Público
Público

5 dies que resumeixen els 90 anys d'història del Parlament de Catalunya

La cambra legislativa commemorarà aquest dimarts les nou dècades de vida amb un ple que comptarà amb l'assistència, entre d'altres, dels expresidents del Govern Jordi Pujol, José Montilla i Artur Mas. La seva història reuneix els principals episodis de la política catalana contemporània

2018 - Façana del Palau del Parlament, al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
Façana del Palau del Parlament, al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Viquipèdia

El Parlament de Catalunya arriba als 90 anys de vida i ho celebrarà aquest dimarts a la tarda amb un ple commemoratiu a l'hemicicle. Les nou dècades de la institució legislativa permeten resumir la política catalana contemporània, des de l'època de la II República fins els moments més intensos del Procés independentista, sense oblidar els més de 40 anys que l'organisme va estar suprimit sota la dictadura franquista. L'acte commemoratiu comptarà amb la presència dels expresidents de la Generalitat José Montilla, Artur Mas i, sobretot, Jordi Pujol, que reapareixerà després de l'ictus patit al setembre i que tornarà a la cambra per primera vegada des del 2016.

Abans de detallar cinc dates que, justament, permeten fer un recorregut per la història del legislatiu i, de retruc, per la política catalana dels segles XX i XXI, ens aturem en l'edifici, el Palau del Parlament. Obra del flamenc Joris Prosper Van Verboom, va ser construït al segle XVIII com arsenal per a la fortalesa militar de la Ciutadella, aixecada per ordres de Felip V amb la voluntat de controlar Barcelona després d'arrasar-la en la Guerra de Successió, que va viure el darrer capítol a la ciutat amb la seva caiguda de l'11 de setembre de 1714.

A finals del segle XIX, però, l'edifici va viure la seva primera gran reforma per ser transformat en la residència de la família reial espanyola de cara a l'Exposició Universal que va acollir Barcelona el 1888. El 1900, passaria a ser la seu del Museu Municipal d'Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona, mentre que el 1932 viuria nous canvis amb l'arribada de la II República, convertint-se en la seu d'un Parlament de Catalunya que feia els primers passos. Els temps foscos de la dictadura franquista van provocar que perdés la seva funció legislativa i tornés als usos militar, fins que el 1945 va destinar-se al Museu d'Art Modern de Catalunya. La restauració democràtica faria que, finalment, tornés a esdevenir la seu del Parlament, una tasca que ha mantingut des d'aleshores.

6 de desembre de 1932

El 6 de desembre de 1932 va celebrar-se la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya. El país havia recuperat un òrgan legislatiu propi després de l'aprovació definitiva, al setembre d'aquell any, de l'Estatut d'autonomia, conegut com a Estatut de Núria, ja que part del seu contingut es va redactar en aquest escenari. El 20 de novembre se celebrarien les primeres -i úniques- eleccions al Parlament durant la II República, amb una victòria incontestable d'ERC.

El partit de Francesc Macià i Lluís Companys va acumular 56 diputats d'un total de 85, superant amb molta claredat la dreta de la Lliga Regionalista -la formació de Francesc Cambó- que es quedaria en 16. Les altres formacions amb representació a la cambra van ser la Unió Socialista de Catalunya, amb 5 diputats; el Partit Radical Autònom de les Comarques Tarragonines, amb 4; la Unió Catalanista (1), el Partit Republicà Federal (1), el Partit Català Republicà (1) i Unió Democràtica de Catalunya (1).

Macià, com a president provisional de la Generalitat -seria investit el dia 14-, va pronunciar el principal discurs d'aquella sessió del 6 de desembre. Paral·lelament, Lluís Companys va ser escollit president d'una Mesa interina, que seria ratificada definitivament una setmana després, el dia 13. A banda de Companys, aquella primera Mesa tindria com a membres Joan Casanovas (ERC), com a vicepresident primer; Antoni Martínez (Lliga), com a vicepresident segon; i Martí Rouret i Antoni Dot (ERC), Josep M. Casabò (Lliga) i Carles Gerhard (Unió Socialista), com a secretaris. La política catalana vivia un moment iniciàtic, marcat per la il·lusió i l'esperança, però que seria convuls i s'allargaria pocs anys.

1 de gener de 1934

Feia poc més d'un any que el Parlament de Catalunya havia estrenat l'activitat i ja vivia un canvi notable: en un ple extraordinari, l'1 de gener de 1934 Lluís Companys era escollit president de la Generalitat. Una setmana abans, el 25 de desembre, havia mort sobtadament Francesc Macià. Nou mesos després, Companys i el gruix del seu govern van ser detinguts i empresonats arran de la proclamació, el 6 d'octubre, de l'Estat català dins de la República Federal Espanyola.

El pèndol polític s'havia mogut i en les eleccions espanyoles s'havia imposat la dreta extrema de la CEDA, que governava l'Estat i va optar per reprimir l'autogovern català. Companys i la resta de membres de la Generalitat serien indultats després del triomf electoral del Front Popular al febrer del 36. Com se sap, però, passarien només cinc mesos abans del cop d'estat militar que originaria una guerra civil que acabaria amb la victòria feixista i l'exili de bona part de l'elit republicana. Companys, que s'havia exiliat a França, va ser detingut per la Gestapo nazi l'agost de 1940 i transferit a les autoritats franquistes, que l'executarien el 15 d'octubre d'aquell any al Castell de Montjuïc.

