc, les simplificacions que intentaven resumir les diferències van arribar a nivells d'autèntica frivolitat. En lloc d'analitzar aquestes propostes, pràcticament tots els mitjans van continuar presentant el congrés de Vistalegre com la culminació del conflicte entre dos dirigents, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, que acabaria amb l'expulsió d'un d'ells de la direcció, o fins i tot de Podemos. Tots van accentuar la inevitabilitat de la divisió i de l'escissió, presentant el debat com una mera lluita pel poder, assumint, a més, que lluitaven per aconseguir la butaca o els privilegis que comporta el poder, concloent maliciosament que es comportaven com tots els dirigents dels altres partits. En aquesta presentació van arribar a uns nivells d'una enorme mesquinesa, amb atacs a nivell personal. En realitat, la banalització de la presentació de tals debats pels mitjans va arribar a nivells absurds, fent per exemple referència a dades extremadament personals i clarament insultants, com les parelles i canvis de parelles, manipulacions dignes dels Eduardo Indas d'aquest país. Mai, però, van presentar els debats pel que, en realitat, eren: legítimes i importants diferències d'estratègia en els necessaris canvis que ha de tenir Espanya.

Els mitjans d'informació a Espanya com a mitjans de persuasió i de propaganda

No hi ha dubte que l'intent de tal reportatge sobre Vistalegre era afeblir o fins i tot destruir Podemos i els seus dirigents. Aquesta mesquinesa, manipulació i mentides dels mitjans són, per cert, una constant que, per desgràcia, les esquerres no denuncien. Honra als dirigents, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, que s'excusessin per haver airejat les seves diferències en públic, fent-los enormement vulnerables a ser utilitzats per uns mitjans que tenen assignada la funció de destruir-los. I així ho van intentar els mitjans, mentint a mansalva, presentant aquestes diferències com ganivetades de l'un a l'altre que portarien a l'extermini de l'enemic, significant la derrota i desaparició d'un a costa de l'altre. Com he dit abans, l'escissió es presentava com una situació inevitable (quan en realitat mai tal possibilitat va existir). Exemples d'aquesta presentació n'hi ha a cabassos. El País, que va liderar aquesta mesquinesa, va publicar que el conflicte s'assemblava a la lluita entre Stalin i Trotski; El Periódico (Iolanda Mármol) va indicar que l'assemblea va començar "amb l'ai al cor i el fang fins als genolls", presentant la llista de membres del Consell Ciutadà proposada per Iglesias com "una 'camarilla' que l'han 'segrestat'"; La Vanguardia, que va profetitzar el col·lapse de Podem, va presentar a Iglesias com un bolxevic disposat a realitzar purgues; i així un llarg etcètera. I no diguem ja dels reportatges de la ultradreta com La Razón, l'ABC i altres. Va ser una obscenitat, una confusió en la qual algunes veus d'esquerra, per desgràcia, van caure també. Tals veus van criticar, amb raó, a Pablo Iglesias i a Íñigo Errejón per discutir en públic les seves diferències, però no van dir res crític cap als mitjans, que en realitat van ser els principals responsables de crear aquesta falsa imatge d'escissió, amb purgues incloses. Repeteixo que mai hi va haver possibilitat d'escissió, i no hi haurà cap purga d'Errejón, tal i com maliciosament s'està interpretant el fet que Errejón deixi de ser, probablement, secretari polític, doncs tal càrrec no existeix en cap altre partit, ja que tal responsabilitat recau en el secretari general. Aquest nomenament era una anomalia que havia de corregir-se, ja que crea confusió. Ara bé, segur que els mitjans continuaran parlant amb la simplicitat que han fet servir, sense cap respecte a la veracitat.

Des que em vaig reintegrar fa ja bastants anys a la vida acadèmica i política d'aquest país, he anat assenyalant, criticant i denunciant la manca de pluralitat en els mitjans i la seva funció propagandista. L'esbombada llibertat de premsa és la llibertat dels seus amos en els mitjans privats i dels partits governants en els mitjans públics que els instrumentalitzen. Són tots ells instruments al servei del poder, i tots ells comparteixen la seva hostilitat cap a les forces política que consideren amenaçadores per al poder que sostenen. Això no és exclusiu d'Espanya, però és molt més accentuat en aquest país, que té pràcticament una dictadura mediàtica, una cosa ben demostrada en el fet que no hi ha hagut ni un mitjà d'informació que hagi presentat de forma mitjanament objectiva el que ha passat a Vistalegre .

