30 anys de música independent amb el segell barceloní Bcore: "Un disc és un llegat, una llavor"

Jordi Llansamà (Barcelona, 1967), més conegut com Jordi Bcore, és una persona que prefereix fer les coses ell mateix a que li facin. La proximitat, qualitat i no quantitat i el tracte humà per sobre del bussines, com li agrada dir, són la seva raó de ser. Una manera de viure i de fer que va encaixar ràpidament amb allò que van popularitzar els primers punks amb el do it yourself. Tot es redueix a una filosofia tan fàcil d'entendre com difícil de mantenir en el temps: fes-ho tu mateix, no esperis que ningú ho faci per tu. I això és el que ha estat fent des de fa 30 anys al capdavant del segell Bcore, probablement la discogràfica independent més influent i respectada de Catalunya i part de l'estranger.

Encara som a l'agost i quasi tothom està de vacances. Complicat que algú et doni una entrevista. Allò normal seria que et diguessin que en tot cas ja parlarem al setembre. Llansamà però, contesta ràpid a la petició, sense límit de temps. Proper i rialler, es nota, fins i tot a través de videoconferència, que el que fa l'apassiona i que li encanta parlar-ne i explicar com han estat tots aquests anys al capdavant d'un segell discogràfic.

Estiueja a Palafrugell i malgrat el que pugui semblar –tant Palafrugell com Sant Feliu de Guíxols tenen des de fa anys una potent escena underground– és pura casualitat. O més ben dit, tradició familiar. "Sempre em tingut tirada a la Costa Brava. Amb els meus pares ja havíem fet Tossa, Platja d'Aro, Calonge... Això se't queda gravat i a més després et trobes amb tot això que continua per aquí".

Com portes tot el que està passant?

A nivell personal, "és una mica rollo, sobretot si tens una nena petita i és filla única. Està acostumada a socialitzar molt i ho ha passat fatal". Pel que fa al segell, "hem tingut la gran sort que ens dediquem a una cosa que no volia ningú com es la venda física de discos". El segell, molt adaptat a la venda online, "potser perquè la gent s'estava avorrint o potser perquè han volgut donar-li suport", el cert és que "tenien en compte com ho ha passat altre gent, nosaltres ho hem passat més o menys bé".

Fins i tot han millorat en vendes arran d'unes quantes reedicions que tenien preparades per treure al llarg de l'any i alguna novetat pel 30 aniversari. Amb la pandèmia tot es va precipitar. "Les vam treure de cop i van funcionar bé". Entre elles la reedició del Viva la guerra de Stand Still, Nueva Vulcano o Xmilk. "Coses que ja sabíem que funcionarien i el fet d'estar confinats ha fet que la gent no estigues tan despistada, tothom s'ha assabentat i ha hagut moviment".

Nascut al barri de Les Corts, la seva mare tenia una perruqueria i el seu pare treballava a l'editorial Bruguera. Cada divendres, el seu pare li portava un sobre amb tots els còmics. "Crec que això ha fet que no sigui un gran lector", explica rient. De ben petit però ja li agradava l'intercanvi. "Estiuejava a casa d'uns amics dels meus pares i teníem morera, allà n'agafava molta i quan tornava al cole l'intercanviava per cucs de seda. Té molt a veure amb l'intercanvi de discos: jo no tinc aquests i te'l canvio per un altre. No deixa de ser un petit comerç".

Quin va ser el teu primer record musical?

"La meva germana no era gaire musiquera i el que m'arribava dels meus pares era lo típic", però que amb el temps, sigui per la nostàlgia o per altres raons ho escolta amb unes altres orelles. Julio Iglesias, Camilo Sesto, Serrat, Machín... cantants que en aquell moment odiava però que ara "m'agraden perquè els escolto com a melòman". Música que diu, el transporta a aquella època.

Entre els discos que escoltava a casa seva i el seu cosí, que llegia El Víbora, va descobrir el rock. Però més que musicalment, el que més va impactar a un jove Jordi Llansamà, va ser com anava vestit el seu cosí. "Es pintava les sabates amb pintura, anava amb l'imperdible, em va entrar més per l'estètica que anava en contra de tot el que es veia en aquells moments". L'altre influència va ser un amic amb el que estiuejava i que li agradava molt la música disco. "Aquesta va ser una gran influència que quan vaig entrar al punk vaig deixar de banda i que ara, com al Julio Iglesias o el Camilo Sesto, també aprecio molt. Son capes que es van posant, que no les veus, però hi són".

El primer àlbum el recordes?