La dictadura comportaria la supressió de l'autogovern català i, consegüentment, la clausura del Parlament com a òrgan legislatiu. La cambra només sobreviuria a l'exili, i de manera molt precària, en les següents quatre dècades. Josep Irla, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Serra i Moret i Francesc Farreras i Duran se succeirien en la presidència del Parlament en la llarga etapa de l'exili.

10 d'abril de 1980

L'última reunió oficial del Parlament al seu palau abans de la dictadura va celebrar-se l'1 d'octubre del 1938 i l'activitat legislativa com a tal no hi tornaria fins el 10 d'abril de 1980. Aquell dia va acollir la sessió constitutiva de la primera legislatura catalana des de la recuperació democràtica, produïda després de les eleccions autonòmiques del 20 de març. Els comicis, al seu torn, havien culminat el procés generat arran de l'aprovació de l'Estatut, l'octubre del 1979. El dirigent d'ERC Heribert Barrera va ser escollit president de la cambra, una de les tornes de l'acord que la seva formació havia signat amb CiU a canvi d'investir Jordi Pujol com a president de la Generalitat.

CiU s'havia imposat als comicis, amb 43 diputats, 10 més que el PSC, mentre que el PSUC en va sumar 25, la UCD -el partit d'Adolfo Suárez- va quedar-se en 18, Esquerra en va obtenir 14 i el Partit Socialista d'Andalusia, dos. Pujol seria investit pel Parlament el 24 d'abril d'aquell 1980 i encetaria una llarga etapa de 23 anys al capdavant de la Generalitat, que estaria marcada per l'hegemonia política de CiU -obtindria majories absolutes als comicis de 1984, 1988 i 1992- i un cert repartiment de poder amb el PSC, que governaria a gran part de les grans alcaldies catalanes. Va ser una època de construcció i desplegament de l'autogovern, però també de l'oasi, un clima d'aparentment calma i poca conflictivitat institucional que acabaria facilitant l'aparició de diversos escàndols de corrupció.

24 de febrer de 2005

"Vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%". Aquestes paraules pronunciades per l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, en un ple del Parlament del dia 24 de febrer de 2005 van fer tremolar els fonaments de la cambra com no es recordava. S'hi celebrava una sessió monogràfica sobre l'enfonsament del túnel del Carmel i amb aquests termes Maragall acusava CiU de corrupció de manera molt explícita, lucrant-se amb comissions rebudes a canvi de l'adjudicació d'obres públiques.

En certa manera, aquell dia va iniciar-se el procés de defunció de l'oasi, tot i que la polèmica entre Maragall i l'aleshores cap de l'oposició i líder de CiU, Artur Mas, va reconduir-se. Era un moment de canvi, amb un tripartit que portava un any i mig al poder després de les més de dues dècades de presidència de Jordi Pujol i s'estava negociant un nou Estatut que aspirava a ampliar i blindar l'autogovern català.

De fet, el Parlament va aprovar l'Estatut el 30 de setembre d'aquell 2005 i va fer-ho amb un suport unànime, de 120 diputats -els de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA- i només el PP s'hi va oposar. El text rebria el vistiplau del Congrés mig any després, però ja havia patit una notable retallada en les negociacions i seria validat per la població català en referèndum el 18 de juny del 2006. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional el laminaria encara més en una sentència històrica, que marcaria un abans i després en la política catalana i seria cabdal en el creixent suport a l'independentisme i en l'arribada d'una nova era marcada pel conflicte amb l'Estat: el Procés.

6 i 7 de setembre de 2017

Si hi ha un any que ha marcat la política catalana recent aquest és el 2017, moment culminant del Procés independentista i del conflicte amb l'Estat espanyol. Els dies 6 i 7 de setembre la cambra va acollir el ple en què van debatre's i aprovar-se la Llei del referèndum d'autodeterminació de Catalunya i la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.

Les normatives, que serien tombades al cap d'uns dies pel Tribunal Constitucional, només van comptar amb el suport dels grups independentistes, és a dir, de Junts pel Sí -la coalició d'ERC i CDC- i la CUP. La primera llei és la que serviria per celebrar el referèndum de l'1 d'octubre, en què més de dos milions de persones van votar en una jornada sense reconeixement internacional i marcada per la repressió policial contra ciutadans indefensos.

L'espiral de tensió aniria a més i el dia 27 la majoria independentista aprovaria la Declaració Unilateral d'Independència, que mai es faria oficial i, de fet, ni tan sols es publicaria al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC). Sí que va desfermar una nova fase de la repressió política de l'Estat, amb la intervenció de les institucions catalanes a través de l'aplicació de l'article 155 i el cessament del Govern, els membres dels quals s'exiliarien -començant per l'aleshores president, Carles Puigdemont-, o serien empresonats i, posteriorment, el 2019 condemnats per sedició pel Tribunal Suprem.

Indultats el juny del 2021, a poc a poc la política catalana s'ha encaminat cap a una etapa post-procés, sense que el conflicte polític de fons amb l'Estat estigui, ni de lluny, definitivament resolt. En aquest context, la cambra arriba a les nou dècades de vida.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?