Público
Público

Andalusos i catalans, una relació estereotipada?

Analitzem les eleccions a la Junta d’Andalusia d’aquest diumenge amb cinc andalusos residents a Catalunya implicats en el procés sobiranista.

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Eduardo Reyes, durant la seva etapa com a diputat de Junts pel Sí. EFE

Edi defensava l’escola de Enric Gibert, de Sant Andreu. Joaquina, la de Can Trias, a Viladecavalls. José va dormir al Casal de Gent Gran del barri barceloní de Poblenou. Eduardo, a la Palma de Cervelló. I Fonsi, a l’escola Poblenou de Barcelona. Però d’aquell primer d’octubre, ja en fa un any. Així que tornem ara al present.

No falten ni cinc dies per a les eleccions andaluses. Serà passades les 22 hores de diumenge quan es coneguin uns resultats electorals que, tanmateix, ballen poc: Totes les enquestes (totes) apunten una còmoda victòria de la socialista Susana Díaz. Parafrasejant Monterroso: Quan es va despertar, el PSOE seguia a la Junta d’Andalusia. Només ho impediria un daltabaix demoscòpic de magnituds catastròfiques (que tot pot ser, ja que les enquestes tampoc viuen la seva millor temporada: no van predir la victòria de Donald Trump, del Brexit, ni inicialment la de Jair Bolsonaro, la patacada de Podemos amb l’intent de fer el sorpasso al PSOE...). Però la unanimitat de totes elles apunta que els socialistes estaran en condicions de seguir governant. I ja van 37 anys. L’equació a resoldre és si pactarà a dreta o esquerra.

Com és possible, que el PSOE andalús sembli imbatible? Públic ho analitza amb sis andalusos que ara viuen a terres catalanes. Lluny de perfils arxiconeguts com Inés Arrimadas, la política de Jerez que tant fa campanya a Catalunya com a Andalusia, trobem ciutadans que surten del mainstream. O almenys, de la imatge preconcebuda en amplis sectors sobre: andalusos implicats en la vida política catalana i que van fer possible l’1 d’octubre (independentment que fos per votar a favor o en contra). Així doncs, perquè guanya el PSOE?

Tothom hi coincideix: Eduardo Cáliz, advocat especialitzat en casos antirepressius i nascut a Jerez, que ja porta 15 anys a terres catalanes, assegura: "Bàsicament és per la xarxa clientelar que ha aconseguit teixir en tots aquests anys". Li dóna la raó José Mansilla, membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU) nascut a Sevilla i resident a Barcelona des de fa vuit anys, que afegeix: "El PSOE és un partit empresa. Vaja, és la primera empresa en contractar gent pel volum de funcionariat que existeix a l’Administració Pública". I fa el joc de noms, diu: "PSOE S.A". També hi combrega en aquesta tesi Fonsi Loaiza, periodista gadità resident a Barcelona des de fa cinc anys i tuitaire de certa influència (qui precisament ha estat imputat per unes piulades suposadament "injurioses", per les quals ha de declarar el proper 17 de desembre). "Els socialistes controlen i organitzen la vida social d’Andalusia, tant la rural com la mediàtica".

"El PSOE és el partit nacionalista d’Andalusia"

Així mateix, una altra virtut del PSOE és haver ocupat l’espai andalusista. Segons José Mansilla, "el partit nacionalista d’Andalusia és el PSOE". I explica una anècdota: Un cert dia dels anys 80 Alejandro Rojas Marcos, llavors líder del Partit Andalusista, passeja pels passadissos del Congrés a Madrid quan de sobte es troba Alfonso Guerra. El socialista l’atura i li diu el següent: "Així que parlant d’Andalusia? Doncs per cada vegada que tu diguis el nom Andalusia, nosaltres el direm cinc més". És l’intent de personificar Andalusia en un partit. I ara, en una persona: Susana Díaz.

Però no tots els mals vénen d’Almansa. Joaquina Sancho, nascuda a Còrdova i arribada a Terrassa fa quatre dècades, no apunta tant al PSOE sinó als votants. "Som uns cabeza planas. I punt", llança sense misteris. Així mateix, Eduardo Reyes, ell també cordovès, afegeix: "La gent està adormida. I Andalusia està sotmesa, perquè vaja: no està explotant la seva riquesa". A judici de l’exdiputat de l’avui desapareguda coalició Junts pel Sí i en el seu moment portaveu de Súmate, la terra andalusa té un problema històric: que la governen des de fora. I apunta a la inexistència de cap partit andalusista amb capacitat de masses. "Ara mateix hi ha un intent de confluència de partits que no són dependents de Madrid, que es coneix com 'Andalucía en marcha'".

Igualment, Euardo Cáliz, Edi, que ha estat membre del secretariat nacional de la CUP, assenyala Nación Andaluza com el seu referent. Antic militant de l’organització juvenil Jaleo i simpatitzant del SAT (el sindicat de jornalers del camp, encapçalat per figures carismàtiques com l’alcalde Marinaleda José Manuel Gordillo i el sindicalista Diego Cañamero), Cáliz apunta a la necessitat que la dreta ha tingut d’introduir Catalunya al debat electoral català.

Eduardo Cáliz en una roda de premsa.