"Vaig tenir una època que em vaig flipar amb el reggae. Tenia un mega pòster del Bob Marley fumant-se un canutu a l'habitació". Ni tan sols era en vinil. "Les cintes de Bob Marley les tinc en casset originals". El primer concert al que recorda haver anat va ser al de Decibelios , al desaparegut Studio 54 de Barcelona. "Crec que va ser al desembre del 1984", recorda. El futur fundador de Bcore ja havia entrar de ple al underground barceloní de l'època. "Ja escoltava Ràdio Pika i punk". Llansamà va quedar tan impactat amb aquell concert que a l'endemà es van rapar el cap. “També tinc aquesta capa de música Oi! Tinc molts referents de tota aquella música".

"El que recordo més d'aquella època es la camaraderia", explica, "anàvem a bars on hi hagués música i la birra fos barata, no gaire diferent d'avui dia". El Kafé Volter, el Makoki i sobretot Ràdio Pika. "Era com el Google d'ara. Posaves la ràdio i t'assabentaves de tot: concerts, botigues alternatives...". Una d'aquestes botigues era Informe, al carrer del Carme. “En aquella època els apartats de punk o hardcore en una tenda de discos ni tan sols existien. Els discos de punk i hardcore els portava algú de fora o no els veies enlloc”.

Seria en aquests llocs on el futur Jordi Bcore va començar a conèixer la gent que formaven grups com Subterranean Kids o L'Odi Social. Una escena musical que seria l'antesala del que després va ser Bcore i que Jordi Llansamà va recollir amb tota mena de detalls al seu llibre Harto de Todo. Historia Oral del punk en la ciudad de Barcelona 1979-1987 (Bcore, 2011). "Volia reivindicar aquells grups que van obrir el camí, que no tenien cap mena de pretensió. Tenir un grup en aquell moment era totalment kamikaze. No era per guanyar diners, ni per lligar, ni tan sols per anar de gira o treure un disc. Era la ràbia continguda, una vomitada”.

I així arribem al 1990. L'any que es va editar la primera referència de la discogràfica, No problem dels Cornflakes. La llavor de la idea però, ja hi era alguns anys abans. "El 1987 ja estava en actiu el que es deia Bcore Produccions. En aquell moment bàsicament el que fèiem eren còpies de casset de concerts de Minor Threat per exemple, distribució d'alguns discos i fèiem moltes samarretes i parxes". Llansamà feia poc que treballava en un estudi de disseny i quan va arribar el moment de cobrar el seu primer sou "li vaig dir que no volia cobrar amb diners, que volia una insoladora que tenien allà per fer samarretes".

La insoladora estava al pis d'un amic, però apart de samarretes i distribució també s'hi feia trapixeo: LSD, marihuana.... Això a Llansamà no li va agradar gaire. "No em molava barrejar coses". El punt d'inflexió però, va ser el dia que es va trobar la màquina d'insolar penjada cap per avall donant llum a plantes de maria. "Aquell dia va ser quan vaig dir: aneu a la puta merda. Els hi vaig dir que no volia res de pasta, que jo em quedava la màquina i la marca, que l'havia creat jo. Aquí vam partir peres i me'n vaig anar jo sol com a Bcore", abreviació de Barcelona hardcore.

La seva primera oficina va ser a una perruqueria de Les Corts, "on encara hi havien els rentacaps i tot". La segona va ser en un principal del mateix barri. I fa deu anys es va traslladar on és ara, al barri de Gràcia, on va aprofitar per posar-hi una botiga física, que com li agrada dir, "és tota una declaració d’intencions".

Perquè els Cornflakes? "Vaig veure que eren diferents a tota l'escena d'abans". El seu cantant, l'Abel González, diu Llansamà "va ser el primer cantant autòcton que es va atrevir a posar melodia al hardcore, una mica com els Descendents, amb lletres més quotidianes sobre la novia que t'ha deixat o l'amistat". Llansamà tenia 22 anys. "No vaig dir: ara faré un segell i trauré discos". No hi havia cap intenció de donar-li continuïtat. "De fet ho vaig anar compaginant diversos anys amb la feina de dissenyador fins que el meu jefe em va dir: ei tio, et dono el finiquito i dedicat a això". "Igual és una cosa molt catalana", explica, "però el tema era: fem el primer disco i quan recuperem els diners en fem un altre". Des de llavors la llista després de 30 anys editant bandes és interminable i arriba avui dia a més de 350 referències. Standstill, Xmilk, 24 Ideas, Aina, No More Lies, Delorean, The Unfinished Sympathy, Nueva Vulcano, Cala Vento, Joan Colomo, The New Raemon...

