Público
Público

Allende, el referent compartit de bona part de l'esquerra catalana

Com mana la tradició des de fa més de tres dècades, l'expresident xilè ha estat homenatjat a la plaça del barri del Carmel que porta el seu nom per bona part de l'esquerra política i social catalana.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Acte d'homenatge al president xilè Salvador Allende, enderrocat per la dictadura d'Augusto Pinochet un 11 de setembre de 1973. Marc Font

L'11 de setembre és la Diada nacional de Catalunya, però des de fa més de tres dècades a Barcelona també és una jornada marcada pel record i l'homenatge a Salvador Allende, el president xilè que va suïcidar-se aquest mateix dia de fa 45 anys, arran del cop d'estat militar encapçalat per Augusto Pinochet. El 1985 va ser el primer any que la plaça que porta el seu nom -ubicada al barri del Carmel- va acollir un homenatge que des d'aleshores es repeteix cada 11-S. Enguany no ha estat una excepció i l'homenatge, organitzat per la societat civil, ha comptat també amb la presència de destacats representants polítics, amb una presència important sobretot dels Comuns, si bé també hi ha hagut dirigents d'ERC i del PSC, a banda de persones de l'entorn de la CUP, com l'exdiputat David Fernàndez. Els representants de més rang institucional han estat l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i el conseller d'Acció Exterior, Ernest Maragall. Del consistori també hi havia regidors i tinents d'alcaldia com Janet Sanz, Gerardo Pisarello o Jaume Asens.

L'acte, molt emotiu, ha reunit més de 400 persones a la plaça Salvador Allende i ha reunit fonamentalment activistes xilens, veïnals i persones d'una clara tendència d'esquerres. S'hi podien veure algunes banderes republicanes, a més de senyeres i ensenyes xilenes, però també s'hi feia evident l'existència de presos polítics, amb nombroses persones amb llaços grocs ben visibles. També hi havia persones amb simbologia independentista. "Avui ens retrobem per recordar l'assassinat d'un home bo", ha proclamat la presentadora de l'acte, Rosa Sans, per a qui la dictadura de Pinochet "no va poder acabar amb els llaços que va plantar Allende per construir una societat més lliure i igualitària".

Concentració a la plaça Salvador Allende del barri del Carmel, a Barcelona, en homenatge al president de Xile enderrocat per la dictadura de Pinochet. Marc Font

El músic Eulogio Dávalos, president del Centre Cultural Salvador Allende, ha proclamat directament que l'expresident xilè i pare de la Unitat Popular "és del món, no només dels xilens", mentre que l'escriptora Leandra Brunet ha emocionat els assistents recordant l'afussellament del seu pare, Ramón González Brunet. La periodista Rosa Calaf, que va cobrir per a TVE el referèndum que va suposar el final de la dictadura de Pinochet i el restabliment de la democràcia xilena, ha comentat que "no es pot oblidar la història i la d'Allende és una lliçó tràgica, però alhora molt valuosa de la que se'n poden extreure lliçons". Calaf també ha volgut recordar que de les primeres coses que va fer la dictadura de Pinochet que va enderrocar el govern d'esquerres de la Unitat Popular va ser establir la censura de premsa per "emmordassar" els periodistes i també ha recalcat la "resistència" protagonitzada per grups de dones.

"La democràcia i la llibertat són béns extremadament fràgils que tenen molts enemics i que no estan en absolut garantits", ha conclòs Calaf, vinculant el que va passar fa 45 anys a Xile i l'evolució actual de bona part del món, amb una deriva clarament autoritària a nombrosos països. Després dels parlaments s'han pogut escoltar els himnes de Xile i Catalunya i la cançó Venceremos, per tot seguit concloure l'homenatge amb les ofrenes florals al bus d'Allende que hi ha a la plaça per part d'organitzacions polítiques -com Catalunya en Comú, ICV, EuiA, Podem, Barcelona en Comú, ERC, PSC,...- i socials -com UGT, CCOO o Òmnium Cultural. A diferència d'altres espais aquí s'ha rebut tothom amb aplaudiments i les conquestes socials assolides per la Xile d'Allende semblaven ser un far que agermanaven tots els assistents. Segurament entre ells hi havia evidents diferències polítiques, però alhora el respecte i un cert horitzó compartit eren evidents.