La immunitat dels mitjans i de la seva corrupció

Aquesta dictadura mediàtica té atemorits els dirigents progressistes del país. Pocs dirigents polítics d'esquerres la denuncien. Aplaudeixo, per tant, la crítica que va fer Pablo Iglesias al programa de la SER de Pepa Bueno per les manipulacions, falta a la veritat i vetos d'aquest programa (poden escoltar-ho en https://play.cadenaser.com/widget/audio / 001RD010000004454179 /), i a La Sexta Noche per no només mantenir sinó promoure a periodistes de sistemàtica i documentada manipulació i mentida, alguns d'ells còmplices amb policies que van falsificar documents per destruir Podemos. Reflecteix bé la immunitat dels mitjans i de l'Estat que els policies que van falsificar evidències en contra de Pablo Iglesias no hagin estat expedientats i continuïn treballant, i que el periodista còmplice en la distribució d'aquests falsedats continuï a La Sexta Noche. La immunitat de què gaudeix aquest tipus de corrupció a Espanya és aclaparadora i la població és conscient d'aquesta tasca de desinformació dels mitjans de persuasió, la qual cosa reflecteix la seva escassa credibilitat i la seva baixa popularitat. Avui criticar els mitjans, peça clau de l'establishment (que existeix a Espanya o en altres països com als EUA) financer i econòmic, i els seus instruments polítics, ha d'incloure també el rebuig als seus mitjans de persuasió. Hi ha un silenci ensordidor, basat en la por, que ha de trencar-se.

El popular rebuig als mitjans

Una figura política que va captar ràpidament aquesta realitat va ser el candidat Trump, que en contra del que els mitjans han presentat no té res de pallasso. És una persona d'una enorme astúcia política i amb una enorme capacitat de connexió amb les classes populars. Conscient de la impopularitat dels mitjans entre la classe treballadora, va fer de la seva denúncia un punt central de la seva campanya. En realitat van ser els propis mitjans, per estrany que sembli, els que havien promocionat al principi de les primàries al candidat Trump, com a manera d'anul·lar l'enemic Nº 1 de l'establishment nord-americà, el candidat socialista Bernie Sanders, que va ser el primer a denunciar el biaix i manipulació de la majoria d'aquests mitjans. Un cop anul·lat Sanders, Trump se'ls va anar de les mans. Ni més ni menys que el director de la cadena CBS havia dit que Trump donava grans audiències, el que representava uns grans beneficis empresarials, tot i que era conscient que seria un desastre per al país. Però no va ser Trump el que va començar o es va caracteritzar per la seva denúncia dels mitjans. Van ser les esquerres als EUA les que van documentar la sistemàtica manipulació i deformació de la realitat per aquests mitjans. Va ser la campanya de Bernie Sanders, per exemple, la que va documentar les falsedats del Washington Post en la seva campanya de difamació de la seva candidatura. El director d'El País, Antonio Caño, que al seu dia com a corresponsal de tal rotatiu als EUA va promocionar en els seus articles el partit d'ultradreta Tea Party (que va jugar més tard un paper clau en el sorgiment de Trump) (veure el meu article "El biaix profundament dretà d'Antonio Caño, el nou director d' 'el País'", Público, 24.02.14), i que va definir a Podemos com la força política germana de Trump (veure el meu article" Per què dono suport a Pablo Iglesias, a Podemos i a Unidos Podemos", Públic, 09.02.17), va intentar presentar el justificat enuig de Podemos cap El País com una mostra de pertànyer a la mateixa família política que Trump, que critica els mitjans. En realitat, la majoria de partits que rebutgen els establishments financers i econòmics, i els seus instruments polítics, també rebutgen els seus mitjans de propaganda i desinformació, com ha estat El País i altres mitjans en la seva cobertura de Podemos.

Sé que és costum afegir en aquesta crítica als mitjans la frase estàndard que hi ha molts bons professionals treballant en ells, la qual cosa és certa, però és frustrant el seu silenci, repeteixo, ensordidor sobre el que els seus diaris estan fent al servei del poder. D'aquí que consideri que és poc creïble, per exemple, la crítica d'Iñaki Gabilondo (persona que gaudeix de gran respecte en entorns progressistes) a Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, i en canvi no digui res de la campanya dels mitjans en els quals treballa, com ara El País i la Cadena SER, en contra de Podemos, contribuint a la immunitat de què gaudeixen aquests mitjans, que és summament perjudicial per a la democràcia espanyola. Segur que en són conscients.