Ha estat sempre una persona compromesa amb les reivindicacions de la classe treballadora, com a sindicalista i com a lluitadora veïnal. Té 75 anys i el passat mes de novembre l'Ajuntament de Barcelona va destacar, amb una medalla d'honor, la seva  "llarga trajectòria d'implicació en la vida associativa del Poblenou i la defensa dels valors cívics i socials".

Montse Milà és, sens dubte, una de les persones més reconegudes de l'activisme social barceloní. Diu de si mateixa que se sent "molt afortunada, perquè ha trobat al seu entorn gent meravellosa". "És un regal que m'ha fet la vida", diu. Aquest cap de setmana ha organitzat una festa a un ateneu de llarga tradició popular, el de la Flor de Maig, per compartir el guardó municipal amb la gent del seu barri.

Presideix la Fundació del Museu Històrico-Social de La Maquinista y Macosa. Ella va treballar a La Maquinista i en aquesta fàbrica va participar en lluites sindicals que van exigir esforços exemplars i excepcionals de resistència col·lectiva.

Quin llegat creu que cal preservar amb la fundació sobre La Maquinista i Macosa?

El llegat de tot el que va ser el moviment obrer en aquella empresa i també el que va representar a nivell industrial, per la ciutat i per tot l'Estat. I també pel que va representar pels barris, perquè una empresa com La Maquinista va fer un canvi a Sant Andreu i perquè hi havia moltíssima gent que hi treballava, del Bon Pastor, de Santa Coloma, i això és el que nosaltres volem preservar. Però també volem mirar cap al futur. Pensem que ara és un altre moment i que cal lluitar per a que aquell llegat passi a les properes generacions.

Quina impressió té sobre el sindicalisme actual?

No és el sindicalisme en el qual jo vaig militar. Es troben amb una situació molt complexa i fan el que poden, però malgrat que el sindicalisme està molt injuriat, no pot deixar d'existir i és important que existeixi, perquè la negociació a nivell individual no té cap futur.

​Penso que, a banda d'actuacions que puguin haver tingut, hi ha hagut una campanya per desprestigiar els sindicats per part de la patronal, perquè els interessa moltíssim que els treballadors no tinguin qui els defensi.

Què diria del Poblenou a una persona que no el coneix?

És un barri meravellós. No únicament per la seva ubicació geogràfica, sinó per tota la riquesa del moviment associatiu i per la implicació de moltíssima gent. Actualment és el meu barri. Ja sé que hi ha molts barris a Barcelona, però aquest penso que té una gran calidesa humana i, a més, recull tota l'essència del que va ser el treball. El treball amb moltes dificultats que hi va haver tants i tants anys a Barcelona i d'això n'ha quedat molt. Ha quedat la tradició cooperativa, la sensibilitat pel moviment obrer, la sensibilitat per les persones de fora que venen a conviure amb nosaltres, igual que van venir anys enrere la gent d'arreu d'Espanya. 
Una de les coses que més m'agrada del barri és la seva diversitat.

Què és el que més li preocupa sobre la situació del barri actualment?

La gentrificació, sense cap dubte. És gravíssim, perquè ens estem buidant dels veïns que li deia, de la gent que fa molts anys que viu al Poblenou i que viu de lloguer, que és l'ideal. Per què hem de ser propietaris? Hauriem de ser llogaters i tenir suficient, però ara els únics que estan segurs són els propietaris. A la gent la fan fora del barri. El despullen de veïnat arrelat i de persones que volen seguir vivint aquí i han de marxar. Això, a part de la turistificació, els hotels... Ens estan canviant la configuració del barri. 

L'Ajuntament de la ciutat li va atorgar un guardó, la medalla d'or. Perquè creu que ho va fer?

Sincerament... és un regal. Jo no he fet més que altra gent del barri. No sé dir perquè me l'han atorgat. Perquè hi ha molta gent que m'estima... Jo he estat a les lluites veïnals del Poblenou. Soc de l'Associació de Veïns i he estat a totes les guerres que he pogut i per a les que m'he sentit capaç, perquè hi ha temes que no domino i aleshores hi ha altres companys que ho fan. Però ho dic sincerament: la gent m'ha triat a mi, doncs mira, quina sort! quin agraïment que tinc!, però no he fet més que altra gent.

Ha organitzat una festa per compartir aquest guardó. Amb qui?

Moment de la trobada organitzada per Montse Milà a l'Ateneu Popular La Flor de Maig, del Poblenou. PÚBLIC

Penso que aquesta medalla no és meva. Hi ha un trosset de cadascú dels veïns i veïnes del barri i del districte que s'han preocupat per la defensa dels drets de la gent, dels seus veïns i de les persones que venien de fora. M'ha tocat a mi, però la volia compartir per fer un homenatge al barri, no per fer una festa de la Montse.

Com qualificaria l'etapa oberta a l'Estat espanyol amb el Govern de coalició

Això és molt complicat. Penso que s'ha fet el que calia. No es pot enrocar un en el "no hi ha res a fer" i per tant, quedem-nos com estem.

És una finestra oberta, però, des del meu punt de vista, molt poc oberta. És com una escletxeta, perquè no veig clar que la cosa acabi tirant endavant com nosaltres voldriem.  

Què creu que es pot esperar de la taula de negociació entre el Govern català i l'espanyol?

Poca cosa, i gairebé diria que res, perquè es troben en posicions molt distants i per negociar tothom ha d'estar disposat a cedir una miqueta, si no el que hi ha és un enrocament i no s'avança. Crec que és el que s'havia de fer, que calia tirar per aquest camí, però la veritat és que no tinc gaire esperances en que la cosa millori. 

Vostè s'ha implicat molt en la defensa de les persones migrants al barri. Veu el seu futur amb optimisme o amb pessimisme?

Amb total pessimisme. Cal canviar la Llei d'Estrangeria i aquest Govern, tant de bo m'equivoqui, no ho farà, perquè a més tenim una Europa com la que tenim, hi ha moltes pressions, parlen de l'efecte 'crida' i pensen que si Espanya és més flexible i solidària vindran tots aquí i no aniran enlloc més. Quina rucada! Si deixen casa seva i es veuen obligats a migrar és en bona mesura conseqüència de les restes de colonialisme i dels interessos del capital.

De fet, necessitem l'aportació de les persones migrants i el món ha de ser una porta oberta per tothom. Igual que nosaltres anys enrere vam marxar a Amèrica Llatina i a tot arreu, ells han de poder venir aquí quan ho necessiten, però en aquest moment ho veig molt complicat. 

Assistim a una onada important del moviment feminista. Quina és la seva impressió davant aquest fenomen?

Estic entusiasmada. Veig la gent jove lluitant pels seus drets, els veig defensant el que realment hauria de ser, que és un món igual per a tothom i m'agrada molt que la gent jove s'impliqui, des d'una òptica que no és de confrontació sinó de treballar colze a colze en aquesta línia, homes i dones. 

En creu que consisteix avui la consciència de classe?

Jo crec que s'ha perdut bastant. Ara a tothom li sembla que és de classe mitjana i amb els sous amb els que es viu i amb la precarietat que hi ha, tots som obrers, deixa't estar... Crec que consciència de classe com la teniem nosaltres en aquella època no existeix.