Vicenç Navarro

L'estat actual de la pandèmia mostra clarament que a Europa, en alguns països més i en d'altres menys, hi ha una gran distància entre el que s'ha de fer (com proposa el coneixement científic) i el que estan fent els poders públics a diferents nivells de govern per controlar-la. Aquesta distància s'explica per moltes raons, però una d'important és la ignorància, o desconeixement, del que aquestes autoritats acostumen a conèixer sobre la pandèmia i les seves conseqüències. Els establishments polítics i mediàtics dominants a la majoria de països de la Unió Europea estan avui ansiosos per promoure una visió incorrecta segons la qual estem en la recta final de la pandèmia, havent superat ja la part més dura, avançant cap a un retorn a la normalitat. La veritat objectiva, però, està lluny d'una visió triomfalista segons la qual estariem veient el final de la pandèmia. De fet, diversos governs europeus, com el dels Països Baixos, han hagut de fer marxa enrere recentment després de la suposada pandèmia desapareguda que va tornara aparèixer amb la variant Delta , que va canviar el pronòstic. I una mica el mateix passarà a la Gran Bretanya, on el primer ministre Johnson va declarar aquest dilluns el Dia de la Llibertat, imitant la presidenta Ayuso, de la Comunitat de Madrid (de similar persuasió política), alliberant ja la població de qualsevol tipus de política restrictiva que s'havia aprovat per evitar la propagació de la pandèmia, indicant així el retorn a la plena normalitat. Els asseguro que veuran quelcom semblant al que ha passat als Països Baixos també a la Gran Bretanya. Espanya no ha arribat a aquest nivell, però hi ha un cert triomfalisme que ha donat lloc a mesures clarament errònies i precipitades, tant a nivell central com autonòmic, havent estat Madrid i Catalunya especialment triomfalistes. El cost del triomfalisme és molt elevat a causa de la ignorància que el sosté i promou. Amaga una realitat molt diferent que sempre acabarà imposant-se.

La por d'enfrontar-se als poders fàctics per part dels poders públics

A banda de la ignorància i del desconeixement, també hi ha un altre fenomen molt generalitzat entre els poders públics europeus encarregats de gestionar la pandèmia i és la por d'enfrontar-se a grups de gran poder que tenen molta influència en la configuració de polítiques públiques que afecten l'evolució de la pandèmia. El cas més evident és el gran retard en l'inici de la vacunació a la Unió Europea (i la seva generalització a la resta del món). Fruit de la terrible gestió de la Comissió Europea (dominada per forces conservadores i neoliberals – vegeu el meu article L'ocultada causa del fracàs de la Unió Europea en la provisió de vacunes anti COVID-19, (Públic - 21 d'abril de 2021), no es va atrevir a aplicar el que la majoria d'institucions científiques suggerien, que proposava a les autoritats públiques interrompre els drets de propietat de les empreses farmacèutiques productores de vacunes anti -COVID, eliminant les seves patents per permetre la producció massiva tant a Europa com a nivell mundial.

Aquesta situació dificulta enormement el control de la pandèmia. I és èticament insostenible, perquè aquestes vacunes han estat finançades públicament, amb la qual cosa la despesa pública ha significat un suport essencial per a la producció de vacunes, beneficiant en gran mesura a les empreses productores que han aconseguit beneficis exuberants que es regeixen únicament i exclusivament per les lleis del mercat que exclouen la major part de la població mundial que no podrà accedir-hi (vegeu l'article de Pierre Giuseppe Fortunato, Fighting COVIDrequires fewer patents and more State (Social Europe 20 de juliol del 2021). Aquest protagonisme dels interessos empresarials que responen a un criteri purament mercantil és un suïcidi col·lectiu, perquè l'evidència assenyala que, tret que la pandèmia es resolgui globalment, no només no es resoldrà,sinó que fins i tot pot empitjorar.

La necessitat de vacunació i les seves dificultats: el pròxim problema a Europa

Espanya finalment està vacunant ràpidament i cal fellicitar els poders públics per aquest motiu. És una mostra més de l'èxit del Servei Nacional de Salut malgrat el seu infrafinançament. Però aviat Espanya tindrà un problema, ja que és molt probable que el nivell de vacunació no arribi als alts percentatges que caldria exigir per assolir el grau d'immunitat col·lectiva necessari per recuperar algun tipus de normalitat. I això serà com a conseqüència de la resistència de sectors de la població a la vacunació, resistència que existeix, primordialment, pel desconeixement que fa que sectors de la població siguin vulnerables a tot un seguit de falsedats que transmeten en general les ultradretes de sempre. El cas més clar és el trumpisme (molt estès a Espanya), que explica que als estats dels EUA aquest moviment sigui molt fort i és on el nivell de vacunació és més baix. I és possible que quelcom similar passi en algunes parts del territori espanyol.