Catalunya com a recurs

Que el PSOE sembla imbatible? Doncs treu Catalunya. I que a més a més ha portat PP i Ciutadans a extremar el seu espanyolisme. "Però és evident que els problemes d’Andalusia no venen de Catalunya. Qui veritablement ho pensi així és que no té cap autoestima per la seva terra", afirma Cáliz. L’influent tuitaire i doctor en Comunicació Fonsi Loaiza afegeix: "en tot cas, la catalanofòbia es fa servir en totes les campanyes, no només en les andaluses". Loaiza apunta Ciutadans com el principal responsable. Eduardo Reyes també: "Només cal veure els comentaris d’Albert Rivera contra Catalunya".

Qui ho va expressar de forma més eloqüent és Teresa Rodríguez, candidata d’Adelante Andalucía (la coalició de Podemos i IU): "Sembla que els candidats de PP i Ciutadans es presentin a la Generalitat de Catalunya".

Però realment, quina relació mantenen el poble català i el poble andalús (si és que és possible parlar de pobles unitaris)? Evidentment, la relació és estreta: hi ha una història viva de lligams familiars, basat en les migracions per subsistència econòmica. Però la forta presència de famílies andaluses també va atiar estereotips negatius en algunes capes de la societat catalana. "Una part de la dreta catalana", apunta Eduardo Cáliz. "Algunes frases com les de Duran Lleida i Jordi Pujol", recorda José Mansilla. I Fonsi Loaiza fa una categoria: "els estereotips vers els andalusos parteixen de les classes dominants, que justament dominen els mitjans de comunicació". I torna a apuntar a Albert Rivera: "Jo com a andalús no he tingut cap problema a Catalunya, a excepció d’Albert Rivera, que va dir allò que calia ensenyar a pescar als andalusos".

Estereotips? Sí, però en les dues direccions

Els estereotips, en tot cas, no només poden venir de Catalunya, "sinó que se senten a qualsevol racó de l’Estat". El film 8 apellidos vascos en feia abundant explotació, d’aquest fenomen. I Mansilla afegeix: "de fet, els estereotips, si n’hi ha, són bidireccionals". Cáliz hi coincideix: "Quasi diria que he vist més estereotips d’Andalusia cap a Catalunya, que no a l’inrevés". I és que tots tres apunten a la importància dels mitjans de comunicació en la configuració (i modulació) de l’opinió pública en general. "Les corporacions televisives són la clau", tanca l’ex-membre del secretariat nacional de la CUP. La famosa agenda setting, que ara sembla tornar a apuntar cap al procés.

A les televisions, de fet, es van poder veure les patrol de la Guardia Civil, partint dels cuartelillos entre crits, a por ellos, oé, oé. Però seria un estereotip fer-ne categoria. Edi estava a l’escola de Enric Gibert, de Sant Andreu. Joaquina , a Can Trias de Viladecavalls. José, a un col·legi barceloní. Eduardo, a la Palma de Cervelló. I Fonsi, a l’escola Poblenou de Barcelona.

Se senten andalusos de naixement i catalans d’adopció. Identitats múltiples, amb una participació activa a la política catalana. Res de la famosa abstenció dual (electors nouvinguts a Catalunya, que votaven a les eleccions generals però s’abstenien a les autonòmiques), un procés demoscòpic en vies de desaparició a Catalunya. Uns ciutadans als que els uneix, almenys, la idea comuna de defensar el referèndum. Joaquina Sancho ho explica així: "jo crec que la comunitat andalusa no havia estat massa activa en política catalana. Però no em va semblar just que ens tractessin com gossets, a les persones que volíem votar, independentment de si era a favor o en contra". Per això, els dies anteriors al diumenge de les urnes, a mesura que es tensionava l’ambient, ella també s’escalfava. I va anar des de primera hora de diumenge a defensar la seva escola. "Pràcticament totes les meves amistats andaluses de Terrassa van anar a votar, eh!".

Les càrregues van activar alguns vots ‘andalusos’

A la veïna Sabadell també es va replicar, almenys en certa mesura, aquesta tendència. Gent de barris com Campoamor que van anar a votar a partir de les 17 hores, després de veure als telediaris del migdia les càrregues policials. Mansilla fa un incís: "Home, quan jo era petit, a les escoles andaluses celebràvem molt més el Dia d’Andalusia que el Dia de la Hispanitat". Malgrat tot, immediatament matisa: "També és cert que els andalusos públicament defensors del referèndum som una gota dins l’aigua".

No deixa de ser visible, com apuntava el politòleg Miguel Guillén, natural de Mataró i fill de pares andalusos, que les banderes espanyoles han despertat a barris amb forta presència de famílies arribades d’Andalusia. "Fa pocs mesos, al meu barri no hi havia banderes als balcons. Estelades, òbviament cap ni una. I ara sí que hi ha banderes, i ja podeu imaginar quines". En una tribuna publicada a Público, afegeix: "Molts dels andalusos que van arribar a Catalunya en els anys 70 ho han viscut com una agressió en allò més íntim: la seva identitat, els seus orígens".

Cal veure, doncs, quina és la proporció d’uns i altres. Però siguin més o menys, numèricament, els recorreguts vitals demostren que no hi ha uniformitat espanyola en la identitat dels andalusos. Els estereotips, com passa sovint, són generalitzacions que amaguen la pluralitat i esborren els matisos.