La dinàmica de desnonaments segueix imparable. I segueix sent un fet que la pèrdua de l’habitatge és el factor que més vulnerabilitat genera en la vida personal i familiar i que, per tant, més connexió directa té amb l’exclusió social. Són moltes les entitats d’acció social i molts els experts que coincideixen en la gravetat del que està passant. Com a exemple tenim la important tasca que desenvolupa una d’aquestes entitats, Arrels (www.arrelsfundació.org).

L’any passat, Arrels va atendre prop de 1.200 persones i va proporcionar sostre més de 50.000 nits. La seva forma d’operar és facilitar l’accés a les persones que ho necessiten, acompanyar-los en la seva pròpia dignificació i aconseguir que tornin a ser autònoms. El seu objectiu no és créixer. Estarien contents de poder ser prescindibles, però el que els està passant és que cada vegada hi ha més gent que truca als seus pisos i llars. No són, com creuen alguns, la millor alternativa possible per combatre la desigualtat i l’exclusió. Són allà recollint el que la xarxa social pública, el que les insuficiències de les polítiques socials, va generant de forma creixent. La situació actual està provocant una aturada brutal de la iniciativa pública en matèria d’habitatge, redueix la pressió sobre els ajuntaments perquè destinin sòl a habitatge social, i mentrestant es van multiplicant els desnonaments i les pèrdues de l’habitatge.

El país té un enorme deute privat, concentrat en el sector immobiliari. I no sembla pertinent abocar tota la responsabilitat sobre el que ha passat en la pretesa inconsciència de la gent que no va pensar en el que feia quan signava les obligacions hipotecàries que implicava la compra d’un pis. La combinació d’empreses de valoració del preu dels immobles en mans de les mateixes entitats financeres que després gestionaven els crèdits, les pressions per demanar la major quantitat possible de diners, per sobre del necessari per a la compra del pis, l’allargament dels anys a pagar per tal de facilitar l’assumpció de la hipoteca, i la manca de control sobre el que implicava aquella obligació en relació amb els salaris de les persones compromeses són molts dels elements que cal tenir en compte a l’hora de fer un balanç de víctimes i culpables. Les autoritats públiques no poden refugiar-se en la seva pretesa funció arbitral, ja que formaven part dels beneficiaris directes de la bombolla des del punt de vista impositiu i d’ingressos. Els canvis que s’han donat darrerament en la normativa que regula les execucions hipotecàries demostra que les indefensions dels ciutadans havien anat massa lluny.

Des del tercer sector d’acció social creix la convicció que les institucions públiques haurien de fer un estudi seriós, potser en forma de comissió parlamentària urgent, per tal d’activar una fórmula com ara la dació-lloguer (amb renda social i opció de compra) fent servir les eines de mediació que avui són a disposició. No pot ser que en un tema com aquest, de tanta repercussió social, la part més activa de les administracions siguin les forces policials contribuint a agilitar els desnonaments. Cal demanar més capacitat mediadora davant del sector financer i més esforç per servir de garant dels drets que puguin correspondre als ciutadans, i arribar, si cal i en certs casos, a presentar-se com a avaladors.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) (afectadosporlahipoteca.wordpress.com), que ja ha aconseguit aturar més de 70 desnonaments a tot Espanya, ha convocat una manifestació el proper diumenge a les sis de la tarda a Barcelona i en 26 ciutats més. Som, sens dubte, davant d’una reivindicació central en l’actual situació de crisi. El sector financer i bancari, directament responsable de la lògica especulativa que ens ha portat on som, és ara el que més resistències posa a contribuir a trobar sortides menys dramàtiques per als milers d’afectats, i, en canvi, és aquest mateix sector el que més ajudes ha rebut per part dels poders públics amb els diners de tots.

S’acosten les eleccions generals i cal exigir als partits que es defineixin sobre aquest tema. La combinació d’atur generalitzat, retallades socials i pèrdua d’habitatge només comportarà més conflictivitat social i més guetització i exclusió social. El problema és econòmic, però les conseqüències són polítiques i socials. Cal que tothom en sigui conscient.