Vicenç Navarro

Arran de l'atac terrorista a Barcelona i en altres centres urbans i pobles de Catalunya, hem vist durant aquests últims dies diversos fets que mereixen destacar-se. Un és l'esperit de solidaritat, autènticament exemplar, entre les diferents cultures existents a Catalunya, que va aconseguir la seva màxima expressió quan a Ripoll es va demanar que fos Hafida Oukabir, la persona musulmana germana de dos dels terroristes (un mort i l'altre a la presó ), qui resumís el sentiment del dolor i del rebuig cap al terrorisme que la població de Ripoll sentia. I a Barcelona, una altra persona, també musulmana, Miriam Hatibi, va ser una de les dues persones escollides per llegir el manifest de protesta i solidaritat, àmpliament aplaudit pel mig milió de persones presents. El crit espontani sorgit de la ciutadania, No Tenim Por! representava el sentiment generalitzat de la població barcelonina de no permetre que la por configurés el futur de la ciutat. L'alcaldessa Colau va definir d'una manera molt clara i emotiva el que aquest crit significava: era la crida a "que Barcelona continués sent el que sempre va ser i continua desitjant ser, és a dir, una ciutat oberta, plural, diversa i solidària".

Però també hi va haver aspectes no tan positius durant aquests dies de gran dolor, que van aparèixer tant a Catalunya com a la resta d'Espanya, que mereixen assenyalar-se també i que, en canvi (i d'una manera predictible) no van aparèixer en els majors mitjans de comunicació del país, altament controlats, bé per interessos financers (els mitjans privats) o pels partits governants (els mitjans públics). En aquest aspecte, és important assenyalar que l'excel·lent discurs fet per Hafida Oukabir a Ripoll incloïa un prec (diria jo exigència) a que les institucions catalanes fessin una autocrítica sobre el comportament que havien tingut tots aquests anys que van precedir l'atac terrorista, prec que ha passat desapercebut i desatès per complet. Per desgràcia, l'autocrítica no és una virtut àmpliament practicada en els mitjans de l'establishment polític-mediàtic del país, ni de Catalunya ni d'Espanya. Resultat de quaranta anys d'una dictadura enormement repressiva (convertint-se en el règim governant d'Espanya que ha atemorit i assassinat al major nombre d'espanyols que hagi existit en la seva recent història) i d'una transició immodèlica, existeix avui en tals mitjans una cultura democràtica poc desenvolupada. I la resposta a la crisi creada pel terrorisme per part de tals establishments va ser una clara prova d'això. Vegem alguns exemples.

La clara politització pels partits i moviments polítics dels fets

Un missatge fet amb gran contundència en la manifestació del dissabte 26 de l'agost (que es va centrar en una denúncia del terrorisme i una demanda perquè existeixi la pau) va ser un rebuig per part d'amplis sectors de la manifestació a la Monarquia Borbònica per la seva relació privilegiada amb la família reial de l'Aràbia Saudita (una de les cinc monarquies absolutes encara existents al món), i al partit governant a Espanya (el Partit Popular), per la seva activa i massiva venda d'armes espanyoles a aquell estat. Aplaudeixo aquesta crítica, i només lamento que no s'hagués fet molt abans. Però em fa pena que molts dels protagonistes d'aquestes protestes hagin tingut escassa credibilitat, ja que era obvi que el seu màxim interès era desacreditar els receptors del missatge -el monarca i el govern Rajoy- però, en canvi, semblava importar poc l'argument que utilitzaven per denunciar-los, és a dir, l'ajuda als estats (en aquest cas, l'Aràbia Saudita) que finançaven el terrorisme. Com vaig indicar en un altre article recent (Veure "El que no s'està dient arran de l'atac terrorista a Barcelona", Público, 24.08.17) tals veus, suposadament escandalitzades amb el comportament del rei i del govern Rajoy, han mantingut un silenci ensordidor sobre el suport que una institució enormement important a Catalunya ha donat a una altra dictadura tan absolutista i medieval (i esclavista) com la de l'Aràbia Saudita, que és Qatar, i que és també una de les majors finançadores de moviments jihadistes. Aquesta institució, protegida pel silenci, és ni més ni menys que el Club de Futbol de Barcelona que, a través de les samarretes dels jugadors ha estat promocionant a l'Estat de Qatar, una de les monarquies més absolutes i una de les dictadures més cruels existents al món, que també ha estat finançant al terrorisme jihadista. Em sembla bé que un conegut militant independentista aparegués gairebé al costat del rei Felip VI amb una pancarta en què es llegia "Felip, qui vol la pau no trafica en armes". Però tal protesta hagués tingut més credibilitat si aquell i altres milers d'independentistes, així com altres que denunciaven al rei i al govern Rajoy haguessin denunciat el Barça a cada partit de futbol que es jugava al seu camp, per promocionar Qatar. Mai vam veure tal denúncia o esbroncada al camp del Barça, i això malgrat que estigués ple de banderes independentistes. Per què callar tant de temps?

