Ada Colau: "La legislació estatal del PP ha incentivat l'especulació"

Les ciutats prenen el protagonisme del nou segle i es van consolidant a poc a poc com a llar de la gran majoria de la població mundial i com a principal distribuïdor de serveis bàsics. Carn de conflicte social, la ciutat també s'erigeix com un terreny a colonitzar per l'especulació d'entitats transnacionals, encarregades de diversificar les seves fonts d'extracció per tot el globus, passant per sobre de tota frontera en un context de desregulació que fa dècades que dura. La globalització posa en el focus els grans nuclis urbans, i aquests sobreviuen entre la deriva centralitzadora dels estats-nació, la falta de pressupost i la cultura econòmica de l'acumulació.

De tot això en sap molt la reconeguda sociòloga Saskia Sassen, i n'ha parlat aquest dissabte a Barcelona. D'origen holandès, havent viscut a l'Argentina i amb carrera als Estas Units, Sassen és una de les veus autoritzades del moment per parlar de l'embranzida capitalista en territori urbà. En l'obra amb què va aconseguir més ressò internacional, La ciudad global, plantejava les transformacions que havien patit les ciutats com a conseqüència de l'onada neoliberal dels anys vuitanta a partir dels casos de Londres, Nova York i Tòquio. Gairebé quaranta anys després, aquest marc segueix més viu que mai i les tendències que es plantejava la sociòloga ja són una realitat indiscutible.

Aquest dissabte, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona ha assegut Saskia Sassen a parlar amb l'alcaldessa de la capital catalana, Ada Colau, sobre gentrificació i la seva resposta des del municipalisme. El final de la legislatura d'un dels governs del canvi a l'Estat espanyol s'apropa. Diversos consistoris de gran calibre com Madrid, Cadis, Badalona o la mateixa Barcelona van omplir-se d'anhels per reivindicar la ciutat com un actor polític de gran rellevància. Tres anys després d'aquell 2015, Colau posa llum en les conquestes socials aconseguides i en el gran esforç que han suposat, però també respira frustració; la legislació espanyola i les directrius europees han estat un cop de realitat dur per al govern municipal.

El negoci dels edificis buits

"Si ens posem imaginàriament en mig de Manhattan, veiem els edificis alts, luxosos, de bona qualitat... I buits. Segur que algú diria 'ui, a aquests inversors els hi ha anat malament la cosa...'. Doncs no, no els hi ha anat malament", explica Sassen. L'acadèmica sosté que aquestes inversions ja no depenen de l'ús dels edificis, sinó de la mateixa tinença. La propietat d'un edifici té un valor per si mateix com a element material i permet que un altre inversor no el posseeixi. Farts de la mercaderia de valors derivats, després de la crisi del 2008, de les subprimes, dels actius derivats, els grans inversors ara van darrere d'un de segur; un element acumulable que sigui quantificable per la seva "materialitat". "Per als inversos ja no es tracta d'edificis, ni de casetes, és un camp de materialitats", insisteix la sociòloga. Aquesta dinàmica d'acumulació queda fora dels interessos més elementals de la ciutadania, que fa anys que pateix la més que coneguda gentrificació.

El gran poder acumulat pel sector se suma a les limitacions d'intervenció per part dels governs municipals. Així ho denuncien les ponents quan parlen dels processos de revalorització de zones urbanes, anhelades per aquells que treuen un rèdit econòmic del mercat immobiliari. "Els veïns tenen por de millores als seus barris. Tenen por que hi entrin processos especulatius a causa d'una intervenció pública", explica Colau. L'alcaldessa situa la xerrada en l'epicentre de la lluita a Barcelona, els barris cèntrics, des d'on s'ha lliurant la batalla en un inici, "barri per barri, carrer per carrer, edifici per edifici". Per a Colau, Barcelona no ha perdut tot el centre com sí que ho han fet Nova York o Londres, però la força que necessita l'oposició veïnal per confrontar la conquesta urbana és titànica.