Hi ha una cultura generalitzada en amplis sectors de les dretes i les extremes dretes espanyoles, que emfasitzen un individualisme molt accentuat, que posa el dret individual per sobre de qualsevol altre argument, inclòs l'interès comú. És l'actitud de menyspreu als interessos col·lectius. Aquesta actitud que posa el desig personal per sobre de totes les altres consideracions, va ser clarament expressada pel president Aznar amb la seva famosa frase "querer hacer lo me dé la gana", o com va dir un altre individu d'orientació política similar a La Sexta Noche: "lo que pase por los cojones", que juntament amb l'anticientifisme estan molt estesos entre les dretes trumpistes a Espanya. Aquestes posicions es troben molt generalitzades i representen una amenaça per al control de la pandèmia i que s'està estenent internacionalment, clarament promogudes pels sectors econòmics i financers dominants als països europeus, que creuen que larecuperació econòmica ha de ser una prioritat, sigui quin sigui el cost humà que això comporti.

L'altra alternativa al trumpisme és posar el bé comú per sobre de l'interès individual, incloent-hi el protagonisme del que és públic sobre el privat, dels interessos comuns sobre els individuals, de la solidaritat sobre l'egoisme i de la ciència sobre la ignorància. Al famós crit d'un general feixista fundador de La Legió el 1936 davant d'un discurs de l'intel·lectual Miguel de Unamuno: "¡abajo la inteligencia! ¡viva la muerte! ", cal promoure l'alternativa "Visca la ciència de la vida! Fora la ignorància i la mort! ", I en aquesta cultura de solidaritat, la disponibilitat de vacunes per a tothom arreu del món és un objectiu urgent i necessari, al qual cal afegir també l'objectiu de fer obligatòria la vacunació.

El ciutadà no només té drets, sinó que també té deures

Aquest principi: "l'obligació de vacunar-se", és en general, àmpliament acceptat en el cas dels nadons, que han de ser vacunats obligatòriament per protegir-los de tota una sèrie de malalties contagioses com la verola, el xarampió, el tètanus i la tos ferina, vacunació que ha significat evitar la mort de més de tres milions d'infants a nivell mundial (Katie Gravagna et al. "Global assessment of national mandatory vaccinations policy", Science -17 Nov, 2020). Ara, aquesta tolerància o acceptació és menor quan parlem d'adults, i encara menys,quan parlem de la vacuna anti-COVID. Hi ha prou acceptació per a que sigui obligatòria per al personal sanitari que està més en risc i que té cura de la major part de pacients amb aquesta malaltia. I aquesta obligació també s'ha estès a les persones que treballen en atenció domiciliària en serveis a persones dependents. I també a diversos països, com França, s'ha incentivat la vacunació anti-COVID, fent d'això una condició per poder viatjar, poder anar a restaurants, al cinema o el que sigui. Però no n'hi ha prou en una situació en la qual la malaltia és altament contagiosa, com passa ara amb la variant Delta, doncs el control de la pandèmia exigeix una resposta més activa. D'aquí la necessitat de l'obligació de vacunar.

L'oposició a la vacunació obligatòria contra la COVID-19 argumenta que no hi ha, en teoria,prou coneixement sobre els possibles danys col·laterals, la qual cosa no és del tot certa, ja que ja hi ha molta experiència, precisament per a les vacunes COVID més reeixides i eficaces, que documenten clarament que els possibles efectes secundaris de la vacunació són molt menors en comparació amb l'enorme dany causat a la persona i a la col·lectivitat a la qual pertany en cas de no vacunar-se.

Cal aconseguir nivells de vacunació del 70-80% de la població si més no per recuperar una situació de certa normalitat. I es podria fer, però això caldria l'obligatorietat. A diversos països, com França, això ja s'està fent de manera indirecta, ja que moltes activitats del ciutadà estan condicionades a que presenti aquesta documentació de vacunació. I paradoxalment, els Estats Units, un país molt liberal, ha suggerit que als llocs de treball es consideri l'obligatorietat, perquè no és just que els treballadors es vegin perjudicats perquè alguns no volen vacunar-se, infectant tots els altres. El govern federal així ho recomana. I un punt fonamental és qui decideix, qui es veu afectat, i on es defineixen les excepcions. I aquí és on la pandèmia (i ara concretament el procés de vacunació), està generant una dinàmica en què les clares insuficiències demostrades està generant una demanda popular de major participació ciutadana en els processos de presa de decisions, redefinint i enriquint la democràcia, avui encara molt limitada a Espanya.