Público
Público
Únete a nosotros

Antimilitarisme “Uns 600 insubmissos van passar a la clandestinitat per no fer la mili ni anar a la presó”

Entrevistem el periodista barceloní Joan Canela, que recorda els anys de desobediència civil a la mili al llibre 'Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit' (Sembra Llibres).

Publicidad
Media: 5
Votos: 1

Joan Canela, a l'esquerra de la imatge, i Jordi Muñoz, que va fer de portaveu del Moviment d'Objecció de Consciència (MOC).

El periodista Joan Canela acaba de publicar Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit, una història que coneix de prop ja que ell mateix va ser activista de Mili-KK al seu barri natal de Sants. D’aquí que relati amb coneixement i multitud de detalls el que fou el moviment d’insubmissió de finals dels anys 80 i la dècada dels 90.

Però també aconsegueix allunyar-se suficientment com per presentar un relat periodístic rigorós en dades i no necessàriament propagandístic (que sí compromès). Editat per Sembra Llibres, el volum ha estat presentat a diversos casals i llibreries de Catalunya i el País Valencià coincidint amb la convulsa tardor postsentència. No hi falten els paral·lelismes. Abans, però, traslladem-nos a 1989.

Comencem per la teva pròpia experiència. Vas ser insubmís?

Jo era activista al meu barri de Sants. I participava d’un col·lectiu d’estudiants proper a Mili KK, que era una de les entitats pro-insubmissió. I ja vaig decidir que jo també volia desobeir. Però a la meva família li va caure fatal. Els meus pares estaven en contra de la mili, no et pensis, però allò de la insubmissió ho veien com una cosa perillosa legalment. Així que a casa vam tenir discussió, certa tensió. Tanmateix, una mica per casualitat, em van trobar una malaltia, per la qual em van declarar inhàbil.

Els pares i mares, doncs, eren cabdals?

A les famílies hi havia de tot. Però és clar que era un tema que afectava gent molt jove, de 18 o 19 anys. O si ho retardaves per anar a la universitat, de 21 o 22 anys com a molt. Així que era molt important. Finalment, moltes es van organitzar a l’entitat Pares i Mares d’Insubmisos, on s’ajudaven i s’organitzaven.

Però quina imatge tenia la mili a finals dels anys 80?

"La mili sempre ha estat impopular, des del segle XIX, amb les revoltes de les quintes"

El corrent principal de la societat ja desacreditava la mili. Recordo un amic insubmís que tenia un avi militar i fins i tot aquell senyor no volia que el seu net hi anés. Mira, jo amb una perspectiva dels 45 anys que tinc ara, imaginant-me el que sempre pateixes pel teu fill, que sempre penses en ell com un ésser a protegir... Doncs com podries veure bé enviar-lo a un lloc com la mili? Però és que històricament no havia estat massa diferent. La mili sempre ha estat impopular, des del segle XIX, amb les revoltes de les quintes. Amb la Setmana Tràgica, al segle XX… I encara més a Catalunya i Euskal Herria.

Consideres que el servei alternatiu va ser una parany?

Fins al 1989 no hi havia una llei que regulés la Prestació de Servei Substitutori (PSS). El PSOE va tenir els seus dubtes. Però finalment aproven el dret a l’objecció. Però els insubmisos també s’hi oposaven, feien un rebuig estructural. D’aquí que l’Estat intentés desacreditar-los, insinuant que eren uns ganduls, que el que volien realment era no fer res... I després van intentar vincular-los a l’extrema esquerra. I a ETA. De fet, diria que aquí comença la doctrina del "tot és ETA". Tanmateix, a Catalunya hi va haver pocs empresonaments i judicis en comparació al fet que era un dels indrets amb major moviment d’insubmissió.

Què pensava el noi que estava a punt de convertir-se en recluta?

"A la mili hi havia molts accidents. Entre 1980 i 1985 van morir 848 joves per armes en mal estat o per manca de coneixement del seu ús"

Doncs imagina’t que ets un xaval d’institut i saps que t’arribarà la carta. I a poc a poc es va sabent que a la mili la situació que viuen els nois és molt precària, amb mala alimentació, amb innocentades... Vull dir que no era massa il·lusionant. Però és que també hi havia molts accidents!. Entre 1980 i 1985 van morir 848 joves en accidents per armes en mal estat o manca de coneixement del seu ús. Així que quan a més a més es denuncia la perillositat física de fer la mili, el moviment pro insubmissió aconsegueix molta simpatia.

Creus que s’ha perdut l’esperit antimilitarista a la societat catalana d’avui en dia?

