Un acord de pau o només un alto el foc? Les ombres del pla de Trump per a Gaza

El Govern israelià ha ratificat el nou pla de pau per a la Franja de Gaza. Ho ha fet una setmana després que Hamàs fes el mateix, quan el passat 3 d'octubre es va comprometre a seguir el full de ruta fixat en l'acord. En primer lloc, retornant els 20 ostatges vius, així com els cossos dels assassinats que encara restaven a la Franja, en les 72 hores posteriors a la signatura de l'acord per part d'Israel.  

Els 20 punts inclosos en l'acord —presentat el 29 de setembre per Trump i Netanyahu— van ser pactats entre els Estats Units i Israel, excloent-ne els palestins de les converses. Això explica que els compromisos assumits per Hamàs tinguin terminis concrets, mentre que els d'Israel quedin supeditats al desenvolupament dels esdeveniments. "És un pla dissenyat per occidentals i anglosaxons, sense palestins", descriu Haizam Amirah Fernández, director executiu del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC).

L'investigador traça un paral·lelisme entre aquesta fórmula i la que va aplicar el Regne Unit a la Palestina històrica "ara fa cent anys, quan es va posar al capdavant a uns forasters sense consultar els palestins". D'aquells fangs colonials, aquests llims genocides. A més, la manca de compromisos relacionats amb la "justícia, la reparació i la llibertat" dels habitants de Gaza fa que els experts considerin que l'acord s'assembla més a un alto el foc que no pas a un veritable acord de pau.

Tica Font, investigadora i fundadora del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, tampoc no s'atreveix a qualificar-lo de "pau". Les seves expectatives oscil·len entre l'esperança i l'escepticisme. Dubtar sembla el més lògic. "Per a molts, l'experiència acumulada després de més de 70 plans i iniciatives de pau des del Pla de partició de l'ONU (1947) ha minvat les expectatives", recordava un informe de Política Exterior publicat fa pocs dies. Des d'aleshores fins ara, segons recopilaven els seus experts, s'han succeït "sis guerres, dues intifades i sis operacions de càstig contra Gaza, inclosa l'actual". Mentrestant, l'autodeterminació dels palestins sembla més lluny que mai.

De fet, cap punt de l'alto el foc fa referència a aquesta qüestió. No fa pas gaire, l'Administració Trump veia amb bons ulls l'annexió de la Franja de Gaza a Israel. El mandatari nord-americà fins i tot havia afirmat que els EUA prendrien el control del territori i que els palestins podrien anar a viure a una altra "zona preciosa" on hi hagués "cases i seguretat". Ara, en canvi, assegura que no caldrà que cap palestí abandoni Gaza, tal com es recull al punt 12 de l'acord assumit per Hamàs i Benjamín Netanyahu. Entendre aquest gir ajuda a calibrar la solidesa del suposat alto el foc acceptat per Hamàs i Israel.

Qatar, el Nobel de la Pau i el desgast d'Israel  

El principal motiu pel qual Washington ha forçat Israel a pactar un alto el foc és rebaixar la tensió generada per l'atac llançat per Tel-Aviv contra membres de Hamàs a Doha (Qatar). Tant Haizam Amirah Fernández com Tica Font coincideixen en la centralitat que aquest episodi ha tingut en el desenvolupament dels últims esdeveniments. L'agressió d'Israel a un aliat dels EUA a la regió va demostrar a Trump que Netanyahu estava "desbocat". La seva temeritat, sumada a les tensions ja existents entre països veïns, podria —segons Amirah Fernández— haver desfermat un conflicte regional.

A tot això s'hi afegeix el cicle de protestes contra el genocidi que s'han estès arreu del món. La imatge d'Israel mai no havia estat tan deteriorada. El director del CEARC recorda que fins i tot la FIFA i la UEFA es plantegen excloure els equips israelians de les seves competicions. De fet, la decisió s'havia d'anunciar el 29 de setembre, però es va ajornar fins a conèixer la proposta de pau que els EUA preparaven per a Gaza.

La tercera i "més estrambòtica" de les raons, com l'ha qualificat Amirah Fernández, té a veure amb el nomenament del nou Premi Nobel de la Pau. Donald Trump somia amb aquest guardó des que Netanyahu li va prometre, el juliol passat, que el proposaria com a candidat. "Que un pròfug de la justícia internacional demani que un president condemnat sigui Nobel de la Pau és increïble", denuncia l'expert.

Relacionado con este tema

Ampli suport social i sindical a Catalunya a la vaga per Palestina del dia 15: aquests són els actors que la convoquen

Ona Falcó

 Que la protecció dels palestins no figuri entre les raons per les quals els EUA impulsen l'alto el foc és una prova més de la seva volatilitat  

Per la seva banda, Tica Font es pregunta, en converses amb Públic, què passarà si no l'hi donen. "Coneixent el seu ego, potser decideix deixar de pressionar els israelians perquè mantinguin l'alto el foc", especula. "La política era previsible fa un temps, però ara som en territori desconegut".