Un dels grans perills d'aquests processos és la invisibilitat dels seus precursors, diu Sassen: "A les ciutats, ara s'està instal·lant el sector d'intermediaris, amb treballadors d'alt nivell que necessiten ubicar-se" als centres urbans. La sociòloga explica que la diferència entre aquest sector i l'antic moviment econòmic a les ciutats és que no genera interacció amb la ciutadania, perquè no li cal: "Cada empresa d'inversors necessita només 25 hores de treball d'aquesta gent", explica. No hi ha treball per als veïns i veïnes, només falsa aparença de "riquesa" i un procés d'extracció del més bàsic per la vida als nuclis urbans, com és l'habitatge, argumenta Sassen.

L'alcaldessa admet haver acusat els costos de combatre aquesta invisibilitat: "En aquesta sala tenim dues integrants del govern municipal. Gala Pin, responsable del districte de Ciutat Vella, que ha estat denunciada per un dels fons voltor que especula al barri; i Janet Sanz, que ha fet front a la licitació de llicències d'hotels i a qui també han judicialitzat", explica. També recorda les dificultats per aplicar les reformes de decreixement en el sector turístic: "Quan ho vam plantejar, se'ns va tirar a sobre aquest sector d'intermediaris del qual parlava la Saskia per dir-nos que paralitzaríem l'economia, que generaríem atur... I molta gent va identificar aquest tipus d'economia amb la economia, com la prosperitat".

Ciutats i poder en disputa

Aquest interès per "conquesta del territori urbà", com l'anomena Sassen, planteja un repte democràtic de gran tonada: quin poder polític haurien de gestionar les ciutats? Per a Colau, si l'anterior segle va ser "el segle dels estats-nació", aquest és "el segle de les ciutats", però això no s'està materialitzant en un desplaçament en el centre de decisions cap als nuclis urbans. "Les ciutats són llocs de mera gestió des d'un concepte antic quan en realitat són actors bàsics i molt més àgils", defensa.

I aquesta és una dinàmica que, segons investiga la sociòloga, s'està extrapolant a totes les ciutats del món. Com en el cas londinenc, on explica com una illa sencera de pisos d'estil tradicional britànic ara són propietat d'una multinacional xinesa, o a Nova York, on les corporacions estan construint cases petites i humils per a l'empresa de pisos turístics Airbnb. Saskia Sassen alerta de la "incomprensió" del govern central estatunidenc que, tot i les demandes de cessió de competències per part de les grans ciutats que acusen l'impacte de la globalització, no ha estat capaç de descentralitzar en els últims 15 anys.

Però per Colau, les relacions entre el cas barceloní i el Govern central no són fruit de faltes d'entesa: "El govern del Partit Popular ha legislat per desregular. La legislació estatal del PP ha incentivat l'especulació. Ara els inversors globals paguen zero impostos per venir a comprar a la ciutat", diu. L'alcaldessa denuncia que el Govern de l'Estat no només no ha atès les necessitats de Barcelona, sinó que les ha agreujat: "Ara tenim una altra onada especulativa a la ciutat: la bombolla dels lloguers. La legislació del PP ens ha fet arribar al punt d'inestabilitat total: en tres anys et poden fer fora o et poden multiplicar la mensualitat per 10".

Ada Colau explica sentir-se amb les mans lligades per legislació estatal, directrius europees i un pressupost cada cop més petit per fer front a uns reptes de grans dimensions: "Per cada 100 euros per ciutadà que destina l'Ajuntament en polítiques de vivenda, la Generalitat en destina 23, i l'Estat, menys de 10. Però després ells no són qui han de donar explicacions. No estan a peu de carrer".

Davant aquest context, tant Sassen com Colau somien amb la solidaritat entre ciutats com a nova entitat política. A mateixos reptes, una resposta comuna: la unió fa la força, diuen. Les fronteres, que ja fa temps que no existeixen per als grans inversors internacionals, comencen a desdibuixar-se en el món del municipalisme. El que queda per veure, segons han conclòs les ponents,  és si les ciutats són capaces de generar una força de pressió prou important per subvertir les dinàmiques estatals que porten manant segles; si els moviments polítics que es proposen combatre les grans transnacionals podran seguir canalitzant els anhels de canvi de la ciutadania; i si, en cas que tot això passi, ja no sigui massa tard.