Amb grups tan diversos, es pot parlar de so Bcore? "Tant com a so no sé, igual una línia similar. Però algo que només escoltar-ho diguis: això és Bcore, no. Però per la gent crec que sí. Al Santi li passa que li venen grups i li diuen: ens fliparia sonar com el The Ionic Spell de Stand Still".

I és que part de la culpa del so dels grups de Bcore la tenen en Xavi Navarro, més conegut com a Mr. Pri i l'antic estudi de gravació Locate 0 de Barcelona i Santi Garcia i el seu estudi Ultramarinos Costa Brava de Sant Feliu de Guíxols. "Són els qui han gravat el gruix de grups. Ha sigut una retroalimentació. I sobretot per mi ha estat una cosa collonuda que m'ha facilitat la feina".

En una setmana poden arribar tres o quatre propostes a la taula de Bcore. Més de 180 a l'any. "És una putada perquè moltes vegades no pots prestar-li l'atenció que es mereixen. No t'ho pots mirar-los tots. És veritat que també tens l'orella molt curtida i ràpidament pots veure si allò pot tenir interès o no".

Què ha de tenir un grup perquè l'editi Bcore?

"Moltes vegades hi ha un plano personal important, la sensació que em donen les persones que estan darrera el grup. Un grup pot ser molt bo però si parles amb ells i són uns gilipolles m'ho estalvio. El factor humà el tinc molt en compte". L'altre factor és el directe. "Que en directe sigui bo, que m'atreguin i hi hagi energia". Després de 30 anys però, Llansamà confessa que està fent una obertura musical, sobretot de grups més joves. "Ens hem de renovar, ha d'entrar nova sang perquè això estigui més oxigenat".

Com a part d'això, Bcore ha editat grups a través d'Adarce, un nou segell que va nàixer amb la intenció de fer reedicions de bandes espanyoles dels 60 i 70 que costaven de trobar, però que quan va aparèixer un grup que li agradava molt i no quadrava amb Bcore "vam decidir obrir el segell i començar a treure grups actuals".

En el mini documental estrenat ara fa cinc anys, Soroll de tot cor. 25 anys de Bcore al començament es diu que t'expresses artísticament a través dels grups que edites. "Hi estic totalment d'acord. A mi quan em pregunten què m'agrada dic: fer discos. Inclús el directe m'agrada menys que els discos. En canvi tota la feina que hi ha darrera del disco, des del disseny de la portada, la producció, la gravació... i sobretot perquè és com un llegat, és una cosa física que es queda allà. És com una llavor".

Com a bon melòman Jordi Bcore té una col·lecció de 4.000 vinils i entre 5.000 i 6.000 singles. "Sóc un gran consumidor de discos. I sobretot discos de segona mà. Quan compres un disco dels 60 o 70 que els col·leccionistes volen que estigui perfecte... amb l'àudio vale, però totes les imperfeccions, el gastat de la carpeta, que tingui un escriptura... allò ha tingut una vida, ha estat en una casa, ara està en un altre... igual és d'algú que se'l va comprar amb tota la il·lusió i amor del món i ara aquests disco el tinc jo aquí. És com tenir trossos de la història".

Què ha estat el millor i el pitjor d'aquests 30 anys?

"El millor que m'ha passat és el meu entorn, la gent que he anat coneixent i poder dedicar-me al que més m'agrada. Em sento un gran privilegiat". Pel que fa al pitjor, a Llansamà li costa contestar la pregunta. No troba gaires moments dolents, "però potser lo pitjor són cagades pròpies d'haver perdut una mica el nord i no haver seguit una línia molt concreta. Errades en vas fent, però vas encertant a base de fer-ne i corregint".

La il·lusió però és la del primer dia. "Quan hi han comandes i veig tot de caixes que tenen que sortir de l'oficina, no només veig ingressos, és la il·lusió de saber que aquells discos van a cases de gent i que obriran els paquets. Sóc un gran obridor de paquets. És una il·lusió que no he perdut".

On queda el Do It Yourself després de tants anys?

"És la base encara a dia d'avui. La cosa ha tornat tan a l'inici, que per exemple ja no tenim distribuïdor. Som nosaltres mateixos que enviem els discos a les botigues i treballem amb les botigues directament. Moltes vegades baixo jo mateix amb metro a Revolver a portar discos. És una cosa molt casera”.

I el futur de Bcore i de la música? "Nosaltres com ens dediquem més a allò físic, esperem que en comptes de desaparèixer s'instauri cada vegada una miqueta més això de consumir música i que vulguin tenir l'objecte". La música en directe però "ara mateix la veig bastant fotuda i tothom en sortirà escaldat, però els grans festivals els que més. Perquè això que estem veient ara tenim tots clar que no són concerts, oi?".