El fet que la protecció dels palestins, l'avanç de la seva autodeterminació o la descolonització de les seves terres no figurin entre les raons per les quals els EUA impulsen l'alto el foc és una prova més de la seva volatilitat. Per això, més enllà de la capacitat de les parts per comprometre's amb l'acord, la durada de l'armistici dependrà de la pressió que altres actors puguin exercir sobre Hamàs i el govern de Netanyahu.

Netanyahu, entre Trump i els seus socis de govern  

Només unes hores després de tornar dels Estats Units, el 30 de setembre, Benjamín Netanyahu va declarar davant el parlament que Israel continuaria controlant la Franja de Gaza i que no es produiria un retorn automàtic dels palestins. El seu to va ser molt més contundent que el del dia anterior, durant la roda de premsa amb Trump.

"Netanyahu està atrapat", constata Tica Font. Segons explica, l'ultradretà es troba entre els seus socis de govern, que li posen l'espasa al coll, i l'Administració Trump, que actua com a mur de contenció davant les seves polítiques kamikazes. Satisfer totes les parts requerirà decisions contradictòries, i per tant, impossibles de prendre.

Els etnonacionalistes de Sionisme Religiós i Poder Jueu només contemplen "l'aniquilació i l'absorció dels territoris palestins", aclareix Font. Si Netanyahu fa passes en sentit contrari, podrien retirar-li el suport i fer-lo caure. I això és el que ell més tem: si convoca eleccions i les perd, la seva capacitat d'influir en els processos judicials per corrupció es veuria molt reduïda, amb el risc d'acabar condemnat.

Relacionado con este tema

Israel i Hamàs arriben a un acord sobre la primera fase del pla de pau de Trump a Gaza

EFE

A l'altra banda hi ha els Estats Units, l'únic protector real i incondicional d'Israel. Sense Washington, és probable que Netanyahu no hagués assolit quotes tan altes d'impunitat. La prova del poder de Trump sobre el primer ministre israelià és que "de moment, és l'únic que ha aconseguit doblegar Netanyahu", diu Font. "Ho farà molt o poc, simbòlicament o com vulguem veure-ho, però ho ha fet". Ara bé, doblegar-lo no implica retirar-li el suport incondicional que Washington ofereix a Tel-Aviv. Segons els experts, l'exercici de poder dels EUA sobre Israel no té res a veure amb les polítiques genocides de Netanyahu, sinó amb els problemes derivats de l'atac d'Israel a Doha.

Hamàs, defenestrat  

Es desconeix la força actual de Hamàs a la Franja de Gaza, però totes les especulacions apunten a la seva descomposició com a grup armat, profundament debilitat després de dos anys de genocidi. Israel també ha eliminat successius líders polítics a l'exterior i ha decapitat els seus principals suports regionals, com Hezbol·là al Líban. Amirah Fernández creu que el suport social de Hamàs a Gaza s'ha esvaït. "Potser l'estratègia del grup és mantenir un cert valor polític per sobreviure", afegeix Font.

Acceptar l'alto el foc proposat per Washington era "l'única sortida per a Hamàs", considera Font. La contrapartida és "quedar-se sense cap carta de joc en el moment que entreguin els ostatges israelians", explica la investigadora. Això hauria de produir-se, com a molt tard, dilluns 13 d'octubre. Pel que fa a la seva dissolució com a grup polític, els experts creuen possible que Hamàs o alguna escissió es reformuli —desarmat— sota altres sigles. "Si Trump pretén acabar amb l'islam polític, no se'n sortirà", confirma Font.

Els països àrabs, guardians de l'acord  

El paper que Trump ha reservat als seus aliats àrabs i musulmans en l'acord és central. Segons el punt 14, els representants d'alguns d'aquests estats —entre els quals, previsiblement, hi haurà l'Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units i Egipte— formaran part de la Força Internacional d'Estabilització amb què els EUA volen controlar la Franja de Gaza. Paral·lelament, Amirah Fernández creu que les monarquies àrabs hauran d'assumir el paper informal de mantenir l'atenció de Trump sobre Gaza, cosa que no és gens clara. En cas contrari, l'alto el foc també podria trontollar.

La importància d'aquestes monarquies pot explicar-se pels seus interessos en el negoci del petroli i de les armes amb Washington, especialment l'Aràbia Saudita. Però no només. Com ha estudiat Font, els EUA fa anys que financen i armen el règim saudita, que actualment disposa d'un dels exèrcits més potents de la regió. La seva militarització s'ha intensificat en el context de disputa per l'hegemonia a l'Orient Mitjà, amb l'Iran en el punt de mira. L'aversió dels saudites al règim dels aiatol·làs els ha portat a acostar posicions amb Israel, seguint la màxima "els enemics dels meus enemics són els meus amics", recorda Amirah Fernández. És l'existència d'aquestes tensions —latents des dels anys vuitanta— el que ha fet reaccionar els països àrabs davant els atacs d'Israel a Qatar.