La doble moral dels majors mitjans de comunicació

I aquesta incoherència es va mostrar també, com era predictible, en els majors mitjans de comunicació catalans. Pràcticament cap d'ells va denunciar la transformació del Barça (al qual, amb raó, se li va presentar durant la dictadura com de "ser més que un club" per facilitar que la gent canalitzés el seu rebuig a la dictadura a través del futbol, sent l'única expressió col·lectiva permesa), en un mer instrument propagandista de l'estat de Qatar, una de les dictadures més cruels, opressives, esclavistes i que donen suport al terrorisme existents avui al món. Aquest silenci es va convertir en veto quan vaig enviar als tres rotatius més importants de Catalunya un article denunciant el Barça per això, sense que mai ho publiquessin (veure l'article "El Barça, ¿més que un club?". ARA, 06.06.16 ). La censura va ser la seva resposta. I tampoc va aparèixer tal denúncia als majors canals televisius de Catalunya, que també han silenciat aquella transformació que, es miri com es miri, és una ofensa a tots els que van lluitar per la democràcia i justícia social durant la dictadura, que veuen ara com els propietaris del Barça van transformar tal club defensor de la llibertat i de la democràcia en el promotor d'una dictadura cruel i terrorista. Aconsello als lectors que vegin l'excel·lent documental sobre la transformació política del Barça, presentat a nivell internacional per un canal públic de la televisió sueca, mostrant el que va ser i el que va representar el Barça durant la dictadura franquista, i el que ha arribat a ser aquests últims anys. (Veure-ho penjat al meu blog www.vnavarro.org). M'alegra veure que Jordi Évole en el seu article setmanal a El Periódico, dies després que jo denunciés el silenci sobre el Barça, publiqués la primera denúncia del Barça als mitjans que he vist a la premsa escrita en paper en aquest país.

La instrumentalització política del dolor de les víctimes per part dels majors mitjans d'informació

La manca de cultura democràtica que va caracteritzar la cultura mediàtica espanyola, que inclou la catalana, va aparèixer un cop més en la manera com es van cobrir els fets dramàtics ocorreguts a Barcelona. Tal biaix va aconseguir nivells vergonyosos en la presentació de les figures protagonistes de l'esdeveniment: les autoritats polítiques de caràcter institucional. A nivell de l'estat central la notícia preferent dels majors mitjans pròxims al partit governant a l'estat espanyol era mostrar el desig d'unitat i prevenció de la secessió, donant gran èmfasi a la necessitat de mantenir una coordinació dins de la unitat, mostrant, de nou, gran incoherència (hipocresia), ja que havia estat l'estat central el que havia mostrat menys cooperació, conseqüència del seu jacobisme, ocultant informació a les autoritats catalanes que hagués estat de gran ajuda, tal com ha documentat la premsa internacional. Però els mitjans públics de la Generalitat de Catalunya també van mostrar clars signes del biaix informatiu -al qual ens tenen acostumats- intentant negar la importància d'un avís rebut de Brussel·les sobre l'imam, sota la pobra excusa que era una simple nota "informal" .

Però aquesta utilització dels majors mitjans públics de la Generalitat de Catalunya, i sobretot de TV3, per promoure la secessió de Catalunya va ser la visibilitat preferencial que tal canal va donar a la figura del president Puigdemont i al vicepresident Oriol Junqueras, deixant molt en segon plànol a l'alcaldessa Ada Colau. L'única diferència amb la televisió pública espanyola és que en aquell canal el monarca i Rajoy van absorbir la majoria de visibilitat mediàtica. En ella l'alcaldessa Colau tampoc va aparèixer d'una manera molt visible. En qualsevol altre país demòcrata l'alcaldessa de la ciutat hagués liderat la manifestació ciutadana. No així a Espanya. I la utilització de TV3 per promoure el secessionisme va aconseguir nivells extrems, com les entrevistes fetes durant la marxa del 26 d'agost en homenatge a les víctimes, als dos dirigents del moviment proindependència, el president de l'ANC i el d'Òmnium, donant-los un protagonisme que no se li va donar a cap altra associació, tot i que tenien molta més centralitat en la crisi terrorista que aquests personatges polítics. Crec que a l'audiència li hauria agradat més que s'entrevistés a personal del sistema sanitari d'urgències, per exemple (que probablement s'haurien queixat, amb raó, de la manca de recursos, resultat de les retallades sanitàries del govern Junts Pel Sí), que no a aquests dirigents de moviments secessionistes que apareixen contínuament en tals mitjans promovent la secessió.