Jo crec que per influència de l’anarquisme, les esquerres a Catalunya tenen una arrel antiautoritària al seu ADN. També és cert que hi va haver un moment en què des de l’esquerra es defensava fer la mili per aprendre a fer servir les armes. Però en general va arribar la campanya contra l’OTAN i l’antimilitarisme es movia bé. I després, amb el moviment contra la guerra a l’Iraq, també s’ha mantingut el fil. El que passa és que avui, al 2019, els moviments socials potser estan enfocats a altres lluites, com la PAH i la necessitat d’aturar els desnonaments. Però fins i tot l’actual debat sobre si una Catalunya independent hauria de tenir exèrcit o no, demostra el pes de la consciència antimilitarista.

Assemblea d'insumbissos al Casal de la Pau de Barcelona. INSUBMISSIO.ORG

Un aspecte més aviat desconegut, que tracta el teu llibre, és la clandestinitat a la qual van passar molts insubmisos, per esquivar la presó.

Efectivament, hi va haver diferents corrents. Al principi era “anem a provocar que ens empresonin”. Com més, millor. Un torcebraç macabre, vaja: “A veure qui pot aguantar tenir més presos: el moviment o l’Estat”. I és la línia que segueix el MOC. Però després surt gent dient “que no, que res d’entrar a la presó”. I se li dirà ‘la insubmissió total’. D’aquí que molta gent passés a la clandestinitat. Podrien haver estat al voltant de 600 persones, tot i que és difícil quantificar-ho. Ara bé, cal dir que no hi havia esforç real de l’Estat per trobar-los. Si en una manifestació t’indentificaven, doncs et pillaven. Però no anaven a casa a cercar-te.

Era també un grup de gent molt activa però sense lideratges clàssics: que té poder intern, que surt molt a la televisió...

"Era un moviment assemblea i descentralitzat, basat en grups de suport i d'afinitats, de barri"

Sense dubte era un moviment molt assembleari i descentralitzat. Basat en grups de suport i d’afinitats, de barri. No tenia una estructura sòlida, sinó una xarxa variable. Líquida. Així que l’Estat no podia negociar amb ells. No podien anar a Jordi Munoz, que feia de portaveu oficiós del MOC, i dir-li: si atures el moviment, te traiem uns mesos de la condemna.

I tota la lluita la fèieu sense Twitter ni Whats’App, avui impensable...

Clar, es van organitzar a base de picar pedra. Hi va haver activistes que van arribar a fer més de mil xerrades. Això era la forma d’arribar a la gent. I després, dissenyar accions espectaculars per tal que es veiessin bé per la TV.

I quins eren els altaveus d’aquella època?

Doncs no hi havia Twitter, però sí la música. Amb una escena de rock alternatiu molt potent. Amb el rock radical basc. I tothom tenia la seva cançó antimilitarista. Des d’El último de la fila a Lluís Llach, passant pels grups punk. Et gravaves un cassette amb les cançons relacionades amb els insubmisos i l’anaves rul·lant, de mà en mà. Era el Twitter de l’època.

Va ser un moviment bàsicament de simpatitzants anarquistes o va superar el món llibertari?

És cert que el moviment llibertari s’hi va implicar molt. Però també hi havia grups marxistes, cristians, l’ecopacifisme... I l’independentisme, tot i que va arribar més tard, ja que els va agafar amb el peu canviat.

Quines analogies podem fer amb els dies que estem vivint?

"La PAH és l'analogia més propera, ja que combina l'acció col·lectiva amb la personal"

El llibre està fet amb aquesta intenció: rescatar l’experiència que va haver-hi aquí. Rescatar una experiència que va passar aquí. I que va ser exitosa. La PAH és l’analogia més propera, ja que combinen l’acció col·lectiva (anar a aturar un desnonament) amb la personal (la família que decideix lluitar perquè no la desnonin). També podem citar l’independentisme, que primer va fer desobediència i després se’n va adonar i va reflexionar sobre això. O sigui, la defensa de les escoles de l’1 d’Octubre és molt espontània, quasi improvisat.

I respecte al judici del Procés i els judicis dels anys 90?

L’actitud dels insubmisos era un mica la del Cuixart durant el judici: declarar-se en desobediència civil, no reconèixer el tribunal, no acceptar penes... Mentre que altres presos han optat per una estratègia més aviat de ‘jo només passava per allà’. Però durant els judicis dels anys 90 també hi va situacions contradictòries. Com ara un advocat d’ofici que estava explicant durant el judici que el seu client estava malalalt, que no ja se’l veia que no està en condicions… I aquest va i diu: Què va, jo soc insubmís i vull entrar a presó.

I amb el Tsunami Democràtic?

La campanya de la insubmissió es va dissenyar durant quatre o cinc anys. Estaven super preparats. El Tsunami Democràtic ha tingut dos anys per pensar la campanya de desobediència, sabent que serà a llarg termini, que comportarà repressió… Veurem.