Som en època de llistes electorals. La confecció de la llista de cada formació és complicada i molts cops conflictiva, sobretot quan cal decidir l’ordre de la llista i relacionar-la amb el nombre de llocs que raonablement es poden aconseguir. Veiem que algunes apunten més a la solidesa dels militants, altres a la incorporació de noms més o menys significatius d’independents o de gent propera a cada formació política. Podríem dir que cada opció ens mostra febleses i punts forts.

En el cas de Barcelona, pel que fins ara coneixem, sabem que CiU aposta per una llista de partit, amb anys de militància i de fer oposició. En moments en què la possibilitat de governar es veu més propera, sembla voler premiar-se la fidelitat i l’esforç ingrat de remar a la contra. Els fitxatges ja es faran en tot cas des del govern. Els socialistes són en una posició contrària. Trenta anys governant i un mandat força complicat semblen aconsellar fortes discontinuïtats en la llista. Es parla de noms de persones ben conegudes a la ciutat que des de la seva seniority ajudin a tornar a acostar els votants, benestants però de progrés, que han anat abandonant l’opció del PSC des de l’època, en aquest sentit daurada, que va representar Pasqual Maragall. ERC mostra el temor amb què encara les eleccions del 22 de maig, i cedeix protagonisme a Laporta i Reagrupament, amb una mena d’unió de febleses que la història ens diu que no sempre han funcionat. Cal estar atents també als darrers llocs de la llista de cada formació, ja que allà hi trobem suports i senyals que s’adrecen a l’electorat més enllà dels noms que aspiren a fer realment de regidors.