I també hauria de fer-se una crítica a les Esglésies, incloent les musulmanes, que no es va fer

Però les crítiques s’haurien també estendre, com bé demanava Hafida Oukabir, a les comunitats religioses, que van actuar amb gran solidaritat durant la crisi, la qual cosa aplaudeixo, però van oblidar en el període pre-crisi la responsabilitat que totes elles van tenir en contribuir a crear les condicions perquè tal atac ocorregués. I és aquí on hauria de criticar-se a les religions, o més ben dit, a les Esglésies (les institucions humanes que gestionen les religions) per la seva actitud moralitzant, arrogant i escassament democràtica. El lector em permetrà fer una reflexió molt local i que espero aclareixi el que dic. Si vostè va al bell poble de Cadaqués a l'Alt Empordà, veurà que en un lloc molt prominent de la façana de l'Església hi ha un rellotge de sol. I sota aquesta rellotge hi ha una frase que ho resumeix tot. Diu "Jo (el rellotge de sol) sense sol no sóc res. Tu sense fe no ets res ". Aquesta frase és enormement insultant per als que no som creients, a definir-nos com a part del no-res. Sota aquest lema de superioritat moral, que es presenta en totes les religions, les Esglésies s'han atribuït la potestat de dominar, explotar i violar tots els drets humans imaginables. I la història del nostre país és un exemple d'això. Hi va haver èpoques a Catalunya, a Espanya i a Europa, en què el terrorisme de l'Església Catòlica -com en l'època de la Inquisició- o durant el seu suport a la dictadura, estava generalitzat. Això no s'ha ensenyat a les nostres escoles i s'hauria d'haver fet.

L'Estat hauria de respectar les religions, però regular les seves Esglésies

I l'altre punt que hauria també criticar és l'excessiva permissivitat de l'Estat espanyol (sigui central, autonòmic o local) cap a les Esglésies. I estic parlant de totes les Esglésies, que a través de l'ensenyament i normativa moral que promouen arribar a una enorme influència sobre la població. En realitat, un dels instruments més importants que va utilitzar la dictadura franquista per mantenir-se al poder va ser l'Església Catòlica, que era una branca de l'Estat (els sacerdots eren pagats per l'Estat i els bisbes eren nomenats pel dictador), i que va adoctrinar durant quaranta anys a tota la població. Fins i tot avui l'Església Catòlica continua exercint una enorme influència en la cultura general de l'Estat, sent una de les màximes promotores, per exemple, de la uninacionalitat de l'Estat i del masclisme al país.

A l'Espanya actual, les Esglésies (totes) estan en situació privilegiada, la catòlica molt més que qualsevol altra, sent això una conseqüència directa, en el cas de l'Església Catòlica, de la continuació de la cultura franquista a les institucions de l'Estat. I aquest privilegi inclou una tolerància excessiva que té components antidemocràtics, la qual cosa repercuteix negativament sobre la formació i educació de la ciutadania. I això s'aplica també a l'Església musulmana existent a Espanya. Els imams -com educadors dels seus feligresos- haurien d'estar regulats, aprovats i registrats per l'Estat (sigui aquest central, autonòmic o local), assegurant-se que comparteixen els valors democràtics del país. No pot ser que algunes Esglésies Musulmanes siguin "illes d'altres països" dins del país, finançades des de fora, transmetent una cultura diferent de la del lloc on resideixen i viuen els seus feligresos. És més, els imams haurien de parlar el llenguatge dels seus feligresos i tenir els valors democràtics de la societat on s'ubiquen. Aquesta normativa, existent ja en altres països, s'hauria d'aplicar a totes les Esglésies, i també a la musulmana a Espanya. I les comunitats musulmanes necessiten pressionar perquè això passi.

La integració dels joves musulmans a la societat

Però tals comunitats haurien de pressionar (juntament amb tota la societat) perquè s'integri als joves en la societat. El que és més important conèixer, de tot el que ha passat, és saber per què uns joves que semblaven integrats a la societat catalana es van convertir en terroristes. Aquest és el gran tema del qual gairebé no s'ha parlat. Carregar totes les culpes a l’imam és insuficient. Tan important és el missatge com el missatger. Què és el que es va estar transmetent als joves? Era la transmissió de les brutalitats que s'estan cometent en els països de majoria musulmana en els quals els governs occidentals, com Espanya, estan bombardejant o ajudant a bombardejar a les seves poblacions? O va ser la seva motivació religiosa la de matar els infidels? O pot el desig de recuperar Andalusia remuntar llavors a l'època medieval? Aquestes són preguntes que han de respondre, ja que això pot portar-nos a una reflexió general, molt necessària, sobre quin és el paper de les Esglésies en una societat democràtica, dins d'un altre debat, fins i tot més urgent i necessari, de quina és la funció dels mitjans de comunicació a casa nostra, que més que ser d'informació són de persuasió. La llibertat i la democràcia depenen, en part